diumenge, 24 de maig de 2009

Cap al nord d'Argentina!

Dels Esteros vam anar a Mercedes i a Corrientes i allà havíem de canviar de bus per anar cap a Tucumán. Entre bus i bus vam donar un volt per la ciutat, vam fer quatre fotos i au, 15 horetes de no res. A les 8 del matí la Silvia, la nostra perfecta amfitriona, ens va venir a recollir a la terminal i ens va dur al centre. Vam haver de triar entre donar un volt per allà o quedar-nos a la seva classe de tai-chi. Vam decidir que en el nostre estat més valia no molestar a la classe, i vam fer una volt per allà. Tucumán és important perquè aquí es va redactar la declaració d'independència d'Argentina, i el centre té uns quants edificis macos de veure, d'estils diferents. L'endemà vam anar pels afores, vam visitar el Cadillal, un embassament enmig de les muntanyes, i a la tarda vam pujar fins al Cristo Bendicente, des del qual es té una vista panoràmica de la ciutat.



De Tucumán vam anar a Tafí del Valle, per una carretera amb un fort pendent, que puja per la Cordillera entremig d'un bosc d'allò més verd. Un cop a dalt el paisatge canvia radicalment, s'obre la vall sense arbres amb un llac al mig. És un lloc pintoresc, on va la gent de Tucumán els caps de setmana i a estiuejar. Mentre buscàvem allotjament, dues noies ens van dir que on estaven elles hi havia una altra habitació, i així ens vam estalviar la comparació de rigor entre els hostals (ja l'havien fet elles prèviament). Amb elles ens vam dedicar a visitar el poble, visitant una església jesuítica (una més!) i pujant gairebé sense alè (Tafí està a 2.000 metres sobre el nivell del mar) fins al mirador de la creu, des d'on es veia pràcticament tota la vall.


L'endemà, com que anàvem en la mateixa direcció, vam continuar els quatre, la Verónica, de Rosario, la Macarena, uruguaiana i nosaltres dos. En bus fins a Amaicha,altre cop va canviar el paisatge, al sortir de la vall comencen els cactus gegants. I d'allà cap a les ruïnes de Quilmes, un dels pobles que més va resistir-se a la invasió espanyola. Un guia local ens va fer les explicacions pertinents. Fins fa un any i mig la concessió de les ruïnes era privada, però ara està en mans dels indígenes descendents dels habitants de la zona.



Justament aquell dia havien d'alliberar un petit còndor que fa dos anys van trobar ferit i just ara estava llest per tornar a volar. Ens vam instal·lar en una roca i vam estar esperant molta estona sota un sol de justícia, però com era d'esperar, la bèstia no les tenia totes, i només feia un salt de tant en tant. Quan vam haver arribat a baix, i tothom ja se n'anava, llavors si que va fer un petit intent de volar.

De Quilmes vam anar a Cafayate, famós per les seves vinyes i vins, i com no podia ser d'altra manera ens vam dedicar a tastar-los. També vam tastar el gelat de vi (boníssim), i vam passar el dia sense fer gran cosa més. L'endemà la Verónica ja havia de tornar a Rosario, i nosaltres tres vam fer un tour per més cellers. Beure vi de bon matí passa factura, sort que vam dinar bé! I a la tarda vam anar visitar la Quebrada de las Conchas, o de Cafayate.

Quins paisatges tan sorprenents! Tan per la forma de les roques, com pels colors que adquireixen. Ens va impactar molt positivament. Són formacions argiloses, que amb l'erosió acaben convertint-se en autèntiques escultures naturals. Les muntanyes, amb l'oxidació dels diferents minerals que contenen, es tenyeixen d'un color o d'un altre. Es veuen perfectament les estratificacions i els colors, i com més baixava el sol, més intens es tornaven. L'excursió consistia en diferents parades per veure diferents formacions: el tren, els castells, la mina de guix, l'obelisc, l'amfiteatre i la “garganta del diablo”(una altra!). És millor que veieu les fotos que explicar-ho amb paraules.



I un cop acabada l'excursió, altre cop al bus i cap a Salta, on ens esperava l'Alejandro. Amb ell vam sortir a sopar un matambre i una napolitana de dimensions descomunals (no hi ha fotos, perquè ens vam deixar la càmera, una llàstima).


Més fotos aquí.

1 comentari:

Montserrat ha dit...

Xulíssimes les fotos, amb llocs així és fàcil enamorar-se de la geologia. Ja veig que heu canviat d'animalets les llamas són una cucada... però aixó d'invadir la intimitat d'un petit cóndor.. es clar que és tan "potito..." Be endavant i compte a punxar-se amb els cactus.