dimecres, 10 de juny de 2009

Salar d'Uyuni i Reserva Eduardo Avaroa

Si has de viatjar per Bolívia no pots passar per alt una visita al Salar d'Uyuni. Aquest és una de les principals atraccions del país, i no és per a menys. El Salar d'Uyuni és el desert de sal més gran del món, amb una extensió de 12.000 km2 i una crosta de sal de 10 a 15 metres de gruix. Les fotografies parlen per si soles, però viure la gran immensitat del salar és una experiència que val la pena fer.

El primer pas és contractar el tour. A Uyuni, cada porta és una agència. Totes ofereixen més o menys el mateix, tours de tres dies, de dos o d'un, a uns preus molt similars, i la tasca és negociar el que et doni més pel mateix.

Ens vam decantar pel que durava tres dies. Durant aquest temps vam viatjar en un jeep sis persones: la Macarena i el Robinson (francès a qui havíem conegut a Tupiza), nosaltres dos, el Nick de Suïssa i la Heather d'Anglaterra, en el jeep de Quechua Connection 4WD, una empresa familiar. L'Agustino, el nostre conductor, mecànic, guia turístic, cuiner i més coses era el pare de la família, un home amb molta experiència que ens va fer molt agradable el viatge. A més, anàvem nosaltres per lliure, amb la flexibilitat que donava no haver de dependre d'altres jeeps com en altres agències que van en caravana.

Dia 1 – El salar d'Uyuni

El primer dia vam anar d'entrada a veure un cementiri de locomotores, ja que Uyuni va ser el centre de reparació i manteniment de les màquines quan la freqüència d'ús de les vies era més alt.


D'allà vam anar fins a Colchani, on el poble (molt pintoresc) es dedica a l'explotació de la sal, tan per ús en cuina com per a fer artesanies i construccions. La següent parada, ja dins del salar, van ser els anomenats ulls del salar, llocs per on l'aigua subterrània emergeix a la superfície. Després vam anar a un antic hotel fet de sal, que per uns problemes va ser clausurat i reconvertit en museu, en el qual no vam entrar ja que vam dedicar-nos a fer fotografies divertides, que no originals, ja que tothom feia el mateix.




I després de dinar ens vam dirigir cap a l'Illa d'Incahuasi, una muntanya al mig del salar en forma de peix habitada per cactus mil·lenaris des d'on es pot observar el mar de sal. No ens cansàvem d'admirar aquella immensitat blanca. És hipnotitzant.



No ens volíem deixar perdre la posta de sol al salar, i l'Agustino hi va estar d'acord. La llum al capvespre encara donava un to més màgic al lloc. I a sopar i a dormir, que l'endemà encara ens quedaven moltes coses per veure. Ens havien advertit que en aquella zona a la nit hi fa molt, molt fred (entre 15 i 20 graus sota zero), així que anàvem previnguts.

Dia 2 – Les llacunes

El segon dia tocava anar recorrent amb el jeep vers el sud, veient paisatges completament diferents dels del dia abans: muntanyes, llacunes i formacions geològiques. Vam passar per cinc llacunes de colors diferents, i ens vam parar a dinar a la “Hedionda”, que com el seu nom indica, molt bona olor no fa. Sort que al cap de poc ja ni la notes. Allà vam veure els primers flamencs, encara que ja no és època i en quedaven pocs, i una guineu coixa a qui la gent donava de menjar.

Més tard vam passar per un altre desert i vam parar a l'arbre de pedra, una roca volcànica que sembla un arbre per acció de l'erosió del vent i la pluja.



El plat fort del dia era la Laguna Colorada, on vam fer nit. És una llacuna on predomina el color vermellós que li donen les algues quan les remou el vent. El contrast amb el cel, el volcà de fons i els flamencs que l'habiten en fan un paisatge idíl·lic.



A més, hi havia lluna plena, que es reflectia a l'aigua, donant-li un caire encara més especial. En aquest lloc el fred és molt més intens, i dormíem els sis a la mateixa cambra sota muntanyes i muntanyes de flassades, dins dels sacs de dormir. A les vuit del vespre ja érem al llit, perquè l'endemà ens havíem de llevar moooolt d'hora.

Dia 3 – Reserva Eduardo Avaroa

A les 5 del matí ja estàvem dalt del jeep per anar a veure uns guèisers. Però com que encara era de nit, els vidres del jeep estaven glaçats, i a part, hi havíem de tornar a passar a la tornada, vam continuar fins a Sol de Mañana, unes aigües termals on et pots banyar mentre veus sortir el sol (i l'Agustino prepara l'esmorzar). Nosaltres dos vam ser els únics valents del grup que ens hi vam atrevir. Bé, l'atreviment no és banyar-te, perquè l'aigua està molt bona, sinó sortir, amb el fred que fa a fora.


Un cop superada la prova, un esmorzar per recuperar forces i cap a la Laguna Verde, una llacuna als peus del volcà Licancabur, a la frontera amb Xile.



És d'aquest color pels minerals que conté, i l'aigua és tòxica pel seu contingut d'arsènic. Pel camí de tornada es passa pel que anomenen desert de Dalí, on hi ha moltes roques d'origen volcànic i el conjunt recorda a algun dels paisatges dels quadres del pintor empordanès.

Després vam poder veure els guèisers amb llum de dia i sense cap altre grup per allà, i també olorar-los, ja que la pudor de sofre recorda als ous podrits. I ja només quedava tornar a Uyuni per un altre camí, amb parades puntuals però sense grans atraccions més, esquivant llames , estruços i vicunyes que creuaven el camí.

Van ser tres dies gaudint de paisatges únics i remots, amb un bon guia que ens responia tots els dubtes, que cuinava bé i, per sort, en bona companyia. Una de les millors experiències que hem tingut en el viatge.

Més fotos aquí.

9 comentaris:

Mar ha dit...

Sense paraules... realment, juntament amb les glaceres de les millors fotos que heu fet. Serà que el blanc ja ho té això.
Les "originals" són genials... les de paisatges brutals... la del cactus oriolus molt divertida... però la de l'Oriol boliviano... SENSE PARAULES!!! pq ets ros i blanquet (com el jesuset) que sinó t'adaptaves ràpid al país jajaja!
Ap per cert... La llama (que llama!) de la foto guay! Molt bonica però... I ELS ESTRUÇOS??? Jo vull un estruç!!!
Que vagi bé!!!!!!!!!!

Maria Teresa ha dit...

Acabo de llegir el que heu escrit i les meravelloses fotos que heu fet, son maquisimes sobretot les que heu fet d'originals, però la veritat es que no tinc paraules. Esteu ensenyant als vostres fans totes les maravelles que hi ha pel mon i que alguns de nosaltres no podrem fer mai en la vida, però sempre ens quedarà el record de poguer visitar a traves dels vostres ulls el que ens esteu deixant en el blog.
Moltes gràcies.

Montserrat ha dit...

Uuuuuuuuuuuiiiiiiiiiiiiiii, quina enveja!!! Les fotos precioses, i mira que n'he vist però aquestes guanyen per golejada, igual que les explicacions, és que la gent no sap escriure?Em sap greu la mort del cactus però és clar ja tenia una edad...veig que l'Oriol va començar els 28 amb molta marxa, que duri...Passar-ho bé(és per dir quelcom perquè ja ho feu)

Montserrat ha dit...

Has pensat el trauma que tindrà el Marc quan llegeixi lo de la guineu coixa? Li podieu haver portat.

Anònim ha dit...

Llegir les vostres experiències i mirar les fotos tan xules que feu és l'única cosa que em relaxa una mica entre mig de tants temes per estudiar.(9 dies per les opos)
Gaudiu cada segon...
Eva. Blanes.

Anònim ha dit...

Fua, quines fotos més artistiques!! m'han agradat i molt...fer un book aixi a la platja de Castelldefels no es lo mismo!!!però ho intentaré...
Molts petonets

Gi ha dit...

A veure... si els cactus són milenaris i creixen 1 cm per any... m'esteu dient que eren de mínim 10 metres cadascun!!!????
joer...

Anònim ha dit...

collons quines vistes!

salut novament i veig que seguiu trobant paratges magnifics i que les peripecies segueixen creixent.
salut i seguiu disfrutant que nosaltres seguirem llegint.

Adrià

Marc ha dit...

el k haurieu d' haver fet amb la guineu és portarla a 1 hospital en comptes d limitarvus a mirarla!
esk no apendreu mai...