dijous, 27 d’agost de 2009

Arribem a Colòmbia!

Teníem moltes ganes d'arribar a Colòmbia. No coneixem a ningú que hi hagi estat i a qui no li hagi agradat molt. Com diu la publicitat que passen sovint als canals internacionals: el risc és que t'hi vulguis quedar.

La primera impressió que ens en vam endur va ser prou bona. Els paisatges a la província de Nariño, al sud, són molt semblants als del nord de l'Equador, però la gent és molt més oberta i xerraire. A Ipiales, a la frontera, volíem visitar el santuari de Las Lajas, però vam arribar tard i vam preferir anar directament a Pasto. Vam haver de fer dues hores de cua per agafar el bus, perquè era festiu i molta gent venia de veure la verge...
Pasto és l'equivalent colombià a Lepe en el camp dels acudits, però ells ho porten molt bé. Tot els hi ve de l'època colonial, ja que com que es portaven molt bé amb els espanyols, quan el Bolívar va passar per allà volent-los alliberar, ells van dir que no calia, que ja estaven bé.

La ciutat és petita i plena d'esglésies. Està envoltada de valls verdes i muntanyes arrodonides. Nosaltres vam anar fins a la Laguna de la Cocha, una de les més grans del país, i vam fer una excursioneta amb barca fins a l'illa que hi ha al mig.

L'endemà vam anar cap a Popayán, la ciutat blanca de Colòmbia (sembla que no hi ha país que es preuï sense la seva corresponent ciutat blanca!). De camí cap a Popayán vam poder notar que ja havíem entrat a Colòmbia: a mig camí la policia va parar l'autobús i ens va fer baixar a tothom. Als homes els van registrar i també van obrir bosses i maletes. Al cap de cinc minuts ens van deixar continuar, però, per sorpresa i indignació de tots, a 200 metres del control policial, hi havia un control de l'exèrcit. Apa, torna a baixar i a que et registrin. La gent estava molt enfadada (i amb raó!!).

Un cop arribat a Popayán, no vam poder localitzar al noi que ens havia d'acollir, i ens vam buscar un hostal per passar la nit. L'endemà vam passar el dia recorrent la ciutat a peu, és molt agradable passejar-hi, està molt ben cuidada.

Al vespre ens vam trobar amb l'Alejandro, i després de deixar les coses a casa seva, vam anar a un bar de salsa – per allò de fer una cosa típica i integrar-nos al país-. Amb ell també vam pujar al Morro, per veure la vista de la ciutat, i al pueblito patojo, una mena de “Popayán en miniatura”. I la segona nit vam anar a un bar de rock :)

La família de l'Alejandro ens va acollir molt bé, i no ens van deixar marxar cap a la nostra següent destinació sense haver-nos donat esmorzar i dinar. Amb les panxes plenes, vam anar cap a la terminal a regatejar el preu del bus (ja hi tenim una pràctica!).

Més fotos aquí.

3 comentaris:

Gemma ha dit...

De moment fa bona impressió Colòmbia, ja ens ensenyareu més coses. Pel que fa el cafè, Oriol, recorda que t'has de racionar,eh!!
Petons, Gemma S.

Montserrat ha dit...

Hooooooola!!! ja soc a casa i m'he posat al dia de la vostra vida.Ja he pogut comprovar que se us va enganxar l'ànsia consumista que aquelles figures s'assemblen a les xemeneies de la Pedrera i confirmat que Colòmbia no es el "coco"a mes d'anar rebaixant cel·lulitis amb tants busos amunt i avall.

Daniel ha dit...

Hola família!!!
Quan de temps oi??
Ha passat gaire bé un mes sense rebre notícies vostres i jo sense posar-me al dia de les vostres aventures i agradables experiències. Per tant, vull fer un breu resum del vostre pas per Perú i Equador. Seré breu com sempre...

Després del molts viatges en Bus que sempre surten per la matinada els freakies conductors (i els que us queden jols, jols, jols “rialla diabòlica), al menys, és agradable, des de el meu punt de vista, que us passin pel•lícules del il•lustríssim senyor Van Damme que a més d’un sempre han entretingut una estoneta.
Lo que vareu explicar del terratrèmol és vergonyós, però com estem en un món podrit, siguis on siguis, la veritat és que l’ésser humà mai escarmentarà dels seus propis actes miserables, allà deixen el seu poble amb més pobresa que abans, i aquí els polítics que teòricament representen el nostre poble, són els mateixos que roben a la nostra cega societat.
Del que m’ha cridat l’atenció ha estat lo de la ONG que tenia la funció d’Alberg, us demano que no doneu gaires idees i feu córrer la veu ja que algun il•luminat del Poble Espanyol serà capaç de fer que les Caixes d’Estalvis (Entitats Sense Ànim de Lucre de tota la vida) disposin de funcions com casinos, parcs temàtics... estic convençut que el poble que vareu passar que es deia Cajamarca ara el denominaran Cajamadrid.
Dos coses negatives: feu el favor de no realitzar més la “ruta bacalao” d’aigües termals perquè provoqueu una enveja sana a alguns fans del vostre blog. Per descomptat a mi no me’l produïu ja que sóc més d’esports que de relaxacions. I en segon lloc, començo a estar cansadet de veure tantes fotos d’esglésies i catedrals, perquè no li feu un àlbum de fotos a Benedicto XVI??? Segur que us les exposen en el Vaticà.
Parlant d’esports, veig que sabeu com deixar mala imatge a la nostra família pel món, no m’enrecordava que estava envoltat d’antiesportistes quan vareu explicar la vostra frustrant experiència jugant a voleibol.
Després de veure Machus Picchus, Chachapolles i tota la pesca, perquè el meu diccionari Danglish i el meu GPDani són incompatibles i, de vegades, inútils, em quedo sempre igual quan expliqueu coses d’on esteu. Em costa molt situar-me, per sort! de que en el vostre blog, separeu les coses en etiquetes per països ja que, com sabeu em perdo fins i tot en el meu propi país. Bromes a part, el que més gràcia m’ha fet, ha estat la barbacoa amb polis. Aquí també les trobem a faltar a casa vostra, i també trobem a faltar la policia a casa vostra quan fèieu Metalbarbacoes, encara que aquí la pasma no t’acompanya a menjar, directament et multa.
Per acabar, dos coses que no m’han quedat clares: una, que va passar amb un il•legal que vareu passar a la frontera??? Dos, a Colòmbia la Salsa és un ball típic???
Petons als dos,
Tornem a estar en contacte!!!!
DANI