dimarts, 9 de novembre de 2010

Tot dura fins que s'acaba...

Quina por! Havíem pensat moltes vegades en el que posaríem en l'últim post, però ara va de bo...

Ja fa dos mesos exactes que vam arribar. Com passa el temps! No volíem deixar el bloc sense un final com el que es mereixia, ell, que ens ha acompanyat des de que vam pensar en marxar. Una de les primeres coses que vam dir que faríem, i que hem anat mantenint com hem pogut. Hi ha hagut dies de tot: algunes vegades se'ns acumulaven les coses per dir, i escrivíem quatre posts d'una tirada, altres ens feia molta mandra, o no ens inspiràvem, o ens feia mandra triar les fotos, o no sabíem com dir les coses per no semblar repetitius. Ens discutíem per si eren massa curts, o massa llargs, o per les fotos que hi havíem de posar o patíem si passàvem massa dies sense penjar res. Però eren uns "deures" molt agraïts, sobretot quan després rebíem comentaris. Pel que hem anat sentint per aquí, el llegia molta més gent de la que ens pensàvem!.



L'arribada a Barcelona va ser tot un luxe. El vol des de Londres va ser un moment, les nostres inseparables motxilles no van trigar gaire a sortir, i al sortir per la porta teníem a família i amics esperant-nos: petons, abraçades, fotos, preguntes... i dues ampolles de cava fresquet per brindar per la nostra tornada a la mateixa terminal! Per arrodonir-ho, ens van organitzar una festa sorpresa a casa nostra, amb un berenar, pancarta, discurs, muntatge de fotos, un foto-llibre... ens vam emocionar. MOLTES GRÀCIES!!!!

Aquests dos mesos han estat un còctel d'emocions i sensacions. Es pot dir que les primeres setmanes estàvem en una mena de núvol: érem aquí, però no hi érem del tot. Ens passàvem els dies menjant moltes coses enyorades amb els uns i amb els altres, parlant del viatge que ens feia la sensació que havíem fet feia molt i molt de temps; i tot i que estàvem a casa nostra, la vida era lluny de ser "normal". Curiosament, o potser previsiblement, tot i que estàvem mentalitzats i amb ganes de tornar, després de l'eufòria van venir uns dies de "bajón", però tot passa i ja tornem a estar més o menys situats, i com molts ens diuen: "benvinguts a la realitat"...

Llavors què passa? Que el viatge l'hem somniat? No era real? Perquè a nosaltres ens ho va semblar molt... I si, ho tornaríem a fer. Encara que per ara sembla que ens quedarem per aquí una temporada llarga, el record del que hem fet ens acompanya i ha estat una de les experiències més enriquidores de les nostres vides. Si que és cert que quan pensàvem en la tornada pensàvem en tot el que faríem i canviaríem aquí, i ens hem adonat de com costa canviar els vells hàbits estant al mateix lloc. Va ser molt més senzill marxar!!



Des d'aquí animem a tothom a qui li hagi passat pel cap una cosa així, a llençar-s'hi i fer-ho. No cal que sigui com nosaltres! Hi ha tantes maneres de viatjar com persones! Altres no haurien arrossegat les motxilles, o amb el mateix pressupost s'haurien estimat més viatjar només tres mesos en unes altres condicions... Això és igual. Si se'n tenen ganes, no hi ha excuses que valguin, tot i que se'n trobin tantes per no fer-ho: mai és el moment, ni mai es tenen els diners, o el temps, o l'edat, o l'empenta... Però quan de veritat es desitja alguna cosa, s'ha de procurar que els passos t'hi encaminin. Nosaltres no ens penedim gens, de fet, quan només portàvem tres mesos de viatge, ja dèiem que si per qualsevol motiu havíem de tornar, ja ho donàvem per bo! Hem après tant, sentit tant, tastat tant, viscut tant, ensumat tant, caminat tant... ni en el bloc hi ha cabut una mínima part de tot això, tot i que hem intentat transmetre-ho. Però és clar, també ens hem adonat de quant ens queda encara per veure...

Ens han fet moltes preguntes durant aquest dos mesos, però les guanyadores han estat:

- Quin lloc us va agradar més i quin menys?
- Vau menjar moltes coses estranyes?


Us deixem algunes xifres perquè us adoneu de l'abast de la història:

28 segells de països diferents al passaport (comptant Hong Kong i Macao per separat de la Xina), els d'Honduras, El Salvador i Belize, que vam només travessar, i el Regne Unit, on no ens en van posar. La Meritxell va sortir de casa amb el passaport nou, i només li queden dues pàgines lliures. L'Oriol se'l va haver de renovar a Austràlia.

Per tot Amèrica del Sud i Central no vam necessitar fer cap visat, excepte per travessar Belize. Pels EUA, Austràlia i Nova Zelanda el tràmit era per internet, molt senzill. A Àsia no en vam necessitar ni a Malàisia, Hong Kong, Macau ni Tailàndia. Els de Laos i Indonèsia els vam fer a la frontera, i els de la Xina i l'Índia s'havien de fer amb antelació.

Més de 97.000 km recorreguts, fet que equival a donar la volta el món pel seu equador dues vegades i mitja. D'aquests quilòmetres, uns 63.000 km els hem fet per terra (1,5 vegades l'equador aproximadament). Hem passat 270 dies a l'hemisferi sud, i 291 al nord i vam perdre el 19 de novembre volant de l'un a l'altre.

No hem comptat quants autobusos hem agafat en aquest viatge (però en són moltíssims!). Segurament hem passat més d'un mes dels 18 en algun transport públic. Avions comercials n'hem agafat 19, més l'avioneta per sobrevolar les línies de Nasca i la del Gran Canyó del Colorado. De trens, una trentena. De barques, ferris, velers i vaixells n'hem perdut el compte. Hem llogat un total de 5 cotxes, 1 campervan, 6 motos i 2 bicicletes. I hem pujat a centenars de furgonetes, colectivos, minivans, tuk-tuks, rickshaws i ciclo-rickshaws, chicken bus etc. De taxis, moltíssims menys. Però el transport més original va ser sens dubte la moto que anava per les vies a Colòmbia.



Hem fet més de 29.000 fotografies i 600 vídeos (dels quals la meitat són de menys d'un segon perquè en realitat volíem fer una foto i no un vídeo...). Hem de dir que algun dia farem neteja i traurem duplicats i fotos borroses tot i que segurament encara tindrem unes 25.000 fotografies... Moltes també són de mapes i noms de lloc que fèiem per no oblidar per on havíem passat.

La majoria de les fotos les vam fer amb la mateixa càmera amb la que vam marxar, i que vam haver de fer netejar una vegada per una taca al sensor, perquè la càmera que vam comprar a Austràlia (mateix model) va patir un tràgic i a la vegada graciós incident: en unes piscines termals, l'Oriol va voler comprovar la temperatura de l'aigua amb totes les coses a la mà, va ensopegar i va caure de ple! Tot i que al principi la càmera havia mort, mica en mica ha anat ressuscitant i ara funciona perfectament :-D

Devem haver jugat unes 350 partides de cartes (95% de Remigio) durant el viatge i podem assegurar que la Meritxell ha guanyat més del 60% de les vegades! Això sí, les partides d'escacs han estat per a l'Oriol.



De les 561 nits, només hem pagat allotjament en hostals en 277 ocasions (un 49,3%) i hem gaudit de 130 meravelloses nits amb couchsurfers en 17 països diferents (un milió de gràcies a tots, sense vosaltres aquest viatge no hagués estat el mateix). El país on més n'hem fet ha estat a la Xina, i el lloc on més dies ens hem quedat a casa d'un couchsurfer va ser a Hong Kong i Beijing (7 respectivament).



La resta de nits es reparteixen entre nits viatjant o dormint al cotxe (51), una en un aeroport, a Cairns, nits de càmping gratuït a Austràlia i Nova Zelanda (32) i nits on ens han convidat amics, coneguts i/o família (68).

El lloc on més nits seguides vam estar dormint al mateix lloc va ser Melbourne a casa del Morten i l'Angelika (14 nits seguides de les 19 que hi vam dormir en total).

En tot el viatge només hem tingut 2 problemes de salut cadascú, però cap de greu com per acabar a l'hospital. L'Oriol es va endur un tros de corall al dit gros del peu a Colòmbia, la Meritxell va passar una grip a Malàisia i tots dos vam tenir un problema gastrointestinal a l'Índia (i qui no?). Bé, la Meritxell també es va fer un parell d'esquinços al turmell, res que no s'hauria pogut fer també si s'hagués quedat a casa... En la quantitat de picades de medusa, mosquits i insectes diversos, guanya la Meritxell per golejada (era el repel·lent perfecte per a l'Oriol).



Vam sortir amb 5 parells de sabates entre els dos, i n'hem hagut de comprar 9 més pel camí perquè s'havien trencat, perdut o robat (la bamba esquerra de l'Oriol arribant a La Paz).

Hem tastat un total de 65 cerveses diferents de tot el món. Possiblement, la més curiosa és la que ens va deixar tastar el Llew de Wellington, Nova Zelanda, feta per ell a casa.

Hem anat a 6 concerts i 19 bars heavies :D

I la resposta a les preguntes anteriors...

Del menjar estrany, a part del cuy de Perú, suposem que per Indonèsia vam menjar gos, perquè és una especialitat de la cuina Padang, però no ens ho van dir explícitament (o no els vam entendre). També vam trobar estranys els tomàquets al pastís d'aniversari a la Xina...

L'altra és impossible de contestar sense precisar més: per paisatge? Per la gent? Per viure-hi? Massa complicat...

I ara si, les últimes paraules del bloc, almenys per ara, una cita que va marcar a l'Oriol al camí de la cascada Karajia a Chachapoyas:






Primera i última foto metaltravellers

divendres, 1 d’octubre de 2010

Darrera parada: Londres!

I va arribar el temut dia... el dia en que havíem de tornar cap a Europa... El vol d'Air Asia ens va dur de Kuala Lumpur a Londres en 14 hores de plàcid vol, i ja està... tot començava a acabar-se.

Però encara ens quedaven dos dies per davant abans d'arribar a casa. Com que teníem lloc on quedar-nos gràcies a la Diana i el Mush, havíem decidit fer un retorn esglaonat, i com que l'Oriol no havia estat mai a la City, no podíem passar per allà i no anar a saludar al Big Ben.

Només baixar de l'avió ja era tot tan familiar, i fàcil, i ordenat... i tan poc exòtic, que ens vam quedar una mica moixos... Si que s'acabava, si... Els nostres amfitrions ens van preparar un sopar típic anglès, i de seguida vam anar a dormir per fer-nos passar el jet-lag.

Coses de la sort dels Metaltravellers, just el dia que havíem de passar allà sencer, hi havia convocada vaga de metro. Però finalment no ens va afectar gaire. Com acostumem a fer, vam passar el dia caminant amunt i avall, veient els monuments emblemàtics. Ens va fer un típic temps londinenc, quan el sol brillava feia calor, però de cop es posava a ploure, així que vam tenir temps de fer unes compres i d'entrar a la National Gallery i tot.


A la tarda ens vam trobar per fer un beure amb el Marco, un ex-company de feina de l'Oriol que també estava per allà (un primer tast del que ens esperava els dies següents), i no vam poder deixar passar l'oportunitat d'anar a un bar heavy, que des de Bangkok que no havíem anat a cap!


La Diana i el Mush ens van tractar molt bé. L'endemà teníem encara un matí per continuar visitant coses, però la pluja, la comoditat del matalàs i que ja teníem el cap més a Barcelona que allà, va fer que finalment ens quedéssim fent el mandra... Però hi tornarem, perquè l'Oriol es va quedar amb ganes de més, i total, és tan a prop...

Més fotos aquí.

dimecres, 8 de setembre de 2010

Adéu Àsia!


video


Alinea al centre
Moments compartits

Àsia, la tercera i última etapa del viatge. Era en la que teníem menys clar què faríem, però al final les coses van anar sortint soles, i nosaltres vam agafar un ritme diferent. Vam trobar grans diferències d'uns països a altres, però tots ens van fascinar per alguna raó o altra.

Però tot dura fins que s'acaba, i ha arribat el moment de tancar aquesta etapa de les nostres vides. Però el bloc encara no tanca, que ens queden unes quantes coses per dir!

Fotos curioses d'aquests mesos aquí.

dilluns, 6 de setembre de 2010

Repetint ciutats

Diuen que segones parts mai no són tan bones, però en el nostre cas, la segona estada a Calcuta va ser molt millor que l'anterior en tots els sentits

D'entrada no ens vam trobar malament cap dia, que ja compta. També ens va semblar que feia menys calor, però potser és que ja estàvem més aclimatats. Però el fet decisiu va ser la gran acollida que ens va fer l'Amrita, i el fet de poder estar-nos en una casa després de més d'un mes d'hostal en hostal, i a més, lluny de la zona dels hostals per a motxillers. Devia sonar estrany que no volguéssim anar cap a Sudder St., perquè quan un taxista ens va haver ofert 3 vegades anar cap allà i li vam dir que no, va fer una cara de: “I llavors on aneu?”



L'Amrita, que fins i tot es va agafar festa a la feina per poder estar amb nosaltres, ens va tractar tan bé, que ens va costar marxar d'allà. Gràcies a ella vam conèixer una cara de Calcuta que encara no havíem vist, la de la ciutat nova que s'està expandint a pas de gegant, els barris residencials... vam conèixer un munt de curiositats sobre la ciutat, xerrar pels descosits i fins i tot vam fer un passeig en barca de rem pel riu.



Nosaltres vam seguir amb la nostra tònica de caminar molt, i vam visitar algunes coses que no havíem vist l'altra vegada, com la casa-museu de Rabindranath Tagore. També ens vam fer addictes als dolços de Bengala, vam sortir a sopar... i una nit els pares de l'Amrita ens van convidar a casa seva. Els seus pares i la germana es van desfer en atencions cap a nosaltres. La seva mare va cuinar especialitats típiques de Bengala Occidental, entre elles un peix de riu boníssim! Ens vam sentir aclaparats amb tantes atencions, i va ser un final perfecte per al nostre periple pel subcontinent indi.



Això s'anava acabant, i teníem els dies comptats a Àsia. Concretament dos dies grisos plujosos, que vam passar a Kuala Lumpur, la ciutat per la qual més cops hem passat en aquest viatge: sis. I tot gràcies a (o per culpa de) Air Asia i els seus vols a bon preu. La sensació va ser una mica de tornar a casa, perquè ja ens hi movem com peix a l'aigua. A més, vam poder notar canvis en l'enllumenat, en els comerços... Però tot i haver-hi estat tants cops, encara ens quedava una cosa pendent: la visita a les torres Petronas per dins.



Per això la Meritxell va haver de llevar-se molt aviat el dia del seu aniversari. La visita és gratuïta, però les places limitades, i has de fer cua abans de les 8.30h del matí per agafar tanda. Vam agafar-la pel migdia, per poder dormir una mica més, i hi vam tornar després. La visita no és fins al pis 88, sinó fins al 41, que és on hi ha el pont que uneix les dues torres, i les vistes des d'allà, tot i el dia ennuvolat, eren una passada. Després, un bon dinar amb carn de vedella i bona música per celebrar-ho.

Més fotos aquí.