dijous, 19 de novembre de 2009

Tres parcs en tres dies

El dia que vam sortir de Las Vegas, tard, vam acabar dormint en un “hotel-resort” al mig del no-res, a les portes del Death Valley N.P. que tenia aigües termals i tot! L'endemà vam recórrer tota la Vall de la Mort amb el cotxe, un paisatge inhòspit, però a la vegada fascinant, amb rectes infinites incloses. Allà ens vam adonar de la sort que havíem tingut no anant-hi a ple estiu, quan les temperatures arriben fins als 45 o 50°C!!! Després de visitar els diferents punts d'interès del parc vam fer via per tal de dormir a prop del Parc Nacional de les Sequoies Gegants.



El Sequoya N.P. és tot el contrari de la Vall de la Mort, hi abunda la vegetació i hi viuen les sequoies, que es caracteritzen per ser els éssers vius més alts i vells del món. El recorregut pel parc comença amb un camí interpretatiu que dóna molta informació sobre les sequoies i el seu hàbitat. Després vam pujar fins al Moro Rock, des d'on es tenen unes vistes esplèndides del Parc Nacional i les muntanyes del voltant. Al final de la visita vam anar a veure el General Sherman, l'arbre més voluminós i pesat del món, que tot i que ja no creix en alçada, sí que ho fa en amplada. La veritat és que et sents insignificant al costat d'aquests éssers gegants i majestuosos. Com que en aquesta època els dies són curts, no ens va donar temps de veure també el Kings Canyon.



I apa, més carretera i fins a Merced, on vam dormir per l'endemà estar a prop de l'entrada de Yosemite N.P. Després de sopar, ens va passar el que l'Oriol tenia ganes en secret que li passés: en un stop que suposadament es va saltar, el cotxe de policia que feia 5 minuts que portàvem darrere va començar a fer llums i ens va fer parar... Llàstima que el policia es deia Ramírez i era poc autèntic per a la situació. Tot plegat no va passar d'aquí, li vam dir que estàvem perduts i a part de perdonar-nos la multa, ens van escortar amablement fins a l'hotel.

Al matí següent vam anar fins a l'últim parc del recorregut. Yosemite és un parc molt popular, i amb raó: és una vall calcària (en forma d'U) plena de boscos i unes moles de granit a banda i banda, amb salts d'aigua aquí i allà. Vam passar el dia passejant per allà, respirant aire pur, tranquil·litat i ambient tardoral. És tranquil ara, perquè a l'estiu està a rebentar de gent de vacances, escaladors, excursionistes etc. Óssos no en vam veure ni un, perquè en aquesta època ja estan hivernant.



I per arrodonir-ho, vam continuar cap al nord per poder veure el llac Tahoe, un llac envoltat de segones residències però que té unes vistes molt boniques, i platges per poder-hi fer tot tipus d'activitats... a l'estiu, perquè aquell dia no hi havia ni una ànima.



Més fotos aquí.

2 comentaris:

Gemma ha dit...

Quina passada les sequoies!! Com diria en Dani són els Bàrbols del Senyor dels Anells.Per cert, com ho feu per tenir sempre aventures amb les sogres/mares?
Petons.
Gemma S.

Montserrat ha dit...

Ja veig que les frustacions de l'Oriol continuen, sense veure ni un os! que trist!i a sobre quan es troba un poli ni es "autèntic" ni es el poli dolent, en fi millor així.Els parcs són una passada!aqui no tenim Vall de la Mort, però tenim els Monegros...JE JE,i el Pirineu tampoc està malament, això si tot a escala reduïda que sóm un país petit...però bonic.