dimarts, 31 de març de 2009

Puerto Montt i Chiloé

Era hora de tornar cap a Xile, i vam fer la travessa pel pas de Pajaritos. És molt més bonic fer-ho pels llacs, però també costa moltíssim més. A la frontera vam fer un aperitiu improvitzat. A Xile no deixen entrar aliments frescos, i registren les bosses. Una noia israeliana portava tot un paquet que li devia haver enviat la família, i no li van deixar passar, i uns nois portaven un carregament de formatge pels dies d'acampada que els esperaven; i abans de llençar-ho, ens van convidar a tots els del bus: formatge, dàtils, anous, orellanes... Va anar bé per matar la gana.



Puerto Montt ens va rebre amb pluja i boira, aviat vam trobar un hostal, i després de sopar ens vam quedar fregits. L'endemà vam anar a visitar el port d'Angelmó, on els pescadors just tornaven i pots menjar peix i marisc fresquíssim cuinat allà mateix. Ens vam posar les botes de curanto i paila marina, les especialitats de la zona!


A la tarda vam fer cap a Chiloé. Per la Meritxell era un lloc una mica màgic, perquè de petita va veure un documental de la 2 i una sèrie de segells sobre les esglésies de fusta de l'arxipèlag (patrimoni de la humanitat per la Unesco), i sempre hi havia volgut anar. Els "conquistadores" la van anomenar "Nova Galícia", i una mica si que s'hi assembla: la gent viu del camp i del mar (pesca i marisc), el clima és molt plujós, el paisatge el formen tot de turonets verds, ténen una mitologia pròpia i els Chilotes no se senten gaire xilens, per dir-ho així.
Vam veure un munt d'arcs de Sant Martí, no n'havíem vist mai tants en tan poc temps, però en general vam tornar a tenir sort amb el temps, i vam poder veure els paisatges amb sol i amb núvols, per tenir les dues visions.
Ens vam instal.lar a Castro, la capital, on destaca la catedral de fusta i els "palafitos", cases sobre pilastres arran de platja per evitar les marees, i d'allà vam anar a fer voltes per l'illa: Dalcahue i el seu mercat artesanal;


Achao, on hi ha l'església més antiga; Quellón, on hi ha el Km. 0 de la Panamericana; i el parc nacional, amb vistes al Pacífic.



Tot, per suposat, en petits busos locals. En un d'ells vam anar escoltant a la ràdio el gran derby del Pacífic, Perú contra Xile a Lima, que per alegria general, va guanyar els visitants. Ens va costar dormir amb el soroll dels clàxons, i això que encara no estan ni classificats pel mundial!
Ens ha agradat venir en aquesta època, gairebé érem els únics turistes a tot arreu, i ens sentíem fins i tot una mica observats. D'allà vam anar cap a Puerto Varas, però això ja serà un altre post!



Més fotos aquí.

dijous, 26 de març de 2009

San Carlos de Bariloche i la ruta dels 7 llacs

Vam arribar a Bariloche al vespre, i vam anar directament a casa de la persona que ens acollia: el Rubén, una americà afincat aquí i que, pobre, estava malalt.

L'endemà vam tenir un primer contacte amb la ciutat, passejant tranquil.lament (quants dies portàvem sense veure semàfors!). Bariloche és una ciutat molt turística, a l'hivern, perquè és el centre d'esquí més important d'Amèrica del sud, i a l'estiu per les moltes excursions i activitats que es poden fer pels voltants. Hi abunden les botigues de souvenirs i les xocolateries.




El segon dia ja feia dies que no caminàvem i vam fer una excursió des del peu de pista del Cerro Catedral fins al refugio Frey. Com que molt no havíem matinat, se'ns va fer tard. A l'arribar a baix se'ns havia escapat el bus per 5 minuts, i com que el següent havia de trigar una hora i mitja, vam decidir continuar caminant. Era fosc i vam baixar per la carretera sota la llum de les estrelles (i de la llanterna).




L'endemà ens havíem de recuperar, i vam passar-lo altre cop passejant, menjant, comparant preus de lloguers de cotxe i anant al cine.

El dimarts vam començar la ruta del 7 llacs. Vam dirigir-nos a Villa laAngostura, també molt turístic, però fet amb molt bon gust. Tots els edificis són cabanes de fusta i està enclavat en un paratge idíl.lic. Un dels principals atractius de la Villa és el Parc Nacional Los Arrayanes, un parc dins el parc nacional Nahuel Huapi. Els arrayanes són uns arbres d'escorça color canyella, que normalment creixent dispersos, però aquí, excepcionalment, formen un bosc.

Vam arribar a les 3 de la tarda, i el guarda ens va dir que l'hora límit d'entrada era la una, ja que el bosc d'arrayanes està a la punta de la península, i són 12 Km. de camí només anar. Ens va suggerir anar als miradors, i un cop dalt, vam veure que el camí comunicava amb el del bosc... i no ens ho vam pensar. Vam fer els 12 Km. en 2 hores, vam visitar el bosc quan ja no s'hi podia estar (encara que hi havia gent), i vam tornar que ja era fosc. I el millor de tot: estalviant-nos l'entrada al parc!




L'endemà vam anar cap a Sant Martín de los Andes, passant per tots els llacs. La tardor comença a notar-se només en alguns arbres, però feia tanta calor que ens vam parar a fer el primer bany del viatge en un dels llacs.

San Martín també és un centre turístic molt ben cuidat, a la vora del llac Lacar, amb casetes de fusta i rosers pels carrers.

El tercer dia vam passar per més llacs. Vam agafar un motxiller que feia dit. Atenció a la conversa:

“Leandro: - Ustedes de donde son?

Metaltravellers: De Barcelona

L: - Ah qué lindo! Yo soy de acá pero vivo en el Cap de Creus.

M: - Ah si? Y en qué pueblo vives?

L:- En Selva de Mar”

Mira que és petit el poble de la cunyada, i ens hem de trobar al mig del no-res a un que hi viu! El món és un mocador! El vam portar fins a Villa Traful, i ens va donar moltes bones recomanacions pel viatge. Vam acabar la ruta altre cop a Bariloche. Propera parada: Puerto Montt, Xile.

Més fotos aquí.

dissabte, 21 de març de 2009

Esquel i P. N. Los Alerces

L'estada a Esquel va ser una mica fugaç. Com que vam arribar tant aviat a la ciutat, no teníem on anar i vam haver de fer temps a la terminal de busos. D'Esquel el més destacable és el Parque Nacional “Los Alerces” (sí! Un altre parc natural!). I que nosaltres sapiguem només hi ha un bus que surt a les 8 del matí i torna a les 21:30 de la nit.

Així que vam deixar les motxilles a la consigna i cap al parc! La veritat és que no estàvem gaire convençuts ja que havíem dormit poc i el temps no acompanyava massa. Tot el cel estava gris. A més, a l'arribar al parc, milers de mosquetes ens van venir a rebre, volant com boges al voltant nostre. El parc és enorme, i l'excursió d'un dia recomanada és la del Lago Verde. Quan el bus ens va deixar vam baixar fins al llac per a esmorzar i després vam pujar fins dalt d'una muntanya, on hi ha un mirador. L'esforç sempre és ben recompensat amb unes vistes com aquestes.


Més tard vam baixar un altre cop fins al llac per fer un camí de tres hores, molt senzillet donada la nostra “dilatada experiència”, i amb panells explicatius. Va estar bé que fos facilet, tenint en compte que no havíem dormit gaire.

L'endemà vam anar a Trevelin, un poble fundat per gal.lesos a prop d'allà, i a la tarda, novament la Ruta 40 cap a San Carlos de Bariloche, atravessant valls i muntanyes. Aquest cop en un bus de dos pisos, a davant de tot, gaudint del paisatge.

Més fotos aquí

Per la Ruta 40

Per sortir d'El Chaltén i anar cap al nord, l'opció més recta és agafar la Ruta 40. És la que agafen els turistes, perquè els argentins prefereixen donar una mica més de volta però anar per carreteres asfaltades. La 40 és en gran part de “ripio”, bàsicament grava i pedres. Fins a Esquel, teníem per davant 1.700 km i més de 24 hores en bus i sotracs a dojo. Per sort, els autobusos argentins són bastant còmodes (i nosaltres dormim a qualsevol lloc...) i així no se'ns va fer tan pesat el viatge. Si no teniu prou imaginació per fer-vos una idea de com és la ruta 40, mireu aquest vídeo en bucle durant 24 hores seguides, jejeje. Bé, no tantes, que moltes era de nit i no es veia res.

video



Al cap de 12 hores en Bus, vam parar a mig camí a un poble que es diu com la glacera d'El Calafate, Perito Moreno. El nostre bus es dirigia cap a los Antiguos i havíem d'esperar a que en vingués un altre per fer la segona part del viatge. Per sorpresa nostra, ens vam haver d'esperar 4 hores en una terminal de bus al mig del no res.


Però bé, a les 16h vam sortir cap a Esquel i vam arribar allà a les 4:30h. Buf!!!


El Chaltén

A uns 220 Km de El Calafate, per l'altra banda del Parque Nacional Los Glaciares, en un racó de món, dins d'una vall, es troba el poble del Chaltén. És un poble petit i que viu del turisme, del turisme de trekking, que és el que ve a fer la gent que arriba fins aquí. De fet, aquí l'anomenen “La capital nacional del trekking”, i nosaltres, ara que hem descobert aquesta nova faceta nostra, no hi podíem faltar.

Vam arribar-hi amb la intenció de passar-hi només dos dies, però quan vam anar a comprar bitllet de bus, el que volíem ja estava ple, i com que només surten en dies senars, ens hem hagut de quedar dos dies més.

El primer dia va fer un temps esplèndid, tothom estava al.lucinat: ni un núvol al cel en tot el dia! Vam aprofitar per fer l'excursió més llarga de les que ens havíem proposat: pujar a la base del Cerro Fitz Roy, la muntanya més alta de per aquí. Res, 4 horetes d'anada i 4 de tornada, amb un últim tram de forta pujada que ens va fer pensar en desistir més d'una vegada. Però com ja hem comprovat altres vegades, encara que el cap digui que no, si les cames no es paren, acabes arribant a tot arreu. Finalment, valia la pena l'esforç. Ara bé, al baixar no teníem cap ganes de fer-nos el sopar, i vam parar en una pizzeria. Aquest poble és car, però ens ho mereixíem.

L'endemà, el temps, que és savi, va donar una treva als nostres maltractats genolls. Va ploure tot el dia, així que ens ho vam prendre amb calma. Tota la del món, perquè al Chaltén, quan plou, ben poca cosa hi ha a fer...


El dilluns va tornar a fer bo, i au, cap a la muntanya de nou! Aquest cop no va ser tan llarg ni dur, vam pujar fins a la Laguna Torre, a només 3 hores de camí. Feia bon sol i es veien totes les muntanyes, excepte el Cerro Torre, que tenia un núvol gegant plantificat a sobre que no es va moure en tot el dia.

Cerro Torre

I dimarts era el dia que havíem de marxar, però el bus no sortia fins les 23.30h. Teníem tot el dia, però no ens volíem passar, i vam fer una excursió curta al mirador del còndor i al de les àligues. No vam veure ni una bèstia ni l'altra, com a molt l'Oriol va saludar unes vaques pel camí, però les vistes des de dalt eren molt maques (camacuuuuu).




El Chaltén des del mirador del còndor

dijous, 12 de març de 2009

El Calafate i el Perito Moreno

L'endemà de les Torres del Paine vam tornar cap a l'Argentina. Havien de ser 5 hores de bus que finalment van ser 6. Vam tenir la sort d'aconseguir contactar amb una membre del Couchsurfing que ens esperava.

El pas pel Calafate havia de ser un pur tràmit per fer la visita al Perito Moreno, una d'aquelles coses que sabíem segur que volíem veure abans de marxar. De fet tot el que havíem sentit del poble és que no tenia gran cosa, que era molt turístic i molt car i que no valia la pena.

Però al final ens hi hem trobat tan a gust que ens hi hem quedat 3 nits. Hi ha tingut molt a veure l'Analía, l'amfitriona, amb la seva filla de 9 anys, la Valentina. Al mateix temps que nosaltres estaven allotjats a la cabaneta de darrere de la seva, una parella de suecs molt simpàtics, l'Ida i el Petter, i ens hem sentit mig en família. Ell és cuiner, i ens prepara uns esmorzars per a tots deliciosos.

Amb ells vam anar a visitar la glacera, juntament amb un remissero (taxista) molt amable i simpàtic que ens va fer totes les explicacions del món.



Què dir de la glacera... no hi ha paraules per descriure aquella mole blanca i blava. Vam tornar a tenir la sort de cara amb el temps, perquè vam tenir l'oportunitat de veure el Perito amb sol i amb núvols. I... si assolellat impacta, amb núvols els colors es realcen molt més, i es veuen molt més els blaus de les escletxes. I també vam poder veure i sentir algun despreniment de gel: impactant! A més, vam fer una petita excursió amb barca i arribava fins a 20 metres de les parets de la glacera. Només per a que us feu una idea, la glacera fa 5 km d'ample per 30 km de llarg! És realment enorme. I les seves parets s'alcen fins als 50 m per sobre del nivell del mar.





Ens havien comentat que amb dues hores ja tenies vist la glacera i nosaltres pensàvem que per veure un “trosset” de gel no caldria tant de temps. Però la veritat és que el Perito Moreno és hipnotitzant. Tothom es queda bocabadat tot esperant a que caigui un tros de gel.

Al tornar a casa hi havia un hoste més, el Lindon, un senyor australià que ens ha convidat a casa seva per ensenyar-nos a fer surf... pobre home, no sap com som de patosos nosaltres... Vam fer unes truites de patates, i com que tots ens van insistit perque ens quedéssim una nit més, així ho vam fer.

Avui hem passat un dia de relax, descansant i escrivint. També hem perdut totes les fotos d'ahir... sort que els suecs també en ténen moltes i ens les han passat. Demà anirem cap a El Chaltén, per fer unes caminades més. Allà no hi ha ni caixers automàtics, i l'accés a internet és car i escàs. D'allà ja agafarem un bus cap al nord. Ruta 40, carretera i manta!

dimarts, 10 de març de 2009

Torres del Pain(e)

Mal de cames, i molt. Cansament general. Però ha valgut la pena. Comencem pel començament:

Dia 0 Arribada a Puerto Natales

Molta gent ens havia comentat que si anàvem al parc nacional de Las Torres del Paine, era molt millor passar-hi uns quants dies que un de sol. El parc és una meca dels excursionistes de tot arreu, i té uns paisatges espectaculars. Nosaltres no les teníem totes, però al final ens vam decidir. A l'arribar a Puerto Natales, la ciutat més a prop del parc i d'on surten tots els transports que t'hi porten, ens vam anar a informar per diferents bandes de les millors alternatives. No entrarem a discutir la política de preus del parc, però l'única manera de que no se'ns disparés el pressupost era llogant el material (tenda, màrfegues, sacs, fogonet i estris per cuinar) i dormir en els campaments, a poder ser dels gratuïts.

A les tres de la tarda vam anar a un alberg on cada dia té lloc una xerrada sobre informació útil i consells bàsics per sobreviure dins del parc. És gratuïta i hi pot anar tothom, això si, la fan uns americans i és en anglès. Moltes coses éren de sentit comú, i altres de curioses, però ens van ser bastant útils. També l'amo de l'hostal on ens vam allotjar, guia oficial del parc, ens va donar quatre consells sobre els camins.

Dit i fet, vam anar a comprar el bitllet pel bus, llogar el material i comprar el menjar. I a dormir aviat, que ens esperava un dia molt llarg per davant.

Dia 1 - Arribada i excursió a la glacera Grey

De les moltes rutes que hi ha per fer, la més concorreguda és l'anomenada "W", per la forma del recorregut. Es pot començar per una banda o per l'altra, fer en més dies o en menys. Amb tota la informació recopilada, i tenint en compte que nosaltres no som, precisament, excursionistes experts, ens vam muntar el que havia de ser la nostra ruta "ideal", per carregar el mínim les motxilles i no haver-nos de llevar cada dia gaire aviat... Com que és estiu, encara hi ha moltes hores de llum.

De Torres del Paine

A l'arribar al parc, vam anar directament a agafar el catamarà que travessa el llac Pehoé. Vam plantar la tenda i ens vam posar a caminar cap a la glacera Grey. El camí ens va semblar bastant dur, ja que era el primer dia, i van ser 7 hores caminant. El gran inconvenient són els forts vents (i gèlids) que hi bufen sempre i que et surten de qualsevol lloc en qualsevol moment, i et poden fer caure. Però la vista de la glacera al final compensa (aquesta no se'ns podia escapar!).

Dia 2 Excursió al Valle Francés

Vam tenir l'inconvenient que els dos campaments gratuïts del mig de la W estaven tancats pes unes inundacions que hi va haver fa unes setmanes, així que vam haver de repetir un tram de 2h15. La pujada cap a la vall se'ns va fer molt dura, perquè t'has d'enfilar per uns rocs considerables. En total vam caminar 8 horetes més (sempre amb pujadetes, baixadetes, rierols...)

De Torres del Paine


De Torres del Paine


Dia 3 Travessa cap al Campamento los Cuernos

Això de no ser gaire matiners, a vegades té la seva recompensa. A les 7 del matí plovia i feia molt vent, però a les 10 quan ens vam llevar, lluïa el sol i vam poder desplantar la tenda sense problemes. Aquest va ser el dia que menys hores vam caminar, però el primer que fèiem tot el tram carregant les motxilles. Vas tota l'estona vorejant Nordenskjold, però naturalment, pujant i baixant. Vam arribar força d'hora i vam descansar, procurant agafar forces per l'endemà, que havia de ser el més llarg.

De Torres del Paine


De Torres del Paine


Dia 4 Cap al Campamento Torres

Aquí si que ens vam llevar d'hora. Teníem per davant 20Km, la majoria en pujada. I amb les motxilles, és clar. Però nosaltres, poc a poc i bona lletra (que ningú no ens cronometra). El dia va ser cansat, i amb un sol de justícia acompanyant-nos tot el camí. La pujada fins a Valle Ascencio se'ns va fer eterna, però un cop més, vam arribar al nostre objectiu.

De Torres del Paine


Dia 5 Pujada al mirador de Las Torres i tornada a Puerto Natales

La finalitat de voler arribar al campamento Torres era la de poder pujar a al mirador de les torres que donen nom al parc abans de que sortís el sol. Si el primer algú ens hagués dit que ho acabaríem fent, no ens ho haguéssim cregut ni bojos! Per sort en aquesta època el sol surt ja un pèl més tard, "només"ens vam haver de llevar a les 5.30 per fer un esmorzar ràpid i començar l'ascensió al mirador. Una filera de llanternes pujava per la muntanya. Ens havien dit que era el tram més dur, i si, trèiem el fetge per la boca. Ens pensàvem que no hi arribaríem mai, però si! Si una cosa hem comprovat aquests dies, és que quan el cap diu que no pot més, és qüestió de no parar de caminar, que el cos sempre respon.
La gràcia de pujar a aquesta hora és que el sol, en sortir, il.lumina les torres d'una manera molt especial, tenyint-les només a elles de colors vermellosos mentre la resta de muntanyes del voltant encara estan en penombra. A mida que puja el sol, van canviat de color, és una passada, les fotos no estan retocades amb photoshop ni res!

De Torres del Paine


De Torres del Paine


La part bonica acaba aquí. Però encara ens quedaven 6 hores de baixada per poder agafar l'autobús de tornada. Les últimes 2 hores, sense una ombra i sota un sol d'estiu patagònic se'ns han fet agòniques. Però l'esforç ha valgut la pena: hem sobreviscut (nosaltres!!) a la W. I els nostres genolls i turmells continuen al seu lloc. Hem tingut una sort increïble amb el temps, perquè el poc que ha plogut ho ha fet mentre estàvem a cobert, i enganxar 4 dies seguits bons per aquí es veu que no és gens fàcil.

dimecres, 4 de març de 2009

Punta Arenas, la vila del pingüí

Havien de ser 12 hores de bus, però la poca cua a la frontera, i el fet que el transbordador de l'estret de Magallanes sortís poc després de que arribéssim, i tampoc hi hagués cua, va fer que en total "només"en fossin 10. Una hora després de sortir i haver atravessat les muntanyes, el paisatge va canviar i només es veia camp, camp i més camp.

A l'arribar a Punta Arenas vam buscar lloc per dormir i vam anar a fer una volta. Aviat està tot vist per aquí.




Per això, la majoria de gent que para aquí, aprofita per fer una visita a alguna de les pingüineres properes que hi ha. Nosltares ens vam decidir per l'excursió a Isla Magdalena. Dues hores de navegació per l'estret -amb les explicacions d'una guia soporífera- fins arribar a un illot amb un far i molts habitants.



A mida que t'acostes a l'illa, el que veus és això: puntets negres i blancs.



Però a mida que t'apropes, els pots anar distingint perfectament: una colònia d'uns 100.000 pingüins de Magallanes (que ténen una franja negra entre la part blanca de la panxa i la part negra de l'esquena). Vam fer moltes fotos, semblen tan macos que te n'emportaries un. La realitat és que ténen molt mala llet i si et piquen, fan molt de mal.
De Punta Arenas - IslaMagdalena


De Punta Arenas - IslaMagdalena
Autofoto a la platja, jejeje

Un cop vistos, era hora de continuar. L'endemà vam agafar un altre bus, i al cap de 3 hores ja érem a Puerto Natales. Aquest poble tampoc té gran cosa, però és la base per fer les excursions al parc nacional de les Torres del Paine. Una meca d'excursionistes mundial. Ens hem tirat a la piscina, i hem decidit passar-hi 5 dies amb la tenda, el fogonet i tota la pesca. Si escrivim, és que no hem resistit les jornades de 8 hores caminant carregats amb les motxilles, la pluja, el vent patagònic, el fred i el cansament acumulat. Però tothom diu que val tan la pena que no podíem deixar d'intentar-ho.

Deixem Ushuaia, marxem cap a Xile

Doncs sí, això s'acaba. I no ens referim al viatge, que tot just acaba de començar! Ens referim a la nostra petita estada a la capital de la província de la Tierra del Fuego d'Argentina.

L'últim dia l'hem dedicat a conèixer millor la història de la ciutat a través del museu marítim i del presidi. Aquest museu està ubicat en una presó, i precisament aquest va ser l'origen de la ciutat. Al principi era una colònia penitenciària ja que ningú volia anar a viure allà i als presos se'ls "oferia" la possibilitat de viure allà. La presó és bastant tètrica però està molt ben conservada. La forma d'aquesta és molt semblant a la de la presó Model de Barcelona, però està constituïda per cinc naus, al voltant de la nau central.



En una de les naus hi havia una galeria d'art amb tot de pingüins pintats, com les vaques que hi havia per Madrid i Barcelona, o els óssos a Berlín.

Ché, qué bueno que vinisteeee...


I res, cap a sopar, cap a "casa"a acomiadar-nos de la Sandra, que ens ha tractat, com diria ella "diviiiiinoooo", i a fer les bosses, que l'endemà el bus sortia a les 7 del matí. Això és el que vam veure quan sortíem d'Ushuaia.




Propera parada: Xile!

dilluns, 2 de març de 2009

Més Ushuaia

Recuperant les cames

De Ushuaia


Després de la caminada, a la que no estem acostumats, estàvem mòlts. Com que no tenim problema de dies, vam decidir no forçar la màquina i passar el dijous més relaxadament. Vam dormir fins que el cos va dir prou, vam anar a passejar, i a comprar 4 coses per sopar. Ha coïncidit que aquesta setmana se celebra la “Setmana de l'Antàrtida Argentina” d'una banda, i “Terrorífica”, un festival de cine de terror. Així que al vespre vam anar a veure l'exposició sobre el continent blanc i a escoltar una xerrada sobre els fons marins molt interessant, i a la nit a una sessió doble: Evil Dead II i Army of Darkness. Ah, i tot gratuït!!

Volies trekking? Dues tasses!

Després d'un dia tranquil, havíem de visitar el “Glaciar Martial”, i quan hem sortit de casa per dirigir-nos cap allà ens hem trobat que havia desaparegut! El dia no acompanyava massa i la glacera estava coberta per una boira molt espessa.

Això no ens ha fet enrere i hem començat a pujar i pujar i pujar i... Fins que hem arribat a un punt on hi havia un telecadira. Molts pensareu que l'hem agafat, però quan estàvem allà ens ha semblat que no funcionava i si volíem arribar fins al final del telecadira ens esperava un itinerari de 40 minuts amb dificultat alta. Per sort, les nostres cames han respost molt bé i hem arribat al destí, travessant arbres caiguts i camins plens de fang. Quan hem arribat a dalt... sorprenentment, el telecadira funcionava!

De Ushuaia


De Ushuaia


No obstant, si volíem arribar a la glacera encara ens esperava un altre recorregut d'una hora i amb pendents importants. Hem dinat per agafar forces, però quan hem començat a pujar el camí, ha començat a ploure bastant, i hem decidit no continuar. De totes les glaceres que hem de veure, aquesta és la més petita amb diferència, així que tampoc és tan greu. Hem baixat pel telecadira i hem tornat a peu fins a casa.

De Ushuaia


Al vespre hem anat a sopar a un “tenedor libre”on podies agafar el que volguessis de carn a la graella (que bo el xai patagònic!) A la taula del costat teníem el tal Calleja que fa un programa a Cuatro amb tot l'equip... així que suposo que aviat podreu veure Ushuaia a la tele.

Quan tornàvem cap a casa el vent ens ha fet arribar un sons... bé, una música... Ens hem apropat cap allà, i ens hem trobat els punks adolescents d'Ushuaia fent un concert. Brutal! A mida que ens acostàvem sentíem la música però no vèiem a ningú... Excepte un tio amb cresta saltant sol. Fins que hem descobert que el grup estava ficat dins d'una mena de parada de bus coberta, i el públic dins d'una altra just enfront, per protegir-se del fred i el vent. Hem estat allà una estoneta sentint versions dels Ramones, xerrant amb ells i bevent vi de tetrabrik (aix, que joves ens hem sentit!). Com que no tenen bar on anar, i als que hi ha els cobren per tocar, l'ajuntament els deixa aquest lloc, on no molesten a ningú.

A l'arribar a casa hem estat xerrant amb la Sandra i una amiga seva fins que han marxat a continuar la festa i nosaltres hem anat a dormir. Ja només ens queda un dia a Ushuaia.