dijous, 20 d’agost de 2009

Celendín i Kuélap

Per anar fins a Chachapoyas es poden prendre dos camins, el més fàcil i ràpid, per on passen la gran majoria de transports, però el paisatge no és tan bonic. L' altre opció és més llarga i complicada, perquè no hi ha gaires autobusos que hi circulin, però els paisatges són preciosos, i no s'equivocaven els qui ens ho van recomanar.

Vam deixar Cajamarca dissabte al migdia per anar fins al petit poble de Celendín, des d'on surten autobusos uns quant cops per setmana cap a Chachapoyas. Un cop instal·lats, vam anar a comprar els bitllets amb el primer contratemps: els bitllets per diumenge i dilluns estaven tots venuts, i dimarts no circulava el bus. La idea d'esperar a Celendín fins dimecres no ens atreia gaire, i fer marxa enrere per anar per l'altre camí, tampoc. Insistint, insistint, al final la dona va accedir a vendre'ns passatges “intermedios”, que vol dir que vas assegut les 10 hores de viatge al mig del passadís, sobre la motxilla, un pot de pintura o el que sigui. Ens va semblar perfecte, i au, a sopar i a dormir, perquè de festa a Celendín... poca, per no dir gens.

Els astres ens acompanyaven, i l'endemà quan vam arribar a l'agència del bus, una senyora al davant nostre volia canviar els seus dos bitllets per dimecres, i de seguida ens van oferir els seients. I a sobre al costat esquerre, el que ens havien dit que tenia millors vistes! Era el primer cop de sort d'uns quants que el van succeir...

La carretera, o camí, realment era espectacular, travessant valls i muntanyes. La nostra idea era no arribar a Chachapoyas el mateix dia, sinó quedar-nos al poble de Tingo per visitar l'endemà les ruïnes de Kuélap. A l'arribar a Tingo ens van dir que per anar a Kuélap només hi ha camionetes entre 4 i 5 del matí. El que no sabíem és que sortien de Tingo Nuevo, 3 Km muntanya amunt, i nosaltres estàvem a Tingo Viejo. Ens van prometre que a dos quarts de cinc del matí ens pujarien a Tingo Nuevo per agafar la combi... No ens vam quedar gaire tranquils, però no teníem altra opció. O això, o fer el camí a peu fins a les ruïnes (6 hores de pujada) o pagar 20 euros pel taxi. Vam fer una volta (4 cases), i vam acabar jugant amb les noies del poble a volei, demostrant els nostres pobres coneixements en l'esport. Cal dir que el volei és l'esport nacional femení del Perú, i a tot arreu les noies el practiquen. Resultat: Oriol, espatlla contracturada, i Meritxell, capsulitis al dit gros de la mà esquerra. Qui diu que l'esport és sa.

Al matí, a l'hora exacta estàvem a punt... però evidentment allà no es va presentar ningú i l'hostal estava tancat i barrat. Finalment vam aconseguir sortit pel solar del costat, i vam emprendre l'ascensió cap a Tingo Nuevo. Vam arribar a la plaça del poble a les 5.15h, i les 3 furgonetes del dia ja havien passat. Resignats, i bastant empipats, ens vam quedar allà asseguts, amb l'esperança de que passés algun vehicle que ens pogués portar almenys fins al poble de María, el més proper a les ruïnes. Anaven passant les hores i allà no passava ningú. No podia ser! Quan el bar de la plaça va obrir, vam entrar-hi a esmorzar, i va ser allà on tot d'un plegat ens vam ajuntar amb una noia que feia tard a la feina, un home gran que retornava al seu poble natal, i un senyor que també anava a treballar. Al final l'espera va resultar ser una gran sort, ja que de les converses amb els tres vam aprendre molt més del Perú en una estona que en tot el que portàvem de viatge. La noia era l'encarregada d'un projecte d'una central lletera i processadora de làctics, per aconseguir donar una sortida a la llet que produeixen els indígenes d'aquelles muntanyes. També els havia d'ensenyar com fer-ho i com donar-hi sortida. L'home era un enginyer reconvertit en educador social, i anava a supervisar l'entrega de la paga que dóna el govern a les famílies en situació d'extrema pobresa, sempre i quan compleixin uns requisits bàsics: portar els nens a l'escola, portar-los a revisions mèdiques periòdiques, tenir la casa neta i endreçada... L'entusiasme i passió per la tasca que realitzaven era contagiosa, i ens va alegrar veure que hi ha peruans amb ganes de que el seu país tiri endavant sense dependre només d'ONGs.

Els 5 vam compartir un taxi, perquè tots anàvem en la mateixa direcció, i a part ells van regatejar i ens va sortir prou bé. Un cop a les ruïnes, vam deixar les motxilles a la guixeta de l'entrada i vam entrar gairebé a la vegada que un grup d'un tour que portava el seu propi guia. Demanant permís, això si, ens hi vam acoplar, i de nou vam tenir molta sort. D'una banda, el guia era un ex-professor d'història que explicava molt bé, i de l'altra, com que tenien lloc lliure a la furgoneta, es van oferir a portar-nos fins a Chacha en acabar l'excursió.

La fortalesa de Kuélap és impressionant. Més antiga que el Machu Picchu, i descoberta també molt abans, no es troba tan ben arreglada com l'altra, i encara la naturalesa en cobreix bona part (així ens vam fer una idea de com devia ser el Machu Picchu abans de convertir-se en el que és ara). El més destacat són les muralles, de fins a 20 metres, i les construccions, 420, de forma circular. És increïble pensar què els devia passar pel cap als chachapoyes per construir una cosa així allà dalt. El millor de tot: com a màxim érem 30 turistes, tot un luxe si ho compares amb la massificació del seu equivalent inca del sud.


Més fotos en el següent post.

2 comentaris:

Montserrat ha dit...

Quin a enveja!!! Ja veig que heu tornat a la “normalitat” o sigui busos amb horaris surrealistas i paisatges gairebé per a vosaltres sols…tot molt bonic, però passar una frontera amb una ilegal tampoc va estar malamente oi? Apa a continuar fent amics!

Gemma ha dit...

Quines aventures!Però al final sempre teniu molta sort, me n'alegro molt!!
Gemma S. o Txe.