divendres, 30 d’octubre de 2009

Río Dulce i Livingston

Vam sortir tard de Semuc Champey, i a més a més era dia festiu, així que el tema del transport era escàs. Deixant les muntanyes i les valls enrere (i un parell d'intent de timos), per uns bonics paisatges vam arribar a Río Dulce a quarts de dotze de la nit. A aquelles hores no vam poder comparar gaires hostals, i vam anar a parar a un de bastant cutre, però amb tele i ventilador (cosa imprescindible en aquestes terres). Estàvem morts, però per inèrcia vam engegar la tele, i de sobte veiem una cara coneguda i una veu que deia “Bon dia, són les 8!”. Ens vam quedar tant astorats de veure el Cuní, que vam deixar la tele posada fins que ens va vèncer la son.

L'endemà vam buscar un hostal més acollidor i net pel mateix preu, i amb vistes al llac. Río Dulce es troba a la confluència del llac Izabal i el Río Dulce. Vam passejar fins a la fortalesa de San Felipe, una petita fortificació construïda pels espanyols per intentar evitar els saquejos dels pirates. Està en un cap envoltat de palmeres, i et pots banyar a la platja que hi ha al costat, opció que no vam desaprofitar.

D'allà vam anar a Lívingston, a la costa del Carib. És una ciutat garífuna, i no s'hi pot accedir per terra, així que vam fer el trajecte en llanxa, que et porta per tot el llac i s'interna pel canyó del riu, entre la selva, uns paisatges espectaculars. Els que menaven la barca devien tenir 12 i 15 anys respectivament, i els seus patrons els havien donat tants pocs diners per benzina que la barca es va parar diverses vegades durant el trajecte...

Un cop a Lívingston ens van assaltar les típiques persones recomanant hostals dels quals solem passar, però pel camí ens va interceptar una noia de Granada que ens va caure simpàtica, i vam decidir anar a on ella ens deia, un hostal del tipus del de Semuc Champey on ella treballava.

Allà vam passar les següents 24 hores, descansant, participant en un trivial, aprofitant el wi-fi, i xerrant amb la noia i el seu marit. A la tarda vam anar a fer una volta, però les platges de la ciutat fan molta pena, estan plenes de brutícia i l'aigua és tèrbola. La més decent està a 12 km. i s'hi ha d'anar amb tour o taxi... Ens vam conformar berenant cocos tallats directament de la palmera. Al tornar a la noia l'havien fet fora després del seu primer dia de feina, i ens va dir que als propietaris (un anglès i un holandès) no els agradaven els espanyols perquè no gasten en begudes... i per donar-li la raó, vam anar a comprar unes cerveses de litre a la botiga i ens les vam beure davant del nostre bungalow, no al bar.

Per tornar vam evitar tornar a fer el trajecte pel riu donant la volta per Puerto Barrios, més llarg però més barat també, i vam anar cap Flores, al nord del país.

Més fotos aquí.

dimarts, 27 d’octubre de 2009

Per les muntanyes de Guatemala

Chichicastenango, Chichi pels amics, és un poble a les muntanyes famós pel seu mercat dels dijous i els diumenges, quan tota la gent dels voltants baixa a vendre-hi. Només arribar vam veure totes les parades del mercat, on es ven de tot, i s'hi cuina molt, i també vam poder veure les dues esglésies principals del poble, una enfront de l'altra, amb xamans fent aquí també pregàries a l'escalinata davant la porta.

Després vam anar cap a Cobán, tot un dia de viatge canviant de busos i furgonetes. El paisatge és preciós, tot i que no el vam poder apreciar del tot perquè plovia i estava força emboirat. Vam arribar a Cobán de nit i sota una intensa pluja. Al matí vam fer una volta, i com que ens va semblar que no hi havia gaire a veure, vam marxar cap a un dels llocs que tothom més ens havia recomanat: Semuc Champey.

Són tres hores en furgoneta des de Cobán, perquè només la meitat del camí està asfaltat. El trajecte transcorre entre valls i muntanyes verdes verdíssimes, i seria prou distret si en furgonetes on n'hi caben 16 no n'hi encabissin 30, cosa que fa anar a tothom comprimit. El dia tampoc s'havia llevat gaire bonic, però un cop allà no feia fred, i vam decidir visitar el parc. Semuc Champey són unes basses de color turquesa en un pont de roca natural que queda sobre el riu. L'indret és preciós, i a més t'hi pots banyar, una delícia! Primer vam veure per on surt el riu, i per on s'amaga sota el pont de roca natural. Com que havia plogut, baixava amb molta força. I després, al moment de banyar-nos, el temps es va aliar amb nosaltres i fins i tot va brillar el sol una estona.

Vam dormir a Lanquín, el poble més proper, en un hostal per motxillers anglosaxons dels que no solem freqüentar, però com que ens l'havien recomanat, i el lloc era idíl.lic, vam decidir fer una excepció. Només arribar sortia un grupet per visitar les coves del poble, que són tan grans que només una petita part està explorada. Vam arribar a temps per veure la sortida dels rat-penats (milers!). Normalment la part visitable està il.luminada, però feia uns dies que s'havia espatllat la planta elèctrica, i vam fer el recorregut amb llanternes. Vam acabar grimpant per túnels de les coves, envoltats de rat-penats i relliscant a cada pas, però ens ho vam passar molt bé.

Al vespre a l'hostal era la nit de la pizza, feta al forn de llenya que tenen, i vam estar sopant i xerrant amb un heavy de Boston que ens va maleir moltes vegades mort d'enveja per haver estat tants cops a Wacken.

Aquest lloc és realment per quedar-t'hi uns dies per aïllar-te del món, però nosaltres estressats no ho estàvem, i ens va semblar que ja en teníem prou de muntanyes.

Més fotos aquí.

divendres, 23 d’octubre de 2009

Llac Atitlán

Vam marxar d'Antigua en una furgoneta per una carretera molt sinuosa fins arribar, ja fosc, a San Pedro la Laguna. Pel camí, vam tenir la primera vista majestuosa del Llac Atitlán. El poble de San Pedro està dividit en dues parts: la gringa on hi ha tots els hotels, bars i restaurants per a turistes i que està vora el llac; i la part on hi ha tota la gent que hi viu, que està a dalt d'un turó. Després de donar unes quantes voltes i del regateig habitual vam trobar un hotel a molt bon preu amb unes vistes espectaculars del llac.

El dimecres vam anar a visitar Santiago, a mitja hora en vaixell de San Pedro, on tenen una curiosa tradició. Allà i en els pobles dels voltants veneren a San Simón (o Maximón per als maies) i cada any la figura d'aquest es guarda a la llar d'un cofrare diferent, per sortir per Setmana Santa i batre's amb Jesús, tota una història bastant estrambòtica als nostres ulls. Després de recórrer els seus carrers i places, i entrar a l'església, on els sants van vestits amb bates que els fan les dones cada any, ens vam posar a la recerca de la imatge i ens van comentar que estava a dos quilòmetres de distància.

Al cap d'una estona vam arribar a una casa on tenien una habitació dedicada al “Sant”. Ho diem entre cometes perquè la imatge que vam tenir era molt estranya: una habitació fosca, però amb llumetes de Nadal i garlandes al sostre, tot ple d'espelmes a terra amb un xaman repetint fins a la sacietat unes pregàries i impregnant tota l'habitació amb encens; la imatge de Maximón és un cap amb una cigarreta a la boca i una ampolla d'alcohol a la mà, i la resta mocadors al voltant del coll; i tot de gent al fons de l'habitació, xerrant alegrement i bevent cervesa. És molt curiós perquè a Maximón se li demana salut, amor i sort en els negocis, i coses que no se solen demanar als sants habituals.


Un cop vam tornar, vam aprofitar les poques hores de llum que ens quedaven per a veure San Pedro la Laguna (de fet amb una hora ja en tens més que suficient) i ens vam preparar per a l'endemà marxar cap a Panajachel, a l'altra punta del llac, on ens esperava el Ronaldo, un noi de Couchsurfing. Ens va obrir les portes de casa seva, molt maca per cert, i ens vam sentir tant a gust que al final vam quedar-nos-hi tres dies! El llac ens va atrapar...

A banda de Panajachel, on ens vam banyar al llac per fer-nos passar la calor, també vam anar a Sololá, a dalt de la muntanya, i a Santa Catalina de Palopó, on de tornada vam esperar en un mirador fins que es va pondre el sol. Ens va sorprendre molt que la majoria d'indígenes de totes les edats vesteixen cada dia amb les robes tradicionals (diferents d'un poble a l'altre) i tot i que les dones són majoria, també hi ha bastants homes que les porten. Definitivament, el llac ens va captivar.

Més fotos aquí.

dimecres, 21 d’octubre de 2009

Antigua i el volcà Pacaya

Després de gairebé 2 dies viatjant, travessant països, vam arribar a Antigua, l'antiga capital del país, una ciutat que a primer cop d'ull es veu molt bonica i cuidada. Realment no s'assembla al poc que havíem vist de Guatemala en les hores prèvies. Antigua és una ciutat colonial on la gent s'ha esforçat (i molt!) per a que sigui molt agradable per als turistes. Tant, que a vegades sembla més un decorat que una ciutat.



Un cop vam trobar lloc on fer nit, vam anar a fer una volta i aviat vam anar adonant-nos que estava tot fet a mida dels turistes; la majoria dels restaurants tenen estètica per a gringos, decorats amb bon gust, això sí! Hi viuen molts estrangers, i això es nota. De totes maneres, és un lloc agradable per passar-hi un parell de dies.


L'endemà l'Oriol es va negar a pujar a cap bus, cotxe, moto-taxi o equivalent, així que vam dedicar el dia a passejar per la ciutat, perdent-nos pels seus carrers empedrats, entrant a un munt d'esglésies, patis de cases... És agradable perquè es pot anar caminant a tot arreu. Un cop es va fer fosc, la ciutat va patir una apagada general. Bé, la ciutat i tota la província! L'apagada va durar gairebé dues hores, temps que vam dedicar a cuinar a l'hostal, a la llum de les espelmes.


El diumenge, per no perdre la forma vam decidir agafar un tour al volcà Pacaya. Un dels tres volcans actius de Guatemala però el que té més atracció turística per una raó: lava! Al migdia vam agafar un mini-bus que ens va dur fins al peu del volcà, on ens esperava el nostre guia. Vam començar l'ascensió al volcà que dura una hora i mitja, amb un tram final duríssim. Avui en dia ja no s'arriba al cràter del volcà per raons de seguretat. En l'última part del camí, ja es poden veure les colades de lava solidificades i després de l'esforç final, la recompensa: una font d'on brolla la lava!!! D'allà sortien dos rius de lava que queien muntanya avall. I a dos metres de distància hi feia una calor que socarrimava. A mesura que s'anava ponent el sol encara s'apreciaven més els vius colors del riu incandescent. Vam arribar a baix fent mig camí a les fosques, feliços d'haver pogut presenciar un fenomen de la naturalesa difícil de veure.


Més fotos aquí.

diumenge, 18 d’octubre de 2009

Tres països en un dia

El dijous era un dia clau: vam decidir que si feia bo, ens quedàvem a les Corn Islands fins al següent vaixell (diumenge) però que sinó, marxaríem. A les 5 del matí va sonar el despertador, i el sol enlluernava... però a la vegada estava caient un bon ruixat. Quin dilema! Vam decidir marxar, i aquest cop en un sol dia vam poder fer el recorregut a la inversa fins a Managua perquè els horaris coincidien bé. I en un ferry amb seient i aire acondicionat, tot un luxe!

Vam arribar a Managua a les 3 del matí. Estàvem morts, però vam decidir empalmar busos i marxar cap a Guatemala. Com que per arribar-hi per terra s'ha de passar per Hondures, i les coses no estan gaire fines per allà, vam agafar un bus internacional dels que et fan ells els tràmits. El dia que entràvem a Nicaragua, a Hondures havien tancat la frontera (el mexicà i l'anglesa també s'hi van trobar, i van haver de comprar un vol) així que encara gràcies que estigués oberta.

Vam sortir a les 5 del matí, vam travessar un trosset d'Hondures i vam anar a dormir a El Salvador. No teníem previst passar-hi, però era el camí més recte i ja ens va anar bé per poder treure dòlars del caixer, ja que aquesta és la moneda oficial. De San Salvador poca cosa podem explicar, tot el que en vam veure va ser des del bus. Vam arribar, vam sopar, vam dormir i vam marxar l'endemà cap a la frontera, aquest cop com ens agrada a nosaltres, empalmant busos locals i travessant-la a peu. A les 5 de la tarda arribàvem a Antigua.

divendres, 16 d’octubre de 2009

Bluefields i Corn Islands

Tothom ens havia parlat tan bé de les Corn Islands que no podíem deixar d'anar-hi, encara que fossin lluny. S'hi pot arribar de dues maneres: en avió des de Managua (opció cara) o la que van agafar el Metaltravellers (estem pensant de canviar-nos el nom a Rata-travellers, jejeje)... Vam sortir a primera hora del matí cap a Managua, vam haver de creuar la ciutat en taxi per arribar a la terminal des d'on sortien els busos cap a El Rama. Després de 7 hores infernals en un “chicken bus” (antic bus escolar dels EUA) que parava a tot arreu, vam haver d'esperar a que sortís una “panga”, una llanxa, cap a Bluefields, ciutat que no té accés per carretera. Com que surten quan s'omplen, vam haver d'esperar força estona.

Finalment a les 4 de la tarda va sortir, i vam arribar a Bluefields que ja era fosc, a l'hora en que segons les nostres informacions havia de sortir un ferry cap a les illes... però allà ningú en sabia res. El següent vaixell sortiria, amb sort, el diumenge al matí. Vam anar a buscar un hotel amb un pesat que ens seguia a canvi d'una propina, però sort d'ell, perquè la ciutat fa més aviat yu-yu. Això sí el tio era un rasta-man que xerrant ens va comentar que havia estat a la presó per haver disparat a un policia (una calorosa benvinguda...). Una ciutat fundada per pirates... no cal dir res més! Tota aquesta zona del país forma part de la Moskitia, la zona del Carib que els espanyols no es van molestar a conquerir, i que van dominar els anglesos. L'habiten indígenes garífunes, descendents d'esclaus i de jamaicans. L'idioma més comú és l'anglès, però en realitat és una barreja d'anglès, castellà i crioll, que fa que entenguis una paraula de cada tres.

La ciutat és lletja perquè si, i com tota ciutat portuària, no té gaire bona reputació. Dins el que cap vam tenir sort, i el dissabte ens van confirmar que el diumenge a les 10 del matí sortiria un vaixell cap a Big Corn Island, que hi arribéssim mitja hora abans... A les 9 ja estàvem a punt, i per un pressentiment d'aquells inexplicables, a les 9.15 ja anàvem cap al moll. I ens va anar d'un pèl que no marxen sense nosaltres!! El Genesis, un vaixell de càrrega sense lloc per a passatgers, és una carraca lentíssima i molt incòmoda. Anàvem asseguts sobre sacs de verdures, i estirats en hamaques, però a la que vam sortir a mar obert, la Meritxell va ser l'única que va resistir estirada en una sense marejar-se.

Com que vam arribar a Big Corn Island de nit, vam buscar lloc per dormir (un lloc infecte, amb uns escarabats gegantins) i a l'hora de sopar ens vam trobar amb el mexicà i l'anglesa d'Ometepe. A les 7 del matí agafàvem la panga cap a Little Corn Island, un paradís terrenal de platges, palmeres i aigües turqueses, i sense cotxes, on es palpa l'autèntic ritme caribeny... ningú té mai pressa!

Quan planejàvem el viatge ja sabíem que passar en aquesta època per Amèrica Central volia dir tenir altes probabilitats de mal temps. Ens conformàvem amb que no ens enxampés cap huracà... però a Little Corn vam tenir molt mala sort i només feia que estar gris i ploure. I què fas en una illa així si no pots passar-te el dia prenent el sol? Com que ja comptàvem que ens podia passar, teníem un pla B. Si a l'illa plou... anirem a veure el fons del mar, que allà tant se val la pluja ! Només arribar ens vam apuntar per fer el curset de PADI Open Water.

El primer dia el vam passar mirant vídeos i llegint el llibre... una mica pal, però interessant. L'endemà ja va començar la diversió: primer l'equipament, i la primera pràctica en aigües calmades. Això si, en comptes de fer-ho en una piscina, es fa directament al mar. I després ja dues immersions. Ens va encantar! Mil peixos de colors, els coralls, anèmones, taurons, rajades, peix trompeta, peix tambor, peix àngel, un calamar... de tot. Aquell vespre estàvem rebentats, però encara havíem d'estudiar dos temes més. Vacances al paradís? Ja!

El tercer dia vam fer una pràctica i dues immersions més, i per acabar, una prova física i l'examen final escrit, que vam aprovar amb molt bona nota! Ara ja podem practicar submarinisme on vulguem, que ja estem acreditats. Vam anar a fer una birra amb el Karl, el nostre instructor suec, i a sopar llagosta, el plat típic de l'illa (a un preu assequible de 7 €...), per celebrar-ho!

Més fotos aquí.

(No hi ha fotos nostres sota l'aigua perquè estan prohibides durant el curset. Ja has d'estar atent a prou coses com per a sobre estar pendent de la càmera! Aquestes que posem aquí són tretes de les webs de les escoles de submarinisme de l'illa)

dimecres, 14 d’octubre de 2009

Granada i els volcans dels voltants

Granada és una ciutat colonial que durant la seva història ha patit saquejos de pirates, incendis, erupcions volcàniques... però tot i així es conserva molt bé. Un cop instal·lats en una habitació immensa en una casa colonial, vam anar a l'oficina de turisme. I allà vam conèixer en Jordi, un veí de La Bordeta que fa dos anys que hi viu i que ens va donar uns bons consells útils sobre la ciutat i els voltants. Vam passar el dia recorrent la ciutat sota un sol que fonia les pedres, bé, també vam parar a veure el partit del Barça en un bar, perquè a aquella hora no es podia estar al carrer. Esglésies, cases de colors, la plaça principal... tot el que una ciutat colonial ha de tenir en abundància.

El dia següent vam anar al poble de Masaya, perquè ens van dir que eren festes. Després vam saber que les festes en aquest poble duren 3 mesos, així que no és gaire difícil enganxar-les... però bé, nosaltres hi vam anar a parar el dia en que treuen el sant al carrer: la processó de Sant Jeroni. També hi ha un mercat d'artesanies una mica kitsch per fora, i on vam mirar molt però no vam comprar res (com gairebé sempre). Després de dinar a la plaça vam començar a caminar per un dels carrers per on portaven una verge, i just al moment en que arribàvem a l'ajuntament, va sonar el tret de sortida i ens vam trobar al mig d'una estampida humana que cridava a Sant Jeroni... Enmig del tumult a la Meritxell li va desaparèixer la cartera, però per sort no hi duia res important. Tot i així vam anar a posar la denúncia per si la trobaven, i el policia va acabar convidant-nos a casa seva. (Invitació que vam declinar amablement).

A la tarda vam anar al Parc Nacional Masaya, on hi ha un dels volcans més actius del país. De fet, no para de treure fum i escopir pedres de tant en tant. La veritat és que impressiona la fumera i la pudor a sofre, no és d'estranyar que antigament la gent cregués que allò era una porta a l'infern ni que els indígenes hi llencessin donzelles verges vives per calmar els ànims del volcà! De nit fins i tot es pot veure el reflex de la lava al fum. També vam anar a una cova formada d'un antic túnel de lava, on vam poder-hi veure alguns ratpenats. El guia era molt simpàtic, i vam aprendre un munt de vulcanologia.

Per poder continuar amb aquesta immersió al món dels volcans, l'endemà vam anar al Mombacho. Quan vam arribar a l'entrada, el preu del transport fins a dalt ens va espantar i vam decidir pujar a peu... Ho vam decidir perquè no sabíem el que ens esperava, que sinó hauríem pagat! Quina pujada! Vam estar una hora i mitja traient el fetge per la boca, amb la calor, la inclinació... Però quan vam arribar el guarda ens va dir que havíem fet una molt bona marca! Vam fer un itinerari per un dels cràters, extingit, on es veuen també fumaroles i on es té una molt bona vista de la ciutat... quan no hi ha núvols. La vam encertar, perquè la visibilitat era molt bona. Posats a fer també vam baixar a peu, parant a mig camí a fer un cafè (la Meritxell també en va prendre... I li va agradar!) que et regalen en una plantació, i d'allà vam anar a veure els Pueblos Blancos. Encara ens preguntem per què els anomenen així... Vam fer una volta per Catarina, i quan ja anàvem a agafar el bus de tornada, es va posar a ploure.

A la casa on ens allotjàvem, d'un nicaragüenc-suís que llogava habitacions, vam fer-nos el sopar i vam estar amb ell veient uns documentals molt interessants sobre el país.

Més fotos aquí.

diumenge, 11 d’octubre de 2009

San Juan del Sur i illa Ometepe

Ens vam llevar molt aviat per poder agafar el bus que ens portava directament fins a la frontera entre Costa Rica i Nicaragua, on vam arribar hores més tard, i on vam haver de fer cua durant molta estona.
Un cop a Nicaragua, es pot veure que hi ha molta diferència amb Costa Rica i ens vam endur una bona sorpresa: quan et diuen que el bus surt en tres minuts... És veritat! Vam arribar a San Juan del Sur, un racó de Nicaragua ple de gringos que venen a practicar surf i després de trobar un hostal, ens vam apuntar a una excursió nocturna fins a la reserva de la Flor on podríem veure tortugues marines ponent ous.

Ens van fer una xerrada sobre les diferents espècies de tortuga, els hàbits i el cicle de vida d'elles i llavors ens vam posar en camí (una hora llarga per fer 20 km per un camí ple de sots). Un cop allà vam tenir una alegria: els ous d'un dels nius que els guardes del parc havien portat al centre per tal de protegir-los havien eclosionat aquella tarda i s'havien de portar les petites tortugues a la platja i així caminessin fins al mar. Vam tenir moltíssima sort perquè és una experiència molt difícil de veure! Un cop les vam alliberar vam anar a veure una tortuga que tot just havia arribat i havia fet el niu i estava ponent els ous. Realment és un moment màgic; la tortuga va pondre uns 115 ous! Llavors va tapar el niu, va compactar la sorra en un ball hipnotitzant i va esborrar les petjades per tal que els predadors no el trobin. I apa! Cap a l'aigua un altre cop! L'avistament de les tortugues va ser molt especial, tot i que la guia no en tenia ni idea. Sort que també hi havia uns biòlegs de la universitat de Managua que si sabien de què anava la cosa.

L'endemà vam anar fins a la platja Madera on ens esperaven onades de més de 2 metres. Era el nostre primer bany al Pacífic, i vam poder ratificar altre cop que de pacífic en té ben poc! La platja estava plena de gent fent surf amb més o menys destresa. De fet és una bona zona per a surfistes novells.
Llavors vam marxar cap a l'illa d'Ometepe, situada enmig del llac Nicaragua i creada a partir de la lava de dos volcans que li han conferit la forma de vuit. Vam anar a parar a la zona del Charco Verde, en un hotel que estava prou bé. A les 6 de la tarda ja és fosc, i els generadors fallen sovint, però quina calma! Vam coincidir amb un mexicà i una britànica i vam estar xerrant amb ells.

L'endemà vam anar a visitar l'illa, amb l'inconvenient de que era diumenge i no hi havia tants busos. Però és que a sobre més tard vam saber que era “El día de la Biblia” i que encara en circulaven menys. Com que feia bon dia vam anar a l'ojo del agua a banyar-nos, i a la platja de Santo Domingo a dinar i banyar-nos al llac. Des d'allà vam veure com s'acostava una tempesta, i al cap de res ja la teníem a sobre. Vam decidir parar el primer cotxe que va passar, i va resultar ser un andalús que estava de vacances, i que ens va deixar a la porta de l'hotel. Quina sort! I és que després ja no va parar de ploure fins la matinada.

El dilluns vam anar a caminar més pels voltants, a banyar-nos altre cop... i a les 3 vam agafar el ferry per poder arribar a Granada aquella nit. Però va arribar un pèl tard i vam perdre l'últim bus directe del dia, així que vam preferir fer nit a Rivas que arribar a Granada tard i sense saber on anar.

Més fotos aquí.

dimarts, 6 d’octubre de 2009

Si avui és dimecres, això és Costa Rica

Costa Rica és un país amb una naturalesa exuberant i amb moltes coses que valen la pena visitar. Però com Panamà, vam decidir travessar-lo de pressa. No obstant, i per no fer-ho tot de cop, vam decidir visitar almenys una cosa. Consultats els nostres assessors/es, ens vam decantar per anar fins al poble de La Fortuna per veure el volcà Arenal.

El bus de Panamà a Costa Rica sortia a les 11 de la nit per arribar a la frontera cap a les 5. Representa que està obert les 24h, però un cop allà vam veure un cartell que deia que per falta de personal, no obririen fins les 7... I allà ens vam estar dues hores fent cua, morts de son.

Dos canvis de bus més tard, vam arribar a La Fortuna que ja era de nit, i per sort vam anar a parar a un petit hostal molt acollidor, on vam estar xerrant amb un parell d'alemanys. També ens vam informar de la millor manera d'anar a veure el volcà, i per no complicar-nos la vida, vam contractar l'excursió al mateix hostal. Com que era a partir de les 3 de la tarda, vam passar el matí al riu Fortuna, una de les poques diversions gratuïtes que ofereix el poble, banyant-nos i llençant-nos a l'aigua des d'una corda amb tres americans. Bé, l'Oriol no va començar gaire bé el dia, ja que baixant al riu va relliscar i va caure de cul a terra.

A la tarda vam anar cap a l'Arenal Lodge. El guia era molt competent, ens va explicar tot de plantes medicinals de la selva, ens va ensenyar ocells, va rescatar a l'Oriol de les formigues que van envair-li les bambes i que no paraven de mossegar-lo, i ens va portar fins a una cascada al mig de la selva. Però el plat fort era el volcà. Quan ja començava a fer-se fosc, vam anar a un petit museu amb un sismògraf, on ens va donar tot d'explicacions sobre vulcanologia. De fet aquell lodge va ser construït inicialment com a refugi per a estudiosos del volcà. I d'allà per un pont vam anar a l'observatori.

Va ser molt especial, i és una visió que impacta. Gairebé cada dia des del 1968, el volcà escup lava, uns dies més, altres menys, roques incandescents que rodolen muntanya avall. No és una erupció, però impressiona bastant, no és una cosa que estem acostumats a poder veure tan de prop. I com més fosc es feia, més majestuós es veia el volcà i més vius els colors del foc. Vam tenir sort, perquè no hi havia núvols, i es veia perfectament.

Més fotos aquí.

dissabte, 3 d’octubre de 2009

Un país, una ciutat, un canal... Panamà!

Moltes vegades passa que quan no esperes res d'un lloc et sorprèn, i aquest va ser el cas de Ciutat de Panamà. Les referències que en teníem no eren gaire encoratjadores, però ens ho vam passar molt bé i ens va agradar més del que ens imaginàvem. Un cop vam poder sortir de l'aeroport, vam anar amb els argentins a menjar alguna cosa. Matàvem de gana! La primera sensació va ser d'estar a gringolàndia: tot eren locals de fast food, centres comercials i a sobre els bitllets són els dòlars. Després vam anar a buscar un lloc per dormir, perquè el Roger, el nostre amfitrió, no ens podia rebre fins l'endemà.

Aprofitant que era divendres, vam anar a buscar l'únic bar heavy de Panamà (no només de la ciutat, sinó de tot el país). És una botiga de discos que als vespres es transforma en bar, i tenen un soterrani on hi fan concerts i tot. Vam estar xerrant amb els habituals del bar i vam passar una molt bona estona.

El dia següent vam recórrer el Casco Antiguo, la part colonial de la ciutat. Està declarat patrimoni de la Unesco, i ara per ara és una barreja d'edificis decadents amb altres de restaurats. Quan li acabin de rentar la cara (encara queda molt per fer) serà una altra cosa. Contrasten les vistes que es tenen dels gratacels de l'altra banda de la badia,

Quan ens vam trobar amb el Roger, ens va fer una volta per la ciutat en cotxe, vam anar a prendre alguna cosa amb uns amics seus, i finalment cap a casa, on també s'hi allotjava l'Omer, un panameny-israelià (quina combinació! I a sobre, per poc no és gringo!).

La visita obligada si es passa per aquí és el famós canal. El Roger ens hi va portar, i vam tenir informació de primera mà, ja que ell hi treballa com a maquinista de locomotora d'enclusa (qui de vosaltres coneix a algú amb aquesta professió?). El canal de Panamà està constituït per sis encluses, tres de pujada i tres de baixada, per tal de superar el desnivell orogràfic de l'istme. I realment és impressionant veure el funcionament de tot plegat, la quantitat de vaixells que hi circulen (i la mida d'aquests!) i tota la gent que hi ha al darrere d'aquesta magnífica obra d'enginyeria, que a sobre l'estan ampliant per tal d'acollir vaixells més grans.

Al matí vam anar a l'enclusa de Pedro Miguel, on ell treballa. Després ens va portar a dinar a un restaurant típic del causeway, la calçada artificial que uneix els illots que protegeixen l'entrada del canal, i a la tarda vam anar al centre de visitants de Miraflores, on hi ha un museu, una projecció i una terrassa amb vistes a l'enclusa. Al vespre vam caure en la temptació d'uns xurros amb xocolata “a la española”, ben espessa. Quant de temps!!
Per acomiadar-nos de Panamà, l'endemà vam anar els quatre al Parc Natural Metropolità, un tros de selva protegit a tocar de la ciutat -de fet el travessa l'autopista-. Seguint els camins vam poder veure micos, papallones, ñeques (una mena de rosegadors) i molts arbres i plantes. Fins i tot el llangardaix aquell que sembla que camini sobre l'aigua que sempre surt als reportatges de la 2 i que no sabem com es diu.

Vam marxar del país deixant per una altra ocasió les seves dues perles: l'arxipèlag de San Blas i el de Bocas del Toro. Hi haurem de tornar...
Més fotos aquí.

dijous, 1 d’octubre de 2009

Esquivant el Darién - Part panamenya

Puerto Obaldía és el tipus de lloc on no se t'hi ha perdut res, però hi has de passar si fas aquesta ruta. T'imagines que un poblet del carib sempre ha de ser idíl·lic... però no és el cas d'aquest. A la badia no t'hi pots banyar perquè està contaminada. A part, està en mans d'una família, i entre ells controlen les barques, l'oficina de migracions, un dels hostals i el cafè internet amb l'única fotocopiadora. Sort que nosaltres anàvem previnguts (llegir molts blocs ajuda!) i després de posar les nostres cares més angelicals, no ens van posar cap mena de trava per passar.

Per acabar-ho d'arrodonir, estan fent una nova pista d'aterratge, i mentre no entri en servei, s'ha d'anar fins a Tubalá, a una hora en llanxa d'allà, trajecte pel qual et cobren un preu abusiu. Però no hi ha una altra opció, així que... Ens ho vam prendre amb filosofia, i vam dedicar-nos a reposar els ossos, que entre busos i barques portàvem un parell de dies molt durs. Al vespre vam sopar amb una parella argentina que estava com nosaltres, i amb qui els de migracions sí que havien estat impertinents.

Al matí següent vam anar cap a Tubalá a agafar l'avió. Quan vèiem que la barca s'apropava a la costa, només vèiem una illa amb molta vegetació i una cosa semblant a una pista d'aterratge: exactament a on va arribar el nostre avió, bé, avioneta, no exagerem. El vol va anar perfecte, vam poder gaudir de molt bones vistes des de la finestreta, i al cap de 50 minuts ja estàvem aterrant a la Ciutat de Panamà. Un cop allà van començar les dues hores de suplici per poder passar tots els controls de migracions. Tots els passatgers del vol en una sala sense lavabo, ni seients per a tots, sense haver menjat res des de les 7 del matí (vam sortir de l'aeroport a les 3 de la tarda), aguantant els minuciosos registres d'equipatge i responent a les mateixes preguntes tres vegades. És el preu que s'ha de pagar per venir de Colòmbia...

Més fotos aquí.