dissabte, 26 de desembre de 2009

Southern Scenic Route

Vam continuar tirant cap avall fins a arribar a la costa sud de l'illa. Vam passar per Tuatapere, un poble que s'autoanomena capital de les salsitxes de Nova Zelanda... no en vam tastar cap, així que res a dir. Aviat però vam poder admirar els paisatges de la costa: Colac Bay, Monkey Island (Oriol: LeChuck??)... Vam arribar a Riverton, on vam passejar una mica, i vam continuar cap a Invercargill, la ciutat més important de la zona. Allà el mal temps va tornar i ja no ens va deixar.



Vam anar fins a Bluff, el primer poble lleig que vèiem en molts dies, i a on la gent només va a agafar un ferry cap a Stewart Island, que està al davant. Nosaltres vam pujar amb el cotxe fins al mirador dalt del turó i vam continuar.

Al vespre (i aquí estàvem tan al sud que a les onze de la nit encara hi havia llum de dia), la tempesta va empitjorar, així que vam buscar lloc en un càmping a Curio Bay, un lloc on per una banda hi ha una platja plena de dofins Hector, i per l'altre una altra platja on hi ha un bosc fossilitzat. Ah, i cartells per tot arreu dient que vigilis, no trepitgessis un lleó marí, que campen per allà també.



Al matí la cosa havia millorat una mica, i vam continuar cap al bosc de Catlins, altre cop turons arrodonits i verds amb munts d'ovelles, i una altra cascada, la de Purakaunui (aquesta deien que era la més fotografiada del país, però això ja ho vam llegir d'una de l'illa nord...)

Més tard vam arribar a Nugget Point, un del llocs que més ens va agradar de tot el sud. És un cap amb un far a la punta, i a sota hi ha unes roques que sobresurten de l'aigua, i allà hi viuen foques, lleons marins, mascarells... Les aigües són de color turquesa i la vista impressionant. Al costat hi ha una platja on hi ha un refugi per veure els pingüins d'ull grocs, que hi apareixen cap a les 3 de la tarda. En aquest època les parelles de pingüins fan torns, i mentre un es queda a terra cuidant les cries, l'altre se'n va a buscar menjar. Eren tres quarts de tres, i vam decidir esperar... i un va ser puntual i al cap de cinc minuts va sortir de l'aigua, i vam veure com caminava fins on hi havia la parella i feien el relleu. Que macos...



I d'allà vam anar cap a Dunedin, on vam passar tres dies ja que l'Emma ens va deixar el seu pis d'estudiant allà. La ciutat va ser fundada pels escocesos, i el seu llegat hi és molt present: ens vam topar amb una cavalcada de Nadal precedida per gaiters amb faldilla de quadres. Des d'allà vam visitar la península d'Otago, amb racons molt bonics. També vam poder visitar Baldwin St. el carrer que, segons el llibre Guiness dels rècords, és el més costerut del món (no els hi anem a discutir pas ara!).



Amb les piles recarregades, tot i tants dies de càmping i carretera, vam deixar Dunedin per encarar la part final del nostre recorregut per aquest fantàstic país.

Més fotos aquí.

5 comentaris:

Montserrat ha dit...

Molt bé això de no dicutir si es el carrer mes costerut el de les millors salsitxes o les cascades mes fotografiades...cadescú ven el seu pais com pot, aqui ja és el de l'esperpent,ara és plantegen si s'ha de fer un Pare Noel mes prim per donar exemple als nens de bona alimentació...sense comentaris.Que feliços són aquests pingüinets d'ulls grocs!!i que be que porten això de compartir tasques sense un Ministeri d'Igualtat...
PD.els paisatges continuen provocant enveja.

Marc ha dit...

ei k tal!!!
se us fa raru un nadal a l'estiu??
wenu el dia 1 ja parlarem i mu expliqueu :D
k vagi b!!!

Ot Roe ha dit...

jejejej,,,quin gran trip..jajaja, excel.lent!!!! molta sort i gaudiu-ne cracks....

us convido a meu bloc si teniu un moment..
http://relatscurtsotroe.blogspot.com/

salut!!!

Gemma ha dit...

Així m'agrada, que expliqueu coses com la del pingüí dels ulls grocs!!Quin futimé d'animals,no?
M'està agradant molt Nova Zelanda...
PETONS.
GEMMA S.

Daniel ha dit...

Ole Oriol!!! tu si que saps!!! quin gran joc d'ordenador si senyor!!! Meritxell, no vareu trobar el pirata Lechuck fent una birra a la taberna??
Que estrany que la Gemma no hagi fet comentari algún del bosc fossil·litzat, només parla d'animalets... serà que la geologia no li tirava gaire.
Per Baldwin St. dona ganes de tirar-se en monopatí fent una cursa amb un dels germans Baldwin jejeje!