dissabte, 18 de juliol de 2009

Llac Titikaka, costat peruà (història de la bossa perduda, part II)

Vam aconseguir passar la frontera sense el passaport de la MetalMama&Sogra (l'explicació seria llarga i comprometedora), així que almenys ja érem a Perú... on ens esperava una vaga i bloqueig de carreteres de 3 dies!! Mentrestant, l'Uri tornava a trucar al vespre, al matí, al migdia... no apareixia res, tenien a 10 sospitosos, però al vespre passarien casa per casa a preguntar... Es va reunir a Yunguyo amb nosaltres. El dimecres el bloqueig era total, però sempre hi ha algun taxista que per un bon grapat de dòlars et passa fins a Puno, el següent destí. Ho vam desestimar, perquè ens van dir que segurament el dijous a la tarda aixecarien el bloqueig.
Passar dos dies a Yunguyo no és que fos cap festa... el poble no té res de res, millor dit, és horriblement lleig. Vam poder veure un casament, una manifestació i una processó, això si. El dimecres el poble anava a mig gas i el mercat estava gairebé buit per la vaga. Vam passejar, el poble queda una mica allunyat de la riba del llac, i entre la carretera i l'aigua només hi ha camps plens d'escombraries, una pena.

El dijous al matí vam tornar a trucar, i res, continuaven donant llargues. Vam matar el temps com vam poder, i a la tarda, al tornar cap a la plaça, vam veure gent esperant amb bosses. Estava a punt de sortir el primer bus cap a Puno! Per fi podríem marxar d'allà! Però no... perquè l'Uri, en un últim intent de trucar, va tornar amb una altra notícia: el passaport havia aparegut per fi!!! Però l'havia d'anar a buscar ell personalment. Se'n va tornar a Copacabana per poder agafar la barca del matí. És una mica rotllo, perquè entre Perú i Bolívia hi ha una hora de diferència, i has de calcular bé quan passar la frontera, per no trobar-te un dels costats tancats.

L'Uri es va llevar molt aviat per poder agafar la primera barca cap a l'illa. Un cop allà, el van fer seure en una taula de pedra i quinze persones de la comunitat el van envoltar. Li van donar la bossa amb el passaport i poca cosa més (evidentment, ni els diners, ni el mòbil, ni la càmera ni fins i tot les ulleres). I llavors encara van tenir la barra de demanar una compensació per l'esforç que havien fet per tal que aparegués. Sense comentaris. Està clar que la imatge que ens vam endur de la comunitat indígena Yumani deixa molt a desitjar, i per nosaltres l'illa del sol ara és l'illa dels lladres. Evidentment és una opinió personal, l'illa és preciosa, però ens van amargar l'excursió.

Al cap d'una estona ens vam trobar a la frontera, vam legalitzar la situació de la MMS i vam poder continuar el viatge cap a Puno. Puno ja és una altra cosa: hi ha vida als carrers! D'allà vam fer una excursió d'un dia en barca pel llac per anar a visitar les illes flotants dels Uros i l'illa Taquile. Ens va fer un dia esplèndid i ens va agradar molt tot el que vam veure. Així almenys ens quedava un bon record del llac. Les primeres impressions de Perú van ser que, almenys de cara al turisme, sembla més preparat. Els Uros ens van fer una mica d'explicació de com viuen a les illes de totora, una mena de canya que serveix per tot: per fer les illes, per construir les cases i les barques, per menjar, per guarir...

A l'illa Taquile vam admirar l'artesania, balls, vam dinar i vam tornar a baixar un munt d'escales.

A Puno també ens vam fer un homenatge, anant a un restaurant de cuina andina de vanguarda, per trencar amb la monotonia boliviana de la sopa i el plat de carn amb arròs i patates. Un luxe!!
Més fotos aquí.

5 comentaris:

Gemma ha dit...

M'alegro que al final us tornéssin el passaport, de totes formes si que són uns lladres!! Bueno família, jo us deixaré de llegir uns dies pq Cuba m'espera!!I després Galícia... Així que us desitjo un feliç mes! Això si, quan torni de vacances em posaré al dia.
Molts i molts petons.
Fins aviat.
Gemma.

Anònim ha dit...

Hola!!!

He flipat amb l'historia, l'Oriol és un heroiiiiiii!!!! un super heroi!!! encara gràcies que vareu recuperar el pasaport, tot i que vaya tela amb el munt de dolars que us demanaven!!!
En fin en el món ha d'haver-hi de tot, però com esteu veient ja més gent bona que dolenta!!!! i aixó consola i molt.
Molts petonets desde Barna a dues setmanes de marxar de vacances!!!
Gemma

Mar ha dit...

Després de suar amunt i avall fotocopiant documents i estan tres dies pendents de que els indios tornessin les coses almenys tot ha acabat bé :) La mamita és una legal pel món i l'Oriol, com diu la Gemma, ja és l'heroi familiar!
Petons!!!

Anònim ha dit...

es una mica trist i patetic tot plegat...

mira k demanarvos una recompensa...


en fii

espero k apart dakest "petit" imprevist tigui nan super b tot!

un petoo!!

Maria

Elisabet ha dit...

Hola!
Nois, quina "putada"!
Sort que us van retornar el pasaport! I a sobre tenen la cara dura de demanar-vos diners pel super esforç. Tindran barra!!!
Per sort, ja ha passat i ara podeu seguir.
Ori, quins "collons"! Quanta gent eren els de la tribu que estaven reunits? I tu estaves sol?
Nois, el Pau i jo marxem demà (22/07) a Italia i tornem el 8/08.
Apa, a seguir passant-ho bé!
Ja us explicarem les nostres aventuretes per italia.
Petons.
Elisabet.