diumenge, 14 de juny de 2009

Potosí i Sucre

Al dia següent d'arribar del tour del Salar d'Uyuni ens vam aixecar amb una mala notícia: la Macarena se'n tornava a Uruguay. Portava quatre nits sense poder dormir i l'alçada i el fred li van passar factura. Ens va fer molta pena ja que portàvem tres setmanes viatjant junts i semblava que ens coneixíem de tota la vida. Són aquestes coses bones que té viatjar. És per això que vam fer rumb cap a Potosí nosaltres sols. Maca! Que te vaya bien por Europa! (si la voleu conèixer estarà de vacances per Barcelona aviat!).

Després de 7 hores de tortuós viatge travessant valls i muntanyes i escoltant música depriment (tu me traicionaste, tu me engañaste, me dejaste,...) vam arribar a Potosí, la ciutat més alta del món. I realment vam sentir els efectes de l'alçada ja que feies dues passes i et marejaves i et quedaves sense alè. A la mateixa terminal ens van oferir allotjament a bon preu i no ens ho vam pensar. D'allà no ens vam poder moure (només per sopar) fins l'endemà.

L'endemà vam fer una petita visita per la ciutat, ofegant-nos en les pujades. Fins i tot l'Oriol va necessitar pastilles per l'alçada. La ciutat és molt bonica, amb carrers estrets i edificis colonials per tot arreu, i traspua història per totes bandes. Vam dedicar el dia a passejar, a continuar acostumant-nos a l'alçada, anar al cine... I a preguntar-nos si havíem de fer o no el tour a les mines.

La ciutat existeix gràcies a elles (tota la muntanya és un laberint de galeries), i tot l'esplendor que va viure al segle XVII, quan era més important que Londres o París, provenia de la plata que se n'extreia. Avui en dia de plata no en queda gaire, només zinc, i el govern als anys noranta les va voler tancar. Però els miners es van organitzar en cooperatives per continuar-les explotant. Avui en dia continuen treballant en condicions similars a les de fa segles, i pocs sobrepassen els 45 anys.

Hi ha agències que venen els tours a les mines com si allò fos Port Aventura: grups de 8 o 10 tots disfressats de miners, fan explotar la dinamita que compres al mercat abans d'entrar (l'únic del món on es ven així de fàcilment) i mirant els miners com si fossin micos de fira. No ens semblava gaire ètic, però per altra banda volíem veure les mines. Un cop més, vam trobar la solució: d'una banda vam trobar una agència que ens oferia anar nosaltres dos sols amb un guia, i de l'altra, coincidia que era un dijous festiu, Corpus, i per tant no hi hauria gent (o almenys no tanta com normalment) treballant. Al vespre vam anar al cine i vam fer doble sessió, en un cine com els d'abans, amb talls de so inclosos.

Dijous al matí vam anar a veure les mines. Primer de tot vam passar pel mercat del calvari, ja que és tradició que els turistes portin obsequis als miners: fulles de coca, beguda, dinamita... Després ens vam anar a equipar, i cap amunt. El guia era excel·lent, coneixia els miners i ens va explicar tota mena de detalls. Vam avançar pels passadissos foscos i humits de la mina, i quan vam voler baixar a un altre nivell, els miners sortien perquè acabaven d'encendre la dinamita. Les explosions que se sentien feien una mica de respecte, sons sords dins el silenci de la muntanya.


A la tarda vam recórrer la ciutat de la mà d'un altre guia (ens va fer mandra fer-ho pel nostre compte, i per una vegada ens vam concedir el luxe). Amb ell vam recórrer tota la ciutat i vam aprendre moltes coses de la seva història i la manera de ser de la gent.

L'últim dia, abans de marxar cap a Sucre, vam anar a visitar la fàbrica de la moneda. És potser l'edifici més important de la ciutat, i des d'on es fabricaven les monedes de plata de la corona espanyola, que eren els dòlars de l'època.

I cap a Sucre, la capital constitucional del país, com molt bé s'encarreguen de recordar-ho a cada pas. Tot i que els poders fàctics estan a La Paz, i a Sucre només hi queda el poder judicial. Vam arribar de nit i vam anar a casa de la Sara, que ens havia d'acollir. Al contrari que altres vegades, no hi va haver gaire connexió (no sempre es pot tenir sort), així que l'endemà, després d'haver visitat la ciutat, vam decidir continuar el camí.

Sucre és una ciutat molt coqueta i ben cuidada, amb la majoria d'edificis blancs com si es tractés d'una ciutat andalusa. La vam recórrer de dalt a baix, carrers, places, esglésies, mercats, el mirador... L'Oriol fins i tot va tenir temps de tallar-se els cabells.


També vam visitar la Casa de la Libertad, on es va fundar el país, i on el guia que vam tenir, boníssim, ens va fer una classe magistral d'història que ens va deixar encantats. Només ens va faltar temps per fer una foto a les cabines en forma de dinosaure que hi ha per la ciutat, ja que a prop hi ha una muntanya on s'hi van trobar un munt de petjades.

Després d'haver caminat tot el dia vam tenir la sensació que ja en teníem prou. Potser si la rebuda hagués estat més bona, ens hauria vingut de gust quedar-nos, però el cas és que vam decidir continuar. Propera parada: Cochabamba!

Més fotos aquí.


4 comentaris:

Montserrat ha dit...

Hoooooola!! Ara ja he vist allò de "val un Potosí"encara que en aquests moments està molt devaluat...després de tant expoli.
Molt be l'Oriol a cal barber s'ha de tenir bona presència per representar amb dignitat el pais.Molt cucs els pastissos semblen de la "Señorita Pepis". Vagi be i sort amb els propers acollidors.

Mar ha dit...

Hola!

Bé, m'alegra saber (no per vosaltres eh!) que el món no és DisneyWorld! Fins ara tot era fantàstic i meravellós i jo pensava que molt guay per vosaltres pe`ro que no podia ser real... És evident que quan t'apuntes per rebre gent a casa teva no has de ser ranci de mena, però que tothom fos superacollidor em sorprenia, i ara ja veig que algú ranci si hi ha...
Segur que a la pròxima surt millor!
Molt xules les fotos de les mines :)

Petons!!!

Daniel ha dit...

Hola de nou familia!!!! Quan de temps sense passar-me pel vostre blog (unes 3 semanetes). Perdoneu pel retard!!! només us volia fer uns quants comentaris després de possar-me al dia.
Referent a les fotos del Salar d'Urunyi m'ha impressionat moltíssim les fotos a l'estil Salvador Dalí; també la que estéu dinant amb la gent és molt bona sobretot si l'Oriol hagués fet un acudit del meus com per exemple: Em passes la sal si us plau??? moment de silenci i ja,ja,ja del riure de l'Oriol. Ara sé que el meu germà bolivià ja és tot un immigrant integrat. Les formes que vau trobar a les pedres com el barrufet i l'arbre de pedra cal que recordeu que també ho heu experimentat al Cap de Creus. Per acabar amb els comentaris de les fotos, vui que sapigueu que es crearà una iniciativa en el facebook per a evitar que s'extingeixin els Cactus Oriolus. Per cert! jo també m'hagués banyat amb vosaltres a lo dels volcans encara que fes rasca a fora.

Daniel ha dit...

Ara m'he enrecordat de dos coses curioses de Potosí, bueno, paranoies meves volia dir. En primer lloc, podrieu trucar a Diego Armando Maradona per a que l'albiceleste realitzi un partit a veure si aquesta vegada guanyen en un espai de molta altura i, a sobre, per golejada ironicament parlant. I en segon lloc, preguntar-vos si vau cel·lebrar Sant Joan amb la dinamita de les mines? gracies per la vostra resposta. Lo de les fulles de coca més val que no fagi comentaris...
Petons!