dimarts, 28 d’abril de 2009

Carmelo i Colonia

Tot i que no estava previst d'entrada, finalment vam decidir incloure l'Uruguay en la nostra ruta, ja que tothom ens n'havia parlat molt bé. I no s'equivocaven.

Només la travessia en barca pel delta del Tigre ja valia la pena per si sola.



La nostra arribada, de nit, al poblet riberenc de Carmelo no podia ser millor: els nostres amfitrions de couchsurfing eren una família fantàstica que es van desviure perquè ens sentíssim a gust i aprenguéssim un munt de coses sobre el país. Només arribar ens van portar a la cabana on passen els caps de setmana i que era on nosaltres ens allotjàvem. Tenia unes vistes fantàstiques sobre el riu, les mateixes que tenen al Four Seasons del costat, tot un luxe! Per sopar ens van preparar un asado uruguayà (no argentí) boníssim i vam sopar tots cinc.

L'endemà ens van portar a fer una excursioneta pels voltants, i vam anar fins al poble de Nueva Palmira, i a Punta Gorda, on es troben el riu Uruguay i el Río de la Plata (que de plata només en té el nom, perquè el color és d'allò més marronós).

Després vam dinar i ens van deixar les bicicletes per que poguéssim fer una mica d'exercici, i vam pedalar fins a la platja. En aquest poble es respira tranquil·litat per totes bandes.



A la tarda vam estar amb ells fins després de sopar, que ens van tornar a portar a la cabana. I al matí ens van venir a recollir per portar-nos fins al bus que havíem d'agafar. Ens vam quedar sobrepassats amb tantes atencions, i ens vam sentir molt, molt a gust. Els estem molt agraïts. Ramón, si lees esto: gracias por todo de nuevo!

El bus que vam agafar ens va portar fins a Colonia del Sacramento, un poble d'origen portuguès amb tots els carrers de llambordes i casetes baixes. El centre va ser declarat patrimoni de la humanitat per la Unesco.



És molt agradable passejar-hi, tots els carrers amb arbres acaben amb vistes al riu, i al ser temporada baixa tampoc hi havia gaires turistes (un noi català si que ens el vam trobar per això!). Al ser tan turístic els preus eren una mica exagerats, però nosaltres vam trobar un lloc adient al nostre pressupost.



A la tarda vam tornar cap a l'estació i vam agafar un bus cap a la capital, Montevideo, ignorant la sorpresa que ens esperava allà...

Més fotos aquí.

diumenge, 26 d’abril de 2009

Buenos Aires

A l'arribar de bon matí a Buenos Aires vam anar directament a buscar allotjament, i ens vam encaminar cap al barri de Sant Telmo, un dels barris més tradicionals de la ciutat, que ara està tornant a posar-se de moda. Un cop instal.lats, vam sortir a caminar, i caminar i caminar, el que més hem fet durant els 6 dies que hem estat a la ciutat.

El primer dia vam visitar la part de l'Avenida Colón i Puerto Madero, i a la nit vam anar a l'altra punta del món a fer unes birres a uns bars heavies que havíem trobat per internet.


L'endemà ens vam presentar a un tour a peu gratuït pels barris de Retiro y Recoleta. El tour era en anglès perquè érem els únics no anglòfons, però ens va agradar molt, així que l'endemà dissabte ens vam apuntar al del matí, que recorre els llocs més emblemàtics de la ciutat, des de la Plaza del Congreso a la Plaza de Mayo, amb la Casa Rosada i la catedral, fins a l'obelisc de l'avinguda 9 de Julio. Aquest el feia el Gastón, i també l'hem de felicitar. Ell i la Sol treballen només a base de propines, i fan uns tours desenfadats, com si un amic t'ensenyés la ciutat, estan molt al dia de tot el que passa i si no saben alguna cosa, truquen a algun amic seu per consultar-ho. Molt recomanable! (http://www.buenosairesfreetour.com/). A la nit vam anar a una disco heavy (no tant lluny com els bars del dia abans), i així hem calmat les nostres ànsies metàl.liques per un temps.

El diumenge vam fer bastant el mandra, i no ens vam moure del barri. Els diumenges a San Telmo, a la plaça Dorrego, molt a prop d'on estàvem allotjats, fan una fira d'antiguitats (digue'n antiguitats, digue'n rampoines velles), una mena d'encants, i hi ha molt moviment.
Quan ens va entrar gana, vam anar seguint el nostre instint, i entre tots els bars fashions del carrer Xile, vam trobar la “parrilla”més plena de greix a les parets, i amb els cambrers amb més taques a la samarreta, és a dir, la més autèntica. Evidentment ens vam quedar a dinar allà. A part de l'exquisida carn, amanida i patates, encara no sabem ben bé per què els amos ens van convidar a més cervesa (suposo que per no quedar-se bevent sols) i vam acabar ballant i cantant amb els propietaris cançons del Camilo Sesto entre d'altres... Un moment impagable!

El dilluns al matí vam deixar l'hostal i ens vam mudar de barri. Vam anar a Villa Crespo, a casa de la Marcela i el Jota, que ens van acollir al seu coquetó apartament. D'allà vam anar a visitar el barri de la Boca, amb la Bombonera presidint el barri, i vam passejar pel carrer Caminito, que més que un carrer de debò sembla un decorat de Port Aventura: les casetes de colors són totes botigues de souvenirs, els bars ofereixen espectacles de tango i chacareras, hi ha un doble del Maradona perquè t'hi facis una foto... Però s'havia de veure.


D'allà vam atravessar la ciutat en bus, i ens vam donar el caprici de berenar un brownie al Hard Rock :) Amb els estómacs plens, vam anar fins al carrer Florida, on hi ha la zona de vianants i comercial, a impregnar-nos de multituds de gran ciutat.
Vam sopar al pis amb els nostres amfitrions, i després amb ells vam anar a un bar a tastar una “chocotorta”. Resulta que la Marce, que és periodista, estava escrivint un article sobre aquest pastís per a una revista de gastronomia, i l'havia de tastar... i la vam tastar entre tots. La història és curiosa, perquè ha passat de ser un pastís la recepta del qual sortia en un paquet de galetes, que només es menjava a casa i se solia fer per a les festes infantils, a formar part de les cartes de postres de bars “in”... Com si a Barcelona oferissin a la carta de postres llesques de pa de motlle amb Nocilla, per entendre'ns. El pastís són capes de galetes "chocolinas" cobertes amb una barreja de dulce de leche i formatge d'untar... Una bomba calòrica boníssima!!!

Dimarts havíem d'aprofitar el dia: vam passar el matí enllestint algunes coses, i a la tarda vam anar a caminar per Palermo, primer pels parcs, el llac, el jardí de roses... i després pel barri, un dels més “fashions” de la ciutat, ple de bars, restaurants i botigues de disseny. Vam arribar amb els peus rebentats, i la Marce ens va fer un “puchero”que ens va anar de perles.

Dimecres al matí ens vam intentar llevar d'hora per poder visitar el cementiri de la Recoleta, que ens havia quedat pendent. Allà és on hi ha enterrada l'Evita i la resta de pares de la pàtria i personalitats importants, i resta de gent que s'ho podia permetre. Les tombes i mausoleus són un despropòsit d'àngels, cúpules, escultures, marbre... ens va agradar passejar-hi!


I a la tarda vam agafar els trastos per anar a cap a Tigre. En aquest delta envoltat de verdor és on van els porteños a passar el cap de setmana, però nosaltres teníem com a objectiu agafar la barca que creua cap a Uruguay. És, amb diferència, la manera més barata i també la de paisatge més bonic per arribar a l'altra riba del Río de la Plata, també la més lenta, però això a nosaltres ens és igual!

Més fotos aquí.

diumenge, 19 d’abril de 2009

Som a B...








Encara que sembli mentida, tot això és a Buenos Aires!

Córdoba

A Córdoba, ciutat universitària per excel.lència, hem après moltes coses. Hem après de la vida dels artistes, hem après que et poden obrir les portes d'una casa sense gairebé conèixe't, o al cap de molts anys de no veure't. Hem après molt de la vida a l'Argentina i, a més, ens ho hem passat molt bé.

Després d'uns dies esplèndids a Valparaíso ja era hora de fer via cap a Argentina, així que vam agafar un autobús nocturn que travessava els Andes per dirigir-se cap a Córdoba. No obstant, a les 6 del matí l'autobús ens deixava a mig camí, a Mendoza, i allà havíem d'esperar fins a les 9:30h per prendre'n un altre que ens portés fins al nostre destí. Com que teníem dues hores vam decidir anar a donar una volta per la ciutat, amb les motxilles a l'esquena i realment ens va agradar moltíssim; tots els carrers amb arbres i moltes places i parcs. Però a Córdoba ens esperava el Diego i volíem passar el cap de setmana amb ell perquè, com gairebé tothom, entre setmana treballa i és més difícil quedar, així que vam continuar el camí.


Plaça Espanya de Mendoza

Després de 12 hores més d'autobús vam arribar a Córdoba on ens esperava el Diego, un amic de la Meritxell que feia 7 anys que no es veien, i ens va obrir les portes de casa seva (literalment): ens va portar al seu apartament, que ens va deixar per a nosaltres sols! Quin luxe! D'allà ens va portar a sopar a un popular restaurant de la ciutat i després vam vagar tots dos pels carrers de Córdoba buscant un bar amb música d'un estil més afí al nostre. I el vam trobar! Un bar anomenat el Cuervo que estava bastant bé.

L'endemà, diumenge sant, després de dinar, el Diego ens va fer una petita ruta turística pel centre de la ciutat. Córdoba va ser fundada pels jesuïtes, que han exercit una gran influència en ella des de sempre, amb les esglésies i universitats. Avui en dia n'hi ha 7, per això també se la coneix com a "la Docta". El casc antic és petit, però ben conservat, i hi destaca l'anomenada "manzana jesuítica", amb els edificis més representatius.


Església de la Companyia de Jesús

Més tard ens vam dirigir cap al Buen Pastor, una presó de dones transforma ara en un centre lúdic, on uns amics seus feien un concert de músiques tradicionals de l'Argentina: l'evangeli crioll. Tot i que l'acústica de la sala no era l'adient, el concert va estar molt bé. Després d'aquest ens vam dirigir cap a casa de la tieta del Diego on hi havia els músics del grup i allà vam conéixer a part de la bohèmia cordobesa, i entre ells el Martín, el cantant, una persona encantadora d'aquelles que no et canses d'escoltar.

El dia següent vam anar a Alta Gracia, un poble a 30 km de Córdoba on hi ha una important "estancia jesuítica" i que també destaca perquè va ser on Ernesto Guevara, el Che, va passar part de la seva infantesa (va ser el lloc on més temps seguit va passar de tota la seva vida). És per això que en una de les cases que va viure, han fet un museu molt interessant sobre ell.



Tajamar d'Alta Gracia


Intent fallit de l'Oriol d'assemblar-se al Che (esperem que no es consideri una heretgia...)

I de la vida d'un revolucionari vam passar a una reunió "clandestina" del gremi d'artistes. Bé, de fet vam anar a casa del Martín on el Diego ens tenia preparat un gran "asado". Increïble!!Que bo que estava tot! Va donar la casualitat que al sopar hi havia una representació de l'associació de músics i van estar discutint l'estratègia que s'ha de seguir per tal de protestar contra la nova llei que el govern de Córdoba vol imposar per regular l'oci nocturn de la regió. Una conversa molt interessant (amb tocs revolucionaris!)


El Diego i l'enorme "asado"

El dimarts va ser un dia més tranquil i no ens vam moure gaire per la ciutat ja que estàvem bastant rebentats de tan caminar el dia abans! Així, dimecres, amb les piles carregades, vam anar a un altre poble característic per les "estancias jesuíticas", Jesús María. Allà vam visitar l'Estancia Caroya que era on estiuejaven els alumnes del col.legi de Monserrat (sense t) i que més tard va servir com a fàbrica d'armes blanques. En aquesta estancia es van decidir en moltes ocasions capítols importants de la història argentina.


Pati interior de la Estancia Caroya.

També vam visitar l'estancia Jesús María, i el "ruedo" on un cop l'any fan un important festival de doma i floklore. Després vam tornar cap a Córdoba per recollir les bosses i agafar un bus nocturn cap a Buenos Aires. El "problema" va ser que a les 12 de la nit només hi havia un autobús tipus "cama", amb uns seients que gairebé es posen horitzontals i molt còmodes. Aquí en teniu una prova.



Més fotos aquí.

diumenge, 12 d’abril de 2009

"Si caminamos todas las escaleras de Valparaíso habremos dado la vuelta al mundo" Pablo Neruda

De la calor de Santiago vam arribar a les boires de Valparaíso. Tot i així, la ciutat ens ha atrapat, i al cap de 4 dies en vam marxar tenint la sensació de que ni quedant-nos una setmana més ho veuríem del tot.

Les casetes de colors penjades dels turons, el Pacífic de fons, els vells ascensors de fusta, el mercat del peix... Però sobre tot, la sort que vam tenir de trobar al Daniel, un fanàtic de Pink Floyd que ens va allotjar aquests dies. Hi havia una vegada 3 xilens, 2 americans, 1 francès i 2 catalans... No, no és un acudit, era casa del Daniel, i cada vespre, entre birres o sangries, ens ho vam passar la mar de bé.

Només arribar, en Daniel ens va rebre acompanyat d'en Kevin, un noi de New Jersey que porta 26 mesos recorrent Amèrica amb la seva motocicleta, i vam anar a casa seva per deixar les bosses. Com que ell fa de guia turístic, durant el trajecte ja ens va ensenyar unes quantes coses de la ciutat. Després vam dirigir-nos cap al mercat on, en el segon pis, hi ha tot de restaurants que cuinen peix i marisc acabat de pescar a molt bon preu. I mentre acabàvem de dinar van aparèixer la Carolina, la xicota del Daniel, i el Fred, un noi francès que està recorrent Argentina i Xile abans de dirigir-se a treballar a una ONG de Perú. Un cop tips vam tornar a casa i després vam anar fins a l'altre vessant de la muntanya de Playa Ancha per tal de veure la posta de sol. Senzillament meravellós!

Quan vam tornar a casa va aparèixer el Juan Pablo, un amic del Daniel que comparteix el mateix fanatisme per Pink Floyd i que s'està una temporada a casa d'ell i vam sopar “sopaipillas” de carbassa de la Carolina i truita de xampinyons de l'empresa del Juan Pablo.

Al dia següent ens vam aixecar tots tard i vam decidir d'anar a un restaurant on feien les millors “chorrillanas” de Valparaíso segons el Daniel i en el que, casualment, van canviar el canal de la televisió per que poguéssim veure un gran partit entre el Barça i el Bayern München! Després vam pujar amb un dels ascensors de la ciutat fins al Cerro Alegre per tal de fer un recorregut turístic pels carrers d'aquesta muntanya i també del cerro Concepción.


Esgotats, vam haver d'anar a prendre uns vins xilens al baixar per tal de recuperar-nos i al tornar havia arribat un altre couchsurfer, el Keith, un noi de Califòrnia que portava 2 mesos viatjant per Uruguay, Argentina i Xile (la família ja estava completa!!) Després de sopar, un ceviche boníssim fet pel Daniel, vam anar a Viña del Mar a un lloc on suposadament hi havia una festa de Couchsurfing, però potser pel fet que hi vam arribar 3 hores més tard de l'hora que hi deia, no la vam trobar. Així que la vam fer nosaltres sols, que ja érem bastants!

L'endemà vam anar a visitar “La Sebastiana”, la casa que Pablo Neruda tenia a la ciutat, amb unes vistes increïbles sobre tota la ciutat, i plena d'objectes curiosos. Vam pujar en taxi col.lectiu, i a l'obrir la porta per baixar, a qui ens vam trobar? A l'Ida i el Petter, els suecs de El Calafate!

Al baixar, evidentment, vam haver d'anar a fer unes cerveses per recuperar-nos, i al vespre vam preparar nosaltres el sopar. I la sangria. Entre sangria i sangria se'ns van fer les 5 del matí... També vam acabar descobrint que el Keith també havia estat a casa de l'Analía a El Calafate, és ben petit el món!

El divendres ens el vam prendre amb calma. Al llevar-nos el Juan Pablo, l'amic del Daniel, ens va fer el dinar, i després vam anar a un cafè on havíem quedat amb els suecs per xerrar una estona. Potser ens els tornem a trobar d'aquí a 3 setmanes a Iguaçu, qui sap!

I d'allà ja cap a la terminal, a buscar un bus de tornada a Argentina, travessant els Andes sota la lluna quasi plena. Imponents! Hem marxat de Valpo amb ganes de tornar-hi algun dia. Quina diferència les ciutats quan les pots veure i viure amb gent que se les estima!

Més fotos aquí.

divendres, 10 d’abril de 2009

Santiago

Després de 8 hores en un autobús molt incòmode, Santiago ens va rebre en hora punta. Vam agafar el metro i no hi podíem ni entrar de la gentada que hi havia. Benvinguts a la jungla després de tant de temps a la natura!

Vam anar a casa la Mathilde, a qui coneixíem de Barcelona, que s'estava acabant d'instal.lar al seu pis nou, i ens va guardar les bosses mentre anàvem a buscar l'allotjament més econòmic possible. Un cop aconseguit, migdiada merescuda i cap al concert de Kiss! Les imatges del post anterior ja parlen per si soles. Va estar molt i molt bé, però se'ns va fer molt estrany que en un concert només venguessin Pepsi i Red Bull...

L'endemà feia un dia radiant, i vam anar a passejar una mica i a descobrir algun bar heavy. Després vam quedar amb la Mathilde i el Felipe per anar a un concert de bandes tribut a Alice in Chains i Nirvana. Quanta vida cultural en tan poc temps!

El diumenge ens vam llevar tard i vam dedicar-nos a coses tan poc glamuroses com rentar roba i endreçar les motxilles, i com que també feia molt bon dia, vam pujar al Cerro San Cristóbal amb el funicular -a peu ja n'hem pujat prous de muntanyes de moment-, per veure les vistes des d'allà, i baixar a peu xino-xano. Hi havia molt bona visibilitat, i vam poder apreciar tota la immensitat de la ciutat.





Dilluns vam recórrer els punts més emblemàtics del centre, patejant per la ciutat tot el dia, que és el que ens agrada: Palacio de la Moneda, plaza de Armas, la borsa, etc.



Santiago ens ha semblat una ciutat agradable, i val la pena passejar pel centre, però tret d'això, la resta és molt gran però amb poca cosa a veure, és com els altres pobles de Xile que hem vist, però 10 vegades més gran.

El dimarts ens vam llevar d'hora i vam anar a visitar el museu de ciències naturals. L'única raó per fer-ho era poder veure un "moai"de prop, ja que l'illa de Pasqua quedarà per una altra volta al món, jejeje. I bé, n'hi ha un de petitó, per ara ens hem de conformar.



Més fotos aquí.

dissabte, 4 d’abril de 2009

Metaltravellers@KISS

Concert: Kiss (teloners Racimo)

Lloc: Estadio Municipal de La Florida (Santiago de Chile)

Durada: 2h 15 min

Espectacular!!!






Puerto Varas i Pucón

Després de 3 hores de bus des de Castro vam arribar altre cop a Puerto Montt, però aquesta vegada vam enllaçar amb un microbus que ens va portar a Puerto Varas, un poble que està a 20 km de Puerto Montt. Puerto Varas és un poble fundat per colons alemanys i, com a tal, molts edificis estan inspirats en l'arquitectura germana. Potser és per això que ens era una mica familiar, després d'haver viscut un temps a Alemanya...






Vam arribar que ja era fosc, i tocava buscar allotjament. Després de donar unes voltes en vam trobar un, vam sopar i directes al llit! L'endemà vam sospesar la idea d'anar al Parque Nacional Vicente Rosales, i així veure de ben aprop el gran atractiu turístic de Puerto Varas, el Volcà Osorno, però com que a la tarda volíem marxar cap a Pucón vam preferir fer una volta per ciutat que també valia molt la pena!




I a la tarda, tornem a agafar un bus, aquest cop cinc hores i mitja per anar a Pucón. El viatge va estar bastant entretingut ja que vam tenir doble sessió de cine! Bé, vam veure dues pel.lícules però com si només n'haguéssim vist una. La primera va ser Titanic (yupiiiii), però el problema era que cada 15 minuts la pantalla s'apagava durant un minut. A més, quan el vaixell començava a enfosar-se, es va tornar a apagar la pantalla i, a l'encendre's, ja s'estava a punt d'enfonsar del tot amb la conseqüent decepció de tots els presents... I després... La Momia 3 amb el so espatllat (però amb subtitols). I a sobre es va tallar quan faltaven 30 minuts amb la pertinent enrabiada de l'Oriol, que era l'únic que la seguia. Un desastre...

En arribar a Pucón (a les 23:00) una dona ens va oferir allotjament i com que no teníem res, vam anar a veure l'habitació. Ens va portar en cotxe fins allà i com que pel mateix preu que en altres llocs teníem una habitació amb bany propi ens hi vam quedar! BANY PROPI!!!! Quant temps!

Respecte a Pucón, no hi ha massa a dir. És un poble bonic però que viu en excés dels seus dos grans atractius turístics, el volcà Villarica i les termes. La particularitat d'aquest volcà és que es pot arribar “fàcilment” al cim i veure la lava, ja que aquest volcà està actiu. La llàstima va ser que a l'endemà d'arribar, vam recórrer totes les agències de viatge per tal d'informar-nos i ens deien que la previsió del temps era pluja durant 4 dies, i si plou no es fan les excursions, per raons de seguretat. Així que ens vam resignar i per la nit vam fer l'altra activitat estrella del poble. Anar a unes termes a relaxar-nos.



A prop de Pucón hi ha moltes termes, i nosaltres ens vam decidir per unes que eren les més rústiques que es diuen “Los Pozones”, que com el seu nom indica, està format per 7 basses naturals. Després de dues hores allà, fosc i amb les gotes fredes de la pluja contrastant amb l'aigua calenta de les termes, vam quedar mig groguis i vam dormir totalment relaxats.




Més fotos aquí.