dissabte, 21 de març de 2009

El Chaltén

A uns 220 Km de El Calafate, per l'altra banda del Parque Nacional Los Glaciares, en un racó de món, dins d'una vall, es troba el poble del Chaltén. És un poble petit i que viu del turisme, del turisme de trekking, que és el que ve a fer la gent que arriba fins aquí. De fet, aquí l'anomenen “La capital nacional del trekking”, i nosaltres, ara que hem descobert aquesta nova faceta nostra, no hi podíem faltar.

Vam arribar-hi amb la intenció de passar-hi només dos dies, però quan vam anar a comprar bitllet de bus, el que volíem ja estava ple, i com que només surten en dies senars, ens hem hagut de quedar dos dies més.

El primer dia va fer un temps esplèndid, tothom estava al.lucinat: ni un núvol al cel en tot el dia! Vam aprofitar per fer l'excursió més llarga de les que ens havíem proposat: pujar a la base del Cerro Fitz Roy, la muntanya més alta de per aquí. Res, 4 horetes d'anada i 4 de tornada, amb un últim tram de forta pujada que ens va fer pensar en desistir més d'una vegada. Però com ja hem comprovat altres vegades, encara que el cap digui que no, si les cames no es paren, acabes arribant a tot arreu. Finalment, valia la pena l'esforç. Ara bé, al baixar no teníem cap ganes de fer-nos el sopar, i vam parar en una pizzeria. Aquest poble és car, però ens ho mereixíem.

L'endemà, el temps, que és savi, va donar una treva als nostres maltractats genolls. Va ploure tot el dia, així que ens ho vam prendre amb calma. Tota la del món, perquè al Chaltén, quan plou, ben poca cosa hi ha a fer...


El dilluns va tornar a fer bo, i au, cap a la muntanya de nou! Aquest cop no va ser tan llarg ni dur, vam pujar fins a la Laguna Torre, a només 3 hores de camí. Feia bon sol i es veien totes les muntanyes, excepte el Cerro Torre, que tenia un núvol gegant plantificat a sobre que no es va moure en tot el dia.

Cerro Torre

I dimarts era el dia que havíem de marxar, però el bus no sortia fins les 23.30h. Teníem tot el dia, però no ens volíem passar, i vam fer una excursió curta al mirador del còndor i al de les àligues. No vam veure ni una bèstia ni l'altra, com a molt l'Oriol va saludar unes vaques pel camí, però les vistes des de dalt eren molt maques (camacuuuuu).




El Chaltén des del mirador del còndor

2 comentaris:

Gemma ha dit...

Ostres parelleta, ens heu sorprès amb aquesta nova faceta vostre. Mai hauriem pensat que us agradaria tant això de fer trekking. Suposo que és com un repte personal. En Dani diu que ell si que l'hi agradaria pujar muntanyes...
Un petó ben gran.
Dani i Gemma.

Mar ha dit...

El comentari molt bonic... però aregleu les fotos que no es veuen... :) I la imaginació pot ser molt poderosa però veient les fotos que aneu penjant segur que es queda curta :)