dimecres, 3 de juny de 2009

Quebrada de Humahuaca i Iruya

Després de la gran victòria, vam agafar un bus cap a Purmamarca, un poblet de la Quebrada de Humahuaca famós pel seu turó de set colors. El temps no acompanyava gaire, estava núvol i feia fred, però igualment vam fer el caminet que l'envolta, i a cada pas ens sorpreníem dels colors de les roques.

La Quebrada de Humahuaca era un pas important en la ruta entre Argentina i Bolívia, i en ella hi habiten pobles indígenes que han conservat les seves tradicions i cultures. Això va fer que fa un any la Unesco declarés la zona com a patrimoni de la humanitat. Això va provocar l'arribada del turisme, l'especulació del terreny, i va originar protestes dels indígenes demanant a la Unesco que els retirés el nomenament, convertint-se en els primers a demanar una cosa així.

L'endemà vam anar a passar el dia a Tilcara, un poble més amunt de Purmamarca, i més gran, que conserva les ruïnes d'un assentament amb vistes sobre la vall. El vam visitar, així com el museu i el jardí botànic que hi havia., però vam tornar a Purmamarca a dormir, que és més petit i més tranquil.

D'allà la propera parada era Humahuaca, el poble que dóna nom a la vall. Vam trobar un hostal que estava molt bé, i allà vam conèixer a un xilè, una francesa, a dos catalans i tres argentins amb qui de seguida vam connectar. Els argentins es dediquen a fer artesanies de macramé i anar viatjant i vivint del que venen. Com que la Macarena n'està aprenent, es va acabar muntant allà un taller de polseres de macramé al que l'Oriol també es va apuntar.

El més destacat del poble és el mirador de Peña Blanca, i a la plaça, la catedral i la figura de Sant Francesc a mida natural que surt cada migdia a beneir el poble. També hi ha un monument a la independència argentina que domina el poble, perquè allà van tenir-hi lloc moltes batalles.



El dilluns, seguint les recomanacions de molta gent, vam anar a Iruya. Són tres hores de trajecte per camins recaragolats, ja que s'ha de superar un port de 4.000 metres. Iruya també ha experimentat un boom turístic en els últims anys, i tot i estar realment aïllat, té un munt d'allotjaments disponibles. Volíem fer la caminada fins a San Isidro, un poble encara més remot al que només s'hi arriba seguint el curs del riu del mateix nom, però el cansament i l'alçada van fer estralls, i a mig camí vam girar cua. Però va valdre la pena de totes maneres, perquè pel camí els paisatges també eren impressionants.


I d'Iruya vam sortir a les 6 del matí per tenir temps de tornar a Humahuaca, esmorzar, canviar de bus i arribar a la Quiaca, a la frontera. Vam passar-la de seguida per poder arribar de dia a Tupiza, el nostre primer destí de Bolívia.

Després de dos mesos entrant i sortint, recorrent aquest immens país, deixem definitivament Argentina enrere. Bolívia ens espera!



Més fotos aquí.

1 comentari:

Gemma ha dit...

M'ha encantat la muntanya de colors. Sabeu a quin fenòmen geològic es deu el canvi dels colors? També he vist les fotos de quan feieu mecremé. Ens portaràs una pulsereta, Oriol?
Veig que aprofiteu el temps. Quan torneu tindreu que ensenyar-nos moltes coses.
Molts petons.
En un kit-kat d'estudi.
Gemma.