dijous, 27 d’agost de 2009

Arribem a Colòmbia!

Teníem moltes ganes d'arribar a Colòmbia. No coneixem a ningú que hi hagi estat i a qui no li hagi agradat molt. Com diu la publicitat que passen sovint als canals internacionals: el risc és que t'hi vulguis quedar.

La primera impressió que ens en vam endur va ser prou bona. Els paisatges a la província de Nariño, al sud, són molt semblants als del nord de l'Equador, però la gent és molt més oberta i xerraire. A Ipiales, a la frontera, volíem visitar el santuari de Las Lajas, però vam arribar tard i vam preferir anar directament a Pasto. Vam haver de fer dues hores de cua per agafar el bus, perquè era festiu i molta gent venia de veure la verge...
Pasto és l'equivalent colombià a Lepe en el camp dels acudits, però ells ho porten molt bé. Tot els hi ve de l'època colonial, ja que com que es portaven molt bé amb els espanyols, quan el Bolívar va passar per allà volent-los alliberar, ells van dir que no calia, que ja estaven bé.

La ciutat és petita i plena d'esglésies. Està envoltada de valls verdes i muntanyes arrodonides. Nosaltres vam anar fins a la Laguna de la Cocha, una de les més grans del país, i vam fer una excursioneta amb barca fins a l'illa que hi ha al mig.

L'endemà vam anar cap a Popayán, la ciutat blanca de Colòmbia (sembla que no hi ha país que es preuï sense la seva corresponent ciutat blanca!). De camí cap a Popayán vam poder notar que ja havíem entrat a Colòmbia: a mig camí la policia va parar l'autobús i ens va fer baixar a tothom. Als homes els van registrar i també van obrir bosses i maletes. Al cap de cinc minuts ens van deixar continuar, però, per sorpresa i indignació de tots, a 200 metres del control policial, hi havia un control de l'exèrcit. Apa, torna a baixar i a que et registrin. La gent estava molt enfadada (i amb raó!!).

Un cop arribat a Popayán, no vam poder localitzar al noi que ens havia d'acollir, i ens vam buscar un hostal per passar la nit. L'endemà vam passar el dia recorrent la ciutat a peu, és molt agradable passejar-hi, està molt ben cuidada.

Al vespre ens vam trobar amb l'Alejandro, i després de deixar les coses a casa seva, vam anar a un bar de salsa – per allò de fer una cosa típica i integrar-nos al país-. Amb ell també vam pujar al Morro, per veure la vista de la ciutat, i al pueblito patojo, una mena de “Popayán en miniatura”. I la segona nit vam anar a un bar de rock :)

La família de l'Alejandro ens va acollir molt bé, i no ens van deixar marxar cap a la nostra següent destinació sense haver-nos donat esmorzar i dinar. Amb les panxes plenes, vam anar cap a la terminal a regatejar el preu del bus (ja hi tenim una pràctica!).

Més fotos aquí.

dimarts, 25 d’agost de 2009

Equador exprés

La nostra idea era travessar l'Equador el més ràpidament possible perquè teníem moltes ganes d'arribar a Colòmbia. Però ja que hi passàvem, volíem veure alguna cosa. Vam optar per travessar el país pel corredor interandí visitant Cuenca, Quito i Otavalo, això si, a bon ritme.

Un cop arribats a Zumba (a hora i mitja de la frontera en camió), al cap d'una hora sortia un bus cap a Loja. Allà hi vam arribar a les 4 del matí. Just a les 4.30h vam empalmar amb un altre bus que anava cap a Cuenca. Amb més de 24 hores de viatge a l'esquena, vam decidir passar el dia visitant Cuenca i a la nit, agafar un bus nocturn cap a la capital.

Cuenca és molt bonic, tranquil i és molt agradable passejar-hi. Vam recórrer els carrers plens d'edificis colonials, les placetes, el mercat, on tenien tot de porcs rostits sencers exposats als quals no ens vam poder resistir, la riba del riu (potser el riu de ciutat més net i cuidat que hem vist fins ara) i vam passar la tarda al museu Pumapungo, amb exposicions sobre arqueologia, numismàtica, etnologia i art de la ciutat i de tot el país. A la part del darrere hi ha unes ruïnes incaïques i mostres de flora i fauna, amb lloros, tucans, papagais, llames, alpaques etc.

Novament nit al bus, gairebé sense dormir perquè cada dos per tres parava i pujava i baixava gent, la música estava molt alta... Arribada a Quito a les 6.30h del matí, i vam decidir aprofitar el dia (no ens reconeixíem!) Ni quan vam trobar habitació per un preu mòdic en un hotel estrany, el llit ens va temptar prou com per desdir-nos dels nostres plans. Havíem arribat en dissabte, dia de mercat al poble d'Otavalo. És un mercat molt famós i molt gran a dues hores de Quito, i tot i que no som gaire “mercadilleros” no ens el podíem perdre. Realment el mercat és enorme i val la pena. S'hi pot trobar de tot i, regatejant, a molt bon preu. Totes les artesanies que havíem vist a Bolívia i Perú estaven allà més barates. Nosaltres ens vam deixar endur per l'entusiasme consumista i vam comprar-nos roba de cara al nostre pas per terres més càlides. I l'Oriol no va deixar passar l'ocasió de comprar-se un barret de palla tipus panamà, que malgrat el nom, són fabricats a l'Equador.

De tornada a Quito, a l'hotel on les bombetes de l'habitació eren de color blau, no vam tenir esma de sortir de festa. El cansament acumulat i -per fi!- un llit còmode, van fer que no poséssim el despertador i ens llevéssim quan el cos ens ho va demanar.

Més descansats, vam anar a recórrer el centre històric de Quito, que, com Cuenca, és patrimoni de la humanitat. La veritat és que ens va agradar molt, està tot molt ben cuidat i arreglat. Tot just feia un parell de dies que s'havien celebrat les festes del Bicentenario, així que suposem que s'havien posat les piles per tenir-ho tot presentable. A més, vam tenir la sort que els diumenges tot el centre està tancat al trànsit, cosa que fa més agradable el passeig.

Més tard vam anar a “La mitad del mundo”, una mena de parc temàtic pel lloc on passa la línia de l'equador. Ens vam fer les fotos turístiques de rigor, i vam visitar les exposicions que hi ha per allà. Els diumenges, a més, hi ha música en directe. El fet és que si poses un GPS t'assenyalarà la posició exacta de l'equador a uns 200 m d'allà, però tenint en compte quan es va calcular i els instruments que feien servir, té molt mèrit que s'hi acostessin tant.

Quito ens va sorprendre i ens hauria agradat passar-hi almenys un dia més, per poder veure la part més moderna, els parcs o el telefèric (coses que només vam veure des de l'autobús). Ens l'havien pintat molt insegura i caòtica, i no ens va donar aquesta impressió, és clar que tampoc es pot jutjar amb dos dies...

I adéu Equador! L'endemà vam tornar a pujar a un bus, i sis hores més tard, ja érem a Colòmbia. Pels que es preguntins si visitar Colòmbia és perillós, aquí us deixem aquest interessant article.

Més fotos aquí.

diumenge, 23 d’agost de 2009

Camí a l'Equador per la Balsa

A Pedro Ruiz vam dinar, i quan vam anar a preguntar pels busos cap a Bagua Grande o Jaén, ens vam trobar amb això:

Això volia dir que ens havíem d'esperar 4 hores en un poble de dos carrers sense grans atractius, i que no podríem arribar aquella mateixa nit a San Ignacio. Nosaltres que anàvem per aquell camí per veure paisatges, i quan passéssim ja seria fosc... Altre cop: resignació. Vam matar el temps com vam poder, i a les 6 quan la carretera va obrir, ens vam posar en marxa.

Un cop a Jaén havíem de buscar lloc per dormir, i un senyor molt amable ens va portar fins a un que havia construït ell mateix. S'ha de dir que anàvem amb els soles comptats i havíem d'ajustar-nos al pressupost. Al matí, a les 6.00h va sortir la combi, 3 hores de viatge incòmode fins a San Ignacio. Allà havíem d'agafar el taxi compartit fins a la frontera, a la Balsa. Com es pot apreciar, no és un pas gaire concorregut, i arribar-hi és mitja odissea.

Vam haver d'esperar a que el taxi s'omplís. Una hora i mitja després, van considerar que ja estava prou ple, amb 7 adults i 3 nens, i vam poder sortir. Vam arribar a les 12.35h a la Balsa, i un cop canviats els pocs soles que ens quedaven, i passats els tràmits fronterers, ens van anunciar que el camió fins al poble següent, Zumba, acabava de sortir a les 12.30h i que el proper era a les 17.30h..

La Balsa és així d'atractiu:

Altre cop no ens quedava més remei que resignar-nos a esperar un munt d'hores per tercer cop en quatre dies... Vam preguntar al policia on podíem dinar, i ens va portar a casa la senyora del costat. Podíem esperar que passés algú per casualitat i ens portés... però allà no passava ningú.

De sobte, després d'unes quantes partides de cartes, va entrar a la casa un policia de la duana amb mitja vedella a les mans. La dona de la casa l'havia de filetejar, i nosaltres, per fer alguna cosa, ens vam oferir a ajudar-la. De seguida ens van explicar que farien una barbacoa amb els policies de migracions, els de la duana, el metge que controla la grip, i que ens hi podíem quedar...

A més ens van explicar que allà hi viuen 35 persones i mig poble no es parla amb l'altre mig. Aviat 20 metres més avall, van començar a muntar una barbacoa alternativa. Tot plegat molt surrealista, però ens va encantar! Fins a tal punt que vam perdre el camió de les 17.30h perquè no ens deixaven marxar. Fins i tot ens van oferir un matalàs a la comissaria perquè ens quedéssim allà al ball i a dormir. Però això ja hagués estat massa!

Tips de carn, yuca, patates i molta, molta cervesa, vam agafar el de les 19.30h. Novament, de paisatges pocs, però una rebuda com aquesta no l'havíem tingut a cap país (amb excepció de l'Uruguay, on també ens van rebre amb un asado).

Més fotos ben aviat.

dissabte, 22 d’agost de 2009

Chachapoyas i voltants

Per Chacha només hi volíem passar i prou, però un cop allà vam descobrir que pels voltants té un munt de coses interessants per veure. El problema és que les carreteres no són gaire bones, i tot i no ser gaire lluny, les comunicacions són complicades.

És per això que és més fàcil optar per un tour, però ho vam fer per lliure per dues raons: surt més barat, i... volíem dormir. Així que quan ens vam haver llevat, amb la calma vam anar cap a Karajía, que són uns monuments funeraris de forma antropomòrfica col·locats -gairebé penjats- d'un precipici. Un cop al poble, s'ha de caminar fins al canyó del riu per poder veure'ls. Allà ens va ploure bastant, però ens van agradar força (i també vam escoltar d'estranquis l'explicació d'un guia). Les estàtues ens van recordar una mica als moais (Oriol) o les xemeneies de la Pedrera (Meritxell)... jutgeu vosaltres mateixos.

De tornada vam planificar el dia següent i vam anar a sopar. Just quan acabàvem de demanar un noi a la barra ens va dir “Bona nit” i ens va convidar a uns piscos. Era en Lluís, que fa 16 anys que viu al Perú. Parlant, parlant, ens va ensenyar la web de l'ecolodge que té a la selva peruana, a Tarapoto, i va anar d'un pèl que no ens deixéssim convèncer per anar-lo a veure... La veritat és que era molt temptador. Ell estava supervisant la construcció d'un hotel a Cocachimba, a on anàvem l'endemà. (Apunt: el vidrier que li ha de posar les finestres a l'hotel de nom es diu Lenin Hitler... i de cognom Chávez! Sense comentaris...)

L'endemà ens esperava un dia llarg. Ho vam planificar tot per anar a veure la catarata de Gocta (segons uns, la tercera més alta del món, segons uns altres, la quinzena) i arribar a dormir a San Ignacio, ja a prop de la frontera amb Equador.

A les 7 ens va passar a recollir el taxi que ens duia a Cocachimba. Sorprenentment, 10 minuts abans ja era a la porta. De Cocachimba fins al peu de la cascada hi ha dues hores de caminada, pujant i baixant per caminets relliscosos. El nostre guia ens va anar explicant coses de la flora, la fauna i els costums de la gent de per allà. Aquesta cascada la va donar a conèixer al món el 2006, quan un alemany la va veure i la va mesurar. Evidentment que la gent de la zona la coneixia, però no s'hi apropaven per superstició, i perquè no hi havia camí. Des de llavors l'estan promocionant, hi ha un camí amb lemes ecologistes i és gestionat per la gent del poble. La polèmica per l'alçada es deu a que la cascada fa 774 metres si es compten els dos trams, mentre que el més llarg “només” en fa més de 500.

Vam arribar-hi esgotats però contents, i ens vam dutxar sota la cascada, amb una aigua gèlida i remolins de vent glaçat. En època de pluges, quan porta més aigua, no t'hi pots acostar tant.

I d'allà el taxista ens esperava per portar-nos fins a Pedro Ruiz, el poble des d'on havíem de començar el tram final a Perú. Però pel camí ens esperaven altres sorpreses...

Més fotos aquí.

dijous, 20 d’agost de 2009

Celendín i Kuélap

Per anar fins a Chachapoyas es poden prendre dos camins, el més fàcil i ràpid, per on passen la gran majoria de transports, però el paisatge no és tan bonic. L' altre opció és més llarga i complicada, perquè no hi ha gaires autobusos que hi circulin, però els paisatges són preciosos, i no s'equivocaven els qui ens ho van recomanar.

Vam deixar Cajamarca dissabte al migdia per anar fins al petit poble de Celendín, des d'on surten autobusos uns quant cops per setmana cap a Chachapoyas. Un cop instal·lats, vam anar a comprar els bitllets amb el primer contratemps: els bitllets per diumenge i dilluns estaven tots venuts, i dimarts no circulava el bus. La idea d'esperar a Celendín fins dimecres no ens atreia gaire, i fer marxa enrere per anar per l'altre camí, tampoc. Insistint, insistint, al final la dona va accedir a vendre'ns passatges “intermedios”, que vol dir que vas assegut les 10 hores de viatge al mig del passadís, sobre la motxilla, un pot de pintura o el que sigui. Ens va semblar perfecte, i au, a sopar i a dormir, perquè de festa a Celendín... poca, per no dir gens.

Els astres ens acompanyaven, i l'endemà quan vam arribar a l'agència del bus, una senyora al davant nostre volia canviar els seus dos bitllets per dimecres, i de seguida ens van oferir els seients. I a sobre al costat esquerre, el que ens havien dit que tenia millors vistes! Era el primer cop de sort d'uns quants que el van succeir...

La carretera, o camí, realment era espectacular, travessant valls i muntanyes. La nostra idea era no arribar a Chachapoyas el mateix dia, sinó quedar-nos al poble de Tingo per visitar l'endemà les ruïnes de Kuélap. A l'arribar a Tingo ens van dir que per anar a Kuélap només hi ha camionetes entre 4 i 5 del matí. El que no sabíem és que sortien de Tingo Nuevo, 3 Km muntanya amunt, i nosaltres estàvem a Tingo Viejo. Ens van prometre que a dos quarts de cinc del matí ens pujarien a Tingo Nuevo per agafar la combi... No ens vam quedar gaire tranquils, però no teníem altra opció. O això, o fer el camí a peu fins a les ruïnes (6 hores de pujada) o pagar 20 euros pel taxi. Vam fer una volta (4 cases), i vam acabar jugant amb les noies del poble a volei, demostrant els nostres pobres coneixements en l'esport. Cal dir que el volei és l'esport nacional femení del Perú, i a tot arreu les noies el practiquen. Resultat: Oriol, espatlla contracturada, i Meritxell, capsulitis al dit gros de la mà esquerra. Qui diu que l'esport és sa.

Al matí, a l'hora exacta estàvem a punt... però evidentment allà no es va presentar ningú i l'hostal estava tancat i barrat. Finalment vam aconseguir sortit pel solar del costat, i vam emprendre l'ascensió cap a Tingo Nuevo. Vam arribar a la plaça del poble a les 5.15h, i les 3 furgonetes del dia ja havien passat. Resignats, i bastant empipats, ens vam quedar allà asseguts, amb l'esperança de que passés algun vehicle que ens pogués portar almenys fins al poble de María, el més proper a les ruïnes. Anaven passant les hores i allà no passava ningú. No podia ser! Quan el bar de la plaça va obrir, vam entrar-hi a esmorzar, i va ser allà on tot d'un plegat ens vam ajuntar amb una noia que feia tard a la feina, un home gran que retornava al seu poble natal, i un senyor que també anava a treballar. Al final l'espera va resultar ser una gran sort, ja que de les converses amb els tres vam aprendre molt més del Perú en una estona que en tot el que portàvem de viatge. La noia era l'encarregada d'un projecte d'una central lletera i processadora de làctics, per aconseguir donar una sortida a la llet que produeixen els indígenes d'aquelles muntanyes. També els havia d'ensenyar com fer-ho i com donar-hi sortida. L'home era un enginyer reconvertit en educador social, i anava a supervisar l'entrega de la paga que dóna el govern a les famílies en situació d'extrema pobresa, sempre i quan compleixin uns requisits bàsics: portar els nens a l'escola, portar-los a revisions mèdiques periòdiques, tenir la casa neta i endreçada... L'entusiasme i passió per la tasca que realitzaven era contagiosa, i ens va alegrar veure que hi ha peruans amb ganes de que el seu país tiri endavant sense dependre només d'ONGs.

Els 5 vam compartir un taxi, perquè tots anàvem en la mateixa direcció, i a part ells van regatejar i ens va sortir prou bé. Un cop a les ruïnes, vam deixar les motxilles a la guixeta de l'entrada i vam entrar gairebé a la vegada que un grup d'un tour que portava el seu propi guia. Demanant permís, això si, ens hi vam acoplar, i de nou vam tenir molta sort. D'una banda, el guia era un ex-professor d'història que explicava molt bé, i de l'altra, com que tenien lloc lliure a la furgoneta, es van oferir a portar-nos fins a Chacha en acabar l'excursió.

La fortalesa de Kuélap és impressionant. Més antiga que el Machu Picchu, i descoberta també molt abans, no es troba tan ben arreglada com l'altra, i encara la naturalesa en cobreix bona part (així ens vam fer una idea de com devia ser el Machu Picchu abans de convertir-se en el que és ara). El més destacat són les muralles, de fins a 20 metres, i les construccions, 420, de forma circular. És increïble pensar què els devia passar pel cap als chachapoyes per construir una cosa així allà dalt. El millor de tot: com a màxim érem 30 turistes, tot un luxe si ho compares amb la massificació del seu equivalent inca del sud.


Més fotos en el següent post.

dilluns, 17 d’agost de 2009

Cajamarca

Vam arribar a Cajamarca ja de nit, i ens vam assabentar que el nostre amfitrió, el Fredd, el noi francès que vam conèixer a Valparaíso, no havia pogut comprar el bitllet per tornar de les seves vacances i ens trobaríem amb ell al dia següent. Així doncs que vam anar a un hostal, a sopar i a dormir!

L'endemà en Fredd ens va recollir i ens va portar a l'Incawasi, l'ONG on fa de voluntari i on vam poder dormir la resta de dies. Incawasi és un casal on van els nens de famílies amb pocs recursos abans o després de l'escola on els donen un plat calent, els ajuden a fer els deures i fan activitats a les quals d'altra manera no tindrien accés. Així eviten que estiguin pel carrer o treballant i els ajuden en la seva educació.

Cajamarca està situat en una vall verda i es respira moooolta tranquil·litat. Més que veure coses, aquests dies ens vam dedicar a conviure amb els altres voluntaris i a la bona vida tranquil·la. De nens no n'hi havia gaires perquè tenien vacances escolars. Tot i així feien algunes activitats i vam anar amb ells d'excursió a Llacanora, una petita cascada situada als afores de la ciutat i que està plena de mosquits (les cames de la Meritxell ho poden demostrar...).

De la resta de llocs d'interès que ens van recomanar a l'oficina de turisme, només podem parlar de dos: el mirador de Santa Apolònia des d'on s'observa una panoràmica de la ciutat i els banys de l'Inca, unes piscines termals on vam aprofitar i vam fer una sessió d'hidromassatge, dutxes d'aigua freda i un petit massatge per recuperar-nos de l'estrès del viatge, jejeje.

Sobre tot vam gaudir de les nits. Una nit vam preparar un pa amb tomàquet, i vam compartir el camembert i el brie que havíem dut com a obsequi, delicatessen difícils d'aconseguir a Cajamarca. Una altra nit el Fredd ens va portar a una mena de bar clandestí on es troben voluntaris i locals gairebé cada setmana i ens van ensenyar a jugar al Quispe, un joc molt semblant al Kiriki. I l'última nit vam anar a una festa de comiat de voluntaris alemanys, en una casa enorme als afores de la ciutat. Una festa molt alemanya, amb el toc peruà del cuy a la brasa.

Van ser uns dies per desconnectar una mica de fer i desfer la motxilla – quatre nits seguides al mateix lloc feia molt que no les passàvem-, d'ampliar les relacions socials i de retrobar a un bon amic del viatge. Fredd: ens veiem a Hong Kong... o a on sigui!


Més fotos aquí.

dijous, 6 d’agost de 2009

Trujillo i Huanchaco

Dimecres a la nit vam agafar un autobús cap a Trujillo amb l'esperança de despertar-nos amb els rajos del sol que feia una setmana que no vèiem. Però no vam tenir sort. Els tres dies que vam passar a Trujillo no vam poder ni intuir la presència del sol, la boira ens havia agafat apreci...

Vam arribar dijous a primera hora del matí i vam anar cap a casa del Rudy, l'amfitrió de Couchsurfing que ens va acollir durant la nostra estada a Trujillo. Amb ell vam anar a passejar pel centre de la ciutat i poca cosa més fins al vespre, que vam sortir a prendre alguna cosa amb ell. L'endemà vam anar a visitar les ruïnes de la Huaca del Sol y de la Luna, de la cultura Chimú. De fet només es visita la segona, perquè no hi ha pressupost per excavar la primera. Hi ha feina per estona! Malgrat els terratrèmols, el Niño i els huaqueros (saquejadors d'antiguitats), al temple cerimonial de la Huaca de la Luna s'hi troben pintures i relleus molt ben conservats, gràcies a que aquesta gent construïen un temple sobre l'anterior, i que tot el conjunt va quedar mig cobert de sorra. A la nit vam sortir de festa amb el Rudy i uns amics seus, i ens ho vam passar molt bé ballant tota la nit, que ja tocava!

Tot i això, l'endemà ens vam portar bé i ens vam llevar aviat per visitar més ruïnes, aquest cop les de Chan Chan, una enorme ciutat d'adob, espectacular.

Com que l'entrada incloïa el museu i dues huaques més, el vam aprofitar, i a les quatre de la tarda vam anar cap a Huanchaco, el poble de platja conegut per les barques de totora que fan servir els pescadors d'allà. Molt dia de platja no feia, però a nosaltres sempre ens agrada tornar a veure el mar, i menjar bon peix!

I no gaire més, perquè al dia següent havíem de matinar per agafar el bus cap a la nostra següent parada. Vam arribar a Cajamarca al cap d'onze hores, o el que és el mateix, dues pel·lícules de la Hillary Duff i tres del Van Damme més tard... Sense comentaris...

Més fotos aquí.