dijous, 31 de desembre de 2009

Bon any 2010!!

Aquest cop ens avancem a tothom! Mentre uns tot just estan dinant, nosaltres ja hem entrat en un nou any, el 2010! Molta felicitat per tothom i esperem que ho celebreu igual de bé que nosaltres! Hem sopat molt bé, i hem anat a la platja a veure els focs artificials... Durant tot el dia ha fet una calor insuportable, però al vespre han començat les tempestes i ens hem remullat una mica. Però encara ens queda festa per estona!






FELIÇ 2010!!!

dimecres, 30 de desembre de 2009

Canterbury, última etapa a kiwilàndia

Vam sortir de Dunedin cap al nord, resseguint la costa fins a Moreraki, on escampats per la platja hi ha els "boulders", unes curioses roques arrodonides. Travessant les planúries de Canterbury per dirigir-nos cap a les muntanyes que havíem vist a la costa oest, però aquest cop per l'altra banda.



Després d'unes quantes hores travessant camps i embassaments, vam arribar al trencall del Mount Cook, el cim més alt del país i meca de molts alpinistes, que es dibuixava imponent a l'horitzó. Les vistes ens van hipnotitzar. Un cop al final de la carretera vam anar al centre de visitants, molt complert, i a fer una caminada per allà. Tot i que estava ennuvolat i les muntanyes només s'intuïen, ens ho vam passar bé caminant i travessant ponts penjants.



De tornada vam acampar al costat del llac, un llac de color turquesa amb les muntanyes al fons, un dels indrets més bonics on hem acampat. Per variar, quan ens vam llevar ja no quedava ningú... és el que té no llevar-se aviat. Vam recollir la tenda i vam anar fins al llac Tekapo, un altre llac de color blau turquesa, on el més destacat és una ermita amb vistes al llac, i un monument a un gos collie, que tant van ajudar als pioners d'aquelles terres.



Vam continuar per la Inland Scenic Route que... bé, lletja no és, però tampoc té res d'especial (almenys comparat amb el que ja portàvem vist). Així que vam fer via un cop més cap al nord per arribar fins a Gore Bay on hi ha un penya-segat que s'anomena Cathedral Cliffs perquè la forma recorda a un orgue de tubs. Aquell va ser l'últim dia de la nostra travessia per Nova Zelanda; l'endemà havíem de tornar el cotxe de lloguer. Però per celebrar-ho vam decidir fer costelles de xai a la brasa en una barbacoa d'un sol ús, amb la mala sort que l'havíem col·locat malament i per sota d'aquesta es va començar a fer brasa la taula de fusta... Havent sopat vam marxar sigilosament de l'escena del crim i buscant un lloc per acampar, ens vam trobar enmig de Christchurch, on vam decidir fer nit al cotxe.

Un cop retornat el cotxe els de la companyia de lloguer ens van portar fins a casa de la Jill i la Julia, de couchsurfing, que ens acollien les tres nits que encara ens quedaven a Nova Zelanda. Vam aprofitar aquells dies per descansar, cuinar (i molt!) i jugar amb el Kombi, un gos que mai es cansa de que li llencin una pilota, sigui de tennis o de bàsquet. També vam anar a visitar el centre de la ciutat, que ens va agradar molt, la que més juntament amb Auckland. Eren els dies previs a Nadal, i la calor que feia no combinava gens amb els pares Noel dels aparadors. Vam visitar el museu, la plaça de la Catedral, el centre d'art...





I va arribar el moment de deixar Nova Zelanda. Ens vam llevar molt d'hora per agafar un vol cap a Melbourne a les 6 el matí, però tot té el seu premi: els metaltravellers no havien fet cap vol en helicòpter ni avioneta, que són molt populars, però aquell matí feia un temps espectacular, sol, ni un núvol, i des de l'avió vam tenir unes vistes precioses de les planes, les muntanyes nevades, les glaceres i la costa oest.

La mala notícia és que no us en podem ensenyar fotos perquè ens vam deixar la càmera a casa de la Jill i la Julia, així que aquest cop ens ho guardem a les nostres retines.

Més fotos aquí.


dissabte, 26 de desembre de 2009

Southern Scenic Route

Vam continuar tirant cap avall fins a arribar a la costa sud de l'illa. Vam passar per Tuatapere, un poble que s'autoanomena capital de les salsitxes de Nova Zelanda... no en vam tastar cap, així que res a dir. Aviat però vam poder admirar els paisatges de la costa: Colac Bay, Monkey Island (Oriol: LeChuck??)... Vam arribar a Riverton, on vam passejar una mica, i vam continuar cap a Invercargill, la ciutat més important de la zona. Allà el mal temps va tornar i ja no ens va deixar.



Vam anar fins a Bluff, el primer poble lleig que vèiem en molts dies, i a on la gent només va a agafar un ferry cap a Stewart Island, que està al davant. Nosaltres vam pujar amb el cotxe fins al mirador dalt del turó i vam continuar.

Al vespre (i aquí estàvem tan al sud que a les onze de la nit encara hi havia llum de dia), la tempesta va empitjorar, així que vam buscar lloc en un càmping a Curio Bay, un lloc on per una banda hi ha una platja plena de dofins Hector, i per l'altre una altra platja on hi ha un bosc fossilitzat. Ah, i cartells per tot arreu dient que vigilis, no trepitgessis un lleó marí, que campen per allà també.



Al matí la cosa havia millorat una mica, i vam continuar cap al bosc de Catlins, altre cop turons arrodonits i verds amb munts d'ovelles, i una altra cascada, la de Purakaunui (aquesta deien que era la més fotografiada del país, però això ja ho vam llegir d'una de l'illa nord...)

Més tard vam arribar a Nugget Point, un del llocs que més ens va agradar de tot el sud. És un cap amb un far a la punta, i a sota hi ha unes roques que sobresurten de l'aigua, i allà hi viuen foques, lleons marins, mascarells... Les aigües són de color turquesa i la vista impressionant. Al costat hi ha una platja on hi ha un refugi per veure els pingüins d'ull grocs, que hi apareixen cap a les 3 de la tarda. En aquest època les parelles de pingüins fan torns, i mentre un es queda a terra cuidant les cries, l'altre se'n va a buscar menjar. Eren tres quarts de tres, i vam decidir esperar... i un va ser puntual i al cap de cinc minuts va sortir de l'aigua, i vam veure com caminava fins on hi havia la parella i feien el relleu. Que macos...



I d'allà vam anar cap a Dunedin, on vam passar tres dies ja que l'Emma ens va deixar el seu pis d'estudiant allà. La ciutat va ser fundada pels escocesos, i el seu llegat hi és molt present: ens vam topar amb una cavalcada de Nadal precedida per gaiters amb faldilla de quadres. Des d'allà vam visitar la península d'Otago, amb racons molt bonics. També vam poder visitar Baldwin St. el carrer que, segons el llibre Guiness dels rècords, és el més costerut del món (no els hi anem a discutir pas ara!).



Amb les piles recarregades, tot i tants dies de càmping i carretera, vam deixar Dunedin per encarar la part final del nostre recorregut per aquest fantàstic país.

Més fotos aquí.

dissabte, 19 de desembre de 2009

Milford Sound

Fiordland és la regió més plujosa del país. Hi plou dos dies de cada tres. I el dia que no hi plou, no vol dir que hagi de fer sol... I amb la setmana que portàvem de pluja no teníem gaires esperances... Però al llevar-nos feia un dia esplèndid. Quan vam arribar a Te Anau, la porta d'accés al Milford Sound, el temps continuava igual, i només ens quedava esperar que allà el cel continués blau...



De Te Anau fins al Milford Sound, el fiord més visitat perquè és el més accessible, hi ha 120 km de paisatge meravellós. Sembla mentida que després de tot el que hem vist els paisatges ens continuïn impressionant, però és així... La carretera serpenteja primer per una vall, després entre muntanyes nevades, fins a arribar al Homer Tunnel (quina por de túnel! Té molta pendent i és molt fosc...) i quan en surts arribes a una vall de parets verticals fins a anar a parar a l'entrada del fiord.

Hi ha moltes companyies que fan excursions amb barca pel fiord, i ja que hi érem, no podíem passar sense fer-la. Van ser dues hores de tenir la boca oberta. Val molt la pena. Les muntanyes sorgeixen de l'aigua en vertical, i amb molta vegetació. Com que havia plogut els dos dies anteriors, moltes cascades regalimaven per les parets, i el dia era tan clar (massa i tot per fer bones fotos!). Feia tant de sol que les fotos no fan justícia al que vam veure amb els nostres ulls.



També vam veure dofins, foques... i vam arribar a mar obert, a la boca el fiord, on es noten més les onades. És un dels llocs més bonics que hem vist en el que portem de viatge. Ens va impressionar.



De tornada vam parar a tocar neu a la sortida del túnel, on ens van rebre un parell de Keas, els únics lloros alpins del món, que són molt sociables. I com que no teníem pressa, vam anar parant a tots els miradors que ens trobàvem. Als Mirror Lakes aquest cop si que vam poder veure les muntanyes ben reflectides a l'aigua.



Va ser un dia rodó, dels que et queden gravats a la memòria.

Més fotos aquí.

divendres, 18 de desembre de 2009

Central Otago

A l'arribar a Wanaka, una tranquil.la vila a la riba d'un llac i envoltada de muntanyes, el cel va aclarir i vam poder veure un arc de Sant Martí preciós. A part, un noi de couchsurfing va dir que ens podia acollir. Semblava que tot ens somreia. Però per alguna estranya raó no ens vam arribar a trobar mai i vam haver de dormir al cotxe quan ja ens havíem fet il·lusions d'un llit, va ser dur...



A més al matí plovia moltíssim. Wanaka no ens va semblar tampoc gran cosa, i vam tirar cap a Queenstown pel pas de Cardrona. Els paisatges aquí si que eren bonics, tot i que pelats. A l'hivern això són tot pistes d'esquí, però ara no hi ha neu. Vam parar a Arrowtown, un poble miner que s'ha conservat en bastant bon estat, i on vam poder visitar el carrer principal (que sembla un poble de l'oest americà) i l'assentament de miners xinesos, als que van portar quan els europeus ja no veien el rendiment a les mines, per acabar-les d'explotar. Pel que expliquen, no els hi van facilitar gaire la vida, no...



Després vam arribar a Queenstown, la capital mundial dels esports d'aventura. Penseu en qualsevol cosa que acabi amb -ing i comporti una descàrrega d'adrenalina, i aquí es pot fer. De fet, aquí es va inventar el bungy jumping (el pònting per nosaltres). La ciutat s'assembla a Wanaka, al costat d'un llac amb muntanyes al fons, però molt més urbanitzada. Ens recordava una mica a Andorra... amb moltes botigues i apartaments... No ens va acabar d'il·lusionar. No teníem cap intenció de fer cap -ing, i tot era molt més car que a la resta de llocs, així que quan vam haver fet una volta, vam continuar el camí cap a Fiordland.

Els paisatges continuaven sent esplèndids, quina ràbia de país! Allà on mires hi ha coses boniques! Vam dormir a Mossburn en un càmping, on ens vam estirar i vam llogar un bungalou per obsequiar als nostres ossos amb un matalàs després de tantes nits dormint a la tenda i al cotxe (per no parlar de la dutxa i la barbacoa que ens vam preparar!). Per arrodonir-ho, l'Oriol es va retrobar amb dues amigues: allà hi havia un parell d'alpaques en un corral!



Més fotos al següent post.

dimecres, 16 de desembre de 2009

100 Posts!!!

... amb aquest arribem a l'entrada número 100 del bloc! Qui ens ho havia de dir, que tindríem tantes històries amb les quals inflar-vos el cap!

Volem agrair a tothom que ens llegeix regularment, als que només ho fan de tant en tant, i també a tots els que només es miren les fotos. I especialment a tots els que ens escriviu comentaris de tant en tant. Ja sabeu que, encara que no els contestem sempre, ens fa molta il·lusió llegir-los (i partir-nos de riure amb els del Dani!).

Per fer més participatiu el bloc, la Meritxell ha engegat una enquesta per que voteu quin animal hauria de ser la mascota de l'Oriol... Les opcions són:

a) foca / lleó marí d'Ushuaia: dormen i jeuen tot el dia, cada mascle té mínim 4 femelles per a ell sol...

b) ós de Yosemite: són peluts i dormen tot l'hivern...

c) Kiwi de Nova Zelanda: un ocell que no vola, que dorm 20 hores al dia, i que surt 4 hores a la nit a menjar cucs.



Amb el resultat guanyador ja ens inventarem alguna cosa... (també s'admeten propostes!)

I com algú ha demanat, aquí teniu a l'Oriol amb un kiwi. De fet 4 tipus de kiwis (aquests neozelandesos a tot li diuen kiwi, tenen una estranya fixació...).



dilluns, 14 de desembre de 2009

West Coast

Vam continuar cap a la costa oest de l'illa Sud, la part més deshabitada i més isolada, una estreta franja de terra entre el mar de Tasmània i els Alps australs. Vam parar a acampar en una zona gratuïta, però només sortir de la tenda vam ser víctimes de la voracitat de les sandflies, unes mosquetes super punyeteres que piquen com dimonis. Resultat: vam haver de sopar dins la tenda. El pitjor va ser l'endemà al matí. Feia estona que estàvem desperts, i no sortíem de la tenda perquè “sentíem” ploure. Quan ja vam decidir que recolliríem mullant-nos... vam descobrir que no plovia: el tap-tap a la tenda el feien les mosques! Ecs! (Evidentment, la Meritxell es va endur unes quantes picades de record).

Aquell dia vam anar fins a Kararamea i d'allà a Oparara Basin, un bosc humit amb un riu d'aigua transparent però marronosa (per culpa de les fulles dels arbres, que tenyeixen l'aigua), i amb unes formacions rocoses molt peculiars. Vam passar la tarda entrant en coves i passejant pel bosc. En una d'elles hi habiten unes aranyes que diuen que són descendents directes de les primeres aranyes de la terra... i estan protegides és clar. Semblaven més llagostes que aranyes, però allà estaven tan tranquil·les en la foscor de la seva cova.



De tornada vam patir... Quan surts de Westport cap a Karamea a la carretera hi posa que no hi ha cap benzinera en 120 Km. El que va passar és que nosaltres comptàvem que a Karamea podríem posar-ne una mica per poder arribar tranquils fins a Westport de nou... però estava tancada. Vam fer la tornada a 60 km/h i les baixades en punt mort per poder arribar... i... a 7 km de Westport el cotxe es va parar. Sort que darrere venia un cotxe que va dur a l'Oriol fins a la benzinera i el va tornar al cotxe amb un bidó per poder arribar-hi. (De fet, va ser gairebé l'únic cotxe que va passar!). Ja amb el cotxe alimentat, vam visitar la colònia de foques de Tauranga Bay, on vam poder veure foques bebè fent les seves primeres passes.



L'endemà plovia molt -està clar que per tenir un país tan verd es necessita molta pluja-, però això no ens va impedir visitar les Pancake Rocks, unes roques al mar que semblen piles de crêpes, i vam continuar fins a Greymouth, un poble sense gran interès on vam ficar-nos en un fast-food a esperar que parés una mica. Es presentava un diumenge llarg i avorrit: plovia massa per fer res a l'aire lliure i les biblioteques no obrien per poder-nos connectar a internet...

Però havíem de continuar endavant. Vam intentar pujar fins a l'Arthur's Pass, però hi havia tanta boira que no valia la pena. Per sort el temps va canviar, i quan vam arribar a Hokitika vam presenciar una posta de sol magnífica tot sopant en un vaixell de ciment que tenen com a homenatge a tots els vaixells enfonsats en aquella costa. Quan es va fer fosc vam anar al Glowworms Dell, un racó de la muntanya on hi viuen cuques de llum com les de la cova, de les que tant ens agraden. Aquest cop si que n'hi havia moltes i vam poder fer fotos.



El dia següent el vam dedicar a visitar les dues glaceres més famoses del país: la Franz Josef i la Fox. Per a la primera hi ha uns 45 minuts de camí pel llit del riu, i a l'arribar ens va semblar poca cosa (cal tenir en compte que l'última glacera que vam visitar va ser el Perito Moreno, i després d'aquesta qualsevol es queda petita). A més, hi havia una part amb molts sediments i no semblava ni gel, i cada dos minuts passava un helicòpter que trencava el silenci. La Fox ens va agradar molt més; la paret principal era molt més ampla, els colors més vius, i a part vam tenir la sort de presenciar un despreniment de gel en directe.



Vam sopar i dormir a Gillespies Beach, i al matí vam anar a fer una volta pel llac Matheson, des d'on es tenen unes molt bones vistes del Mt. Cook, el cim més alt del país, i que quan no fa vent es reflecteix al llac. No va ser el dia (però era maco igualment). D'allà vam anar cap a Haast, on volíem anar a la Jackson Bay, però es va tornar a ennuvolar, a ploure fort i a emboirar-se, i no valia la pena. Així que vam enfilar el Haast Pass, deixant enrere la costa oest.

Més fotos aquí.

divendres, 11 de desembre de 2009

Wellington i el nord de l'Illa Sud

L'últim punt del recorregut per l'illa nord era Wellington, la capital del país, però la pluja no va parar de caure amb força durant tot el dia. Vam arribar a la tarda a casa del Llew, que a última hora ens va acollir a casa seva. Ell va estar tota la tarda enfeinat, fent cervesa casolana! Ens va agradar molt la idea i esperem poder fer-ne quan tornem! Però com no volíem molestar vam decidir anar a passejar sota la pluja. Vam pujar fins al jardí botànic, on a part de jardins florits, hi havia bones vistes de la ciutat. L'endemà teníem la intenció d'anar al Museu Nacional però el fet de tenir un llit després de tants dies acampant, i la pluja que continuava caient ens van gairebé obligar a quedar-nos allà calentons fent el mandra.

A la una del migdia agafàvem el ferry cap a l'illa sud. Tothom ens havia dit que l'illa sud és molt més bonica que la del nord i tenint en compte que la nord ens havia agradat molt, no podíem esperar a veure com seria la sud. El primer tram del ferry el vam fer enmig de la boira i la pluja, i estàvem una mica decebuts perquè ens havien dit que el trajecte era preciós. Però només arribar a l'illa sud, el cel va aclarir-se just quan el ferry enfilava el Marlborough Sound, el fiord de Picton, permetent-nos gaudir d'unes imatges espectaculars.

Vam dedicar la tarda a passejar per Blenheim, al sud de Picton, una plana plena de vinyes. Vam comprar una ampolla de vi i vam anar a acampar al costat d'una platja solitària. Al matí següent tornava a ploure. El temps a Nova Zelanda és molt variable, i a la primavera encara ho és més, així que cada dia és una sorpresa.

Vam dirigir-nos cap a Ray Valley. Volíem anar fins al French Pass, però continuava plovent i hi havia boira. La Cécile, la nostra amfitriona, ens ho va desaconsellar. Com que no parava de ploure vam anar fins a Nelson per aprofitar la tarda comprant i rentant la roba. Al tornar a la casa hi havia 3 noies austríaques més, vam sopar tots i vam jugar a cartes.

Dijous al matí feia bo i vam anar fins al French Pass, una carretera de grava que porta fins a un mirador d'aquest estret. Els últims 10km són... buf! Advertim que ens estem quedant sense adjectius per descriure aquest país, així que si ens repetim, no ens ho tingueu en compte. D'allà vam tornar a Nelson, on vam comprovar com canvia una ciutat de veure-la gris a veure-la amb sol. Vam dinar sota el centre geogràfic de Nova Zelanda, i vam continuar la marxa fins a Pohara, on vam improvisar una zona d'acampada al costat de la platja, amb unes vistes i una posta de sol fantàstiques.

L'endemà volíem recórrer els camins del P.N. Abel Tasman, però a) tornava a plovisquejar, i b) hi ha zones que només es poden creuar quan la marea és baixa i no era l'hora, així que finalment només vam caminar una horeta. D'allà vam anar a les Pupu Springs, unes fonts naturals d'on emergeix l'aigua més cristal·lina del món (sense comptar-ne una sota l'Antàrtida). I més tard vam anar a una piscifactoria de salmons on et deixen la canya perquè et pesquis el teu. Però vam passar de pescar i en vam comprar un paquet directament. Després de passejar pel la platja de Kaiteriteri vam fer via cap a la costa oest.

Més fotos aquí.

dimecres, 9 de desembre de 2009

Tongariro Alpine Crossing (Mordor, pels amics freakies)

Ens vam llevar a Rotorua amb el dia molt tapat, i després de tornar a passar per la biblioteca a enllestir quatre coses, vam continuar el camí.

Vam arribar fins a Taupo, un poble a la vora del llac del mateix nom, el més gran del país, on ens vam trobar enmig d'una cursa ciclista popular que finalitzava allà. Fugint dels ciclistes vam arribar a Turangi. El dia continuava lleig, i vam anar directament a buscar un lloc per passar la tarda, el vespre i la nit. Quan el vam haver trobat, es va posar a ploure... i no parava. Ens vam llevar a les 7 per arribar al principi del camí que teníem pensat fer cap a quarts de nou, confiant cegament en els pronòstics del servei meteorològic, que deien que faria bo. Costava de creure sota la pluja i la boira...
Però quan vam arribar al principi del Tongariro Alpine Crossing la pluja va parar i els núvols es van començar a dissipar deixant-nos un cel serè i un dia clar i meravellós. Aquesta excursió és una de les més populars, i travessa el parc nacional Tongariro, amb vistes a tres volcans: Tongariro, Ruapehu i Ngauruhoe, aquest últim també conegut per tots els fans del “Senyor dels Anells” com a Mont del Destí, la muntanya on es va forjar l'anell únic, cosa que afegia més al·licients a l'Oriol.

Hi ha circuits de 4 o 5 dies, però nosaltres amb un de 8 hores en teníem prou. Es comença pujant per terres pelades, dignes de Mordor, fins al peu del Ngauruhoe. Després es continua pujant (per una pujada molt costeruda) fins al Red Crater, des d'on es veuen els Emerald Lakes, unes basses de color maragda, el Green Lake, un llac verd, i els altres volcans. Feia un dia tan clar, que en la distància podíem veure el con nevat del volcà Taranaki! (que en una peli del Tom Cruise van fer servir de Fujiyama...).

Vam sentir a un senyor que era la quarta vegada que feia la travessa i deia que no havia tingut mai tan bones vistes. I com no podia ser d'altra manera, dalt de tot, vam saludar els primers (i de moment únics) catalans que ens hem trobat per aquí.

Una mica abans de la meitat del recorregut, comença la baixada: 10 km de descens que posen a prova els genolls més entrenats. Aquesta part és un pèl més monòtona, tot i que ofereix les vistes de l'altre costat, tot verd i amb llacs, i el tram final va per un bosc frondós.

Vam acabar destrossats i cremats pel sol però molt contents, i vam dormir com socs. Però havíem de matinar! A les 6.45 del matí va sonar el despertador per poder ser a les 7 (del dilluns) a la sala de la TV del càmping per poder veure el clàssic en directe. En comptes de veure el partit amb una cervesa, l'Oriol duia un cafè amb llet a la mà... Sort que la victòria va compensar l'esforç de llevar-se tan aviat. Per cert, que també plovia i estava emboirat, vam enganxar l'únic dia de la setmana que va fer bo per fer l'excursió. Un cap de setmana rodó!

Més fotos aquí.

dissabte, 5 de desembre de 2009

Coromandel i Rotorua

Un cop ens vam acomiadar d'Auckland per última vegada, vam dirigir-nos cap a l'est, a la Península de Coromandel. Vam dormir al camping enmig d'una vall on se'ns va omplir la tenda de mosquits en un obrir i tancar d'ulls. Vam estar una bona estona entretinguts fent-los fora!! Cal dir que aquell càmping s'havia de pagar, però com que vam arribar molt tard i vam marxar molt aviat, cap guàrdia ens va demanar que paguéssim, jejeje.

Al matí següent vam anar fins a Hot Water Beach, un racó molt curiós de la península que pel seu nom semblaria que l'aigua del mar està calenta... Però no! Està glaçada! No obstant, En un tros de platja pots cavar un forat a la sorra i surt aigua molt calenta degut a una corrent subterrània. I així és com quan arribes un espavilat et lloga una pala per fer-te la teva pròpia piscina!



D'allà vam anar a la Cathedral Cove, una mena d'arc de pedra que comunica dues platges paradisíaques. Per suposat, donat el bon temps, vam aprofitar per banyar-nos (no cal que us preocupeu!). El camí fins allà també és molt bonic, oferint molt bones vistes.



Sortint de Coromandel vam fer una petita parada a Matamata, el poble on Peter Jackson va recrear Hobbiton a la pel·lícula d'El Senyor dels Anells. Us podeu imaginar com d'emocionat estava l'Oriol... Doncs no! El propietari de la zona on es va rodar no tenia gaire visió empresarial i va demanar que traguessin tots els decorats. Al veure que el lloc agafava fama, va decidir organitzar tours per la seva granja i de passada ensenyar els forats que havien quedat a la muntanya. Així que si us ve de gust, per 30€ podeu passar 10 minuts a Hobbiton i dues hores aprenent sobre la vida de les ovelles. No ens va motivar...



Al vespre vam arribar a Rotorua, la ciutat que fa pudor, on irònicament ens vam quedar dues nits per deixar descansar la tenda en un lloc. La ciutat està situada sobre una activa zona geotermal i de tant en tant et venen unes bafarades de pudor a sofre (ous podrits...), que et tomben d'esquena! Això si, tots els hotels, càmpings i altres ofereixen piscines d'aigües termals!

Tret de la flaire, la ciutat és bonica i agradable per passejar-hi. Vam caminar pel Kairu Park, on hi ha tot de fumaroles i petits banys termals per descansar els peus, tota una gran idea! També vam visitar el poblat maorí d'Ohinemutu i el llac i els jardins. Tot i que el sol picava fort i les nostres cares van acabar com tomàquets, vam passar una molt bona estona pels carrers de la ciutat.





A la tarda ja en teníem prou de sol i ens vam tancar a la biblioteca... No us penseu que som molt aplicats... Simplement les biblioteques són els únics llocs del país on hi ha internet gratuït!

Més fotos aquí.

dimecres, 2 de desembre de 2009

Northland

Per poder començar la nostra ruta, la mare de l'Emma ens va portar fins a l'aeroport, on havíem reservat el que seria el nostre company de viatge durant més de tres setmanes: un Mazda Demio atrotinat. Primer contratemps: aquí condueixen per l'esquerra! Per sort tenim molta traça i ens hi vam acostumar ràpid, encara que al principi alguna vegada ens vam posar en sentit contrari, o vam activar els eixugaparabrises quan volíem posar l'intermitent.

I així doncs, vam omplir el maleter amb els trastos i vam marxar cap al nord, a Northland. El primer dia vam conduir durant moltes hores (gaudint del paisatge, això sí!) per tal d'arribar ben a prop del Cape Reinga, la punta nord de l'illa.



Vam travessar el bosc de Waipoua, amb falgueres gegants i una densa vegetació de tots els tons de verd possibles. Per escurçar camí, vam agafar el transbordador a Rawene. Cada poca estona el paisatge ens sorprenia amb una cosa o altra. Aquell dia vam acampar en una zona gratuïta a la vora de Kaitaia. (Els Metaltravellers acampant en un lloc on no hi ha concerts? Que estrany...)

L'endemà vam continuar fins arribar al cap nord, sagrat pels Maoris ja que des d'aquell punt les ànimes viatjaven a l'altre món. I realment sembla la fi del món amb barrancs enormes, el cel a punt d'esclatar en qualsevol moment i l'oceà trencant amb força sobre les roques. Una mica més avall vam visitar les dunes gegants de Te Paki, que contrasten amb el verd de l'entorn.



Contents amb la visita vam tornar a la carretera per arribar a Bay of Islands, que com el seu nom indica, és una badia plena d'illots i illes. Aquí el temps ja ens acompanyava més, i després de veure el poble de Paihia, i els lavabos públics de Kawakawa, que són famosos perquè els va dissenyar l'arquitecte austríac Hundertwasser (un home que es va inspirar, i molt, en Gaudí). Vam acampar a prop de la platja d'Otamure, on vam poder observar una posta de sol fantàstica.



Després de dies de conducció intensiva les cames ens demanaven caminar. A Whangarei vam visitar la cascada (res de l'altre món, però pel que es veu és la més fotografiada del país. Deu ser perquè l'accés és molt fàcil) i un bosc de kauris, un arbre gegant parent de les sequoies. Després vam veure les Waipu Caves, unes petites coves amb estalactites, estalagmites i unes lluernes de color blau que quan mires al sostre fan que sembli que estàs en un planetari. Pel país hi ha altres coves amb moltes més cuques d'aquestes, però no són de franc... així que ja ens vam fer a la idea, jejeje.

Havíem llegit que hi havia un camí d'una hora que duia a les coves, i nosaltres el vam fer al revés, pensant que al final n'hi havia unes altres... Total, que no vam arribar enlloc. Però campar per aquells turons verds i arrodonits, sentint la primavera, va valdre molt la pena.



Per sortir de Northland era obligat passar altre cop per Auckland, així que des del cotxe vam fer les últimes fotos a la ciutat.



Més fotos aquí.

dilluns, 30 de novembre de 2009

Auckland, la ciutat de les veles

Havent mirat tres pel·lícules i dormit una mica, vam arribar a primera hora del matí a una ennuvolada Auckland. Només sortir, el Tom ja ens estava esperant per dur-nos a casa dels pares de l'Emma. El Tom i l'Emma són una parella kiwi (així s'anomenen els neozelandesos a ells mateixos) que fa un any van visitar Europa i van caure per casa nostra durant uns dies. Així doncs, ara ens tocava a nosaltres retornar-los la visita.

Encara una mica desorientats (de fet, estàvem cap per avall!) pel canvi d'horari, d'estació i d'hemisferi, vam sortir, sense gaire esma, a passejar per la ciutat. Auckland és la ciutat més gran de Nova Zelanda, amb 1,4 milions d'habitants i la ciutat del món amb més població polinèsia, a part de molta immigració asiàtica, fet que es fa evident caminant pels carrer del centre. Vam voltar pel port i el districte financer, una barreja d'estils arquitectònics dominada per l'Sky Tower, la torre més alta de l'hemisferi sud.



Seguint les recomanacions dels nostres hostes (tots!I eren una bona colla!), vam agafar, l'endemà, el ferry cap a l'illa de Rangitoto, el volcà més jove de la zona. De fet, tota la ciutat està sobre una zona volcànica, i els turonets que es veuen aquí i allà són cràters extingits. Vam fer una bona excursió per l'illa, pujant fins al cim i després envoltant-la. Al tornar, no vam voler desaprofitar l'oportunitat d'observar la ciutat des de l'Sky Tower. Vam pujar-hi a última hora de la tarda per poder tenir vistes de dia i de nit.





Diumenge gairebé no ens podíem moure. Com que el dia no acompanyava, era una situació perfecta per no fer absolutament res. Però el pare de l'Emma ens va convèncer per anar a fer una volta fins a Murawai Beach, una platja de sorra negra a la costa occidental, on a part de molta gent fent surf, l'atracció principal és una colònia de mascarells que hi estan instal·lats i que es poden veure de ben a prop. A la nit ens van convidar al sopar familiar que havien organitzat per donar la benvinguda a l'Emma i el Tom, que just un dia abans de que arribéssim nosaltres havien tornat a casa després d'acabar les seves respectives carreres.



Amb una mica de pena ens vam acomiadar de la ciutat, que vam trobar molt agradable per passar-hi una temporada, i especialment de la família que tan calorosament ens va acollir, i ens va fer una bona introducció a la cultura kiwi.

Més fotos aquí.

divendres, 27 de novembre de 2009

El dia que mai va existir...

Doncs sí, en el viatge dels Metaltravellers ha succeït un fet paranormal... El dijous dia 19 de novembre del 2009 ha desaparegut de la vida d'aquests petits viatgers metàl·lics. Van enlairar-se el dimecres 18 a les 23:30 des de Los Angeles i van aterrar, 13 hores després, a les 9:30 del divendres 20 de novembre a Auckland. Misteris de la vida... Si us plau, us preguem que tingueu un minut de silenci per a aquest dia que mai ha existit...

...

...

Bé! Ja està! Ara ja podem continuar el viatge!!


P.D.: Quan els teus pares et deien que et regalarien totes les coses que demanaves la setmana que no hi hagués dijous, es referien a això???

dimecres, 25 de novembre de 2009

Metaltravellers@Steel Panther & Sunset Strip

Després de la dosi de cursileria i color rosa del dia, tocava una mica de metal a la nit. Vam deixar la MSM a l'hotel, vam agafar el cotxe, i amb la música a tot drap vam conduir cap a Sunset Strip.



Aquest mític tros de carrer (mític per a qui li agrada el Hard Rock, s'entén) concentra tot de bars i locals on sona bona música canyera: el Roxy, el Whisky a go go... Aquí hi van néixer grups com Guns'n'Roses, Mötley Crüe, Poison... Quan era adolescent, la Meritxell somniava en venir aquí algun dia a veure si es trobava l'Axl Rose amb les seves malles i la seva cinta al cap... Quins temps... (sort que no ens el vam trobar, gras i calb com està ara... jejeje).





Era dilluns, però a qui li importa, a L.A. sempre hi ha alguna cosa en marxa. Vam sopar al mític (si, ja sabem que tot és mític, però és que de veritat ho era per a nosaltres) Rainbow, i després vam anar al Key Club a veure el concert dels Steel Panther, una banda paròdia de Hair Metal, una mena de Gigatron de Califòrnia. Ens ho vam passar de conya, amb les versions de grups com Whitesnake (impagable la versió reagge del “Here I go again”), Scorpions, Def Leppard, Guns'n'Roses... A més entre cançó i cançó no paren de fer catxondeo i humor verd, el baixista no para de mirar-se al mirall i pentinar-se la perruca crepada, i fins i tot van fer pujar a 30 groupies a l'escenari.



Hi havia moments que costava una mica seguir-los, perquè havies de desxifrar què deien entre tants “fuckin's”, però va valdre molt la pena. Des de que vam veure els Nanowar a Martorell que no rèiem així en un concert!

Edu, mil gràcies per les recomanacions. Et devem una birra (o moltes) quan tornem!