divendres, 11 de desembre de 2009

Wellington i el nord de l'Illa Sud

L'últim punt del recorregut per l'illa nord era Wellington, la capital del país, però la pluja no va parar de caure amb força durant tot el dia. Vam arribar a la tarda a casa del Llew, que a última hora ens va acollir a casa seva. Ell va estar tota la tarda enfeinat, fent cervesa casolana! Ens va agradar molt la idea i esperem poder fer-ne quan tornem! Però com no volíem molestar vam decidir anar a passejar sota la pluja. Vam pujar fins al jardí botànic, on a part de jardins florits, hi havia bones vistes de la ciutat. L'endemà teníem la intenció d'anar al Museu Nacional però el fet de tenir un llit després de tants dies acampant, i la pluja que continuava caient ens van gairebé obligar a quedar-nos allà calentons fent el mandra.

A la una del migdia agafàvem el ferry cap a l'illa sud. Tothom ens havia dit que l'illa sud és molt més bonica que la del nord i tenint en compte que la nord ens havia agradat molt, no podíem esperar a veure com seria la sud. El primer tram del ferry el vam fer enmig de la boira i la pluja, i estàvem una mica decebuts perquè ens havien dit que el trajecte era preciós. Però només arribar a l'illa sud, el cel va aclarir-se just quan el ferry enfilava el Marlborough Sound, el fiord de Picton, permetent-nos gaudir d'unes imatges espectaculars.

Vam dedicar la tarda a passejar per Blenheim, al sud de Picton, una plana plena de vinyes. Vam comprar una ampolla de vi i vam anar a acampar al costat d'una platja solitària. Al matí següent tornava a ploure. El temps a Nova Zelanda és molt variable, i a la primavera encara ho és més, així que cada dia és una sorpresa.

Vam dirigir-nos cap a Ray Valley. Volíem anar fins al French Pass, però continuava plovent i hi havia boira. La Cécile, la nostra amfitriona, ens ho va desaconsellar. Com que no parava de ploure vam anar fins a Nelson per aprofitar la tarda comprant i rentant la roba. Al tornar a la casa hi havia 3 noies austríaques més, vam sopar tots i vam jugar a cartes.

Dijous al matí feia bo i vam anar fins al French Pass, una carretera de grava que porta fins a un mirador d'aquest estret. Els últims 10km són... buf! Advertim que ens estem quedant sense adjectius per descriure aquest país, així que si ens repetim, no ens ho tingueu en compte. D'allà vam tornar a Nelson, on vam comprovar com canvia una ciutat de veure-la gris a veure-la amb sol. Vam dinar sota el centre geogràfic de Nova Zelanda, i vam continuar la marxa fins a Pohara, on vam improvisar una zona d'acampada al costat de la platja, amb unes vistes i una posta de sol fantàstiques.

L'endemà volíem recórrer els camins del P.N. Abel Tasman, però a) tornava a plovisquejar, i b) hi ha zones que només es poden creuar quan la marea és baixa i no era l'hora, així que finalment només vam caminar una horeta. D'allà vam anar a les Pupu Springs, unes fonts naturals d'on emergeix l'aigua més cristal·lina del món (sense comptar-ne una sota l'Antàrtida). I més tard vam anar a una piscifactoria de salmons on et deixen la canya perquè et pesquis el teu. Però vam passar de pescar i en vam comprar un paquet directament. Després de passejar pel la platja de Kaiteriteri vam fer via cap a la costa oest.

Més fotos aquí.

3 comentaris:

Gemma ha dit...

Ostres si, són bonics els paisatges. Llàstima de la pluja, no? Però ja se sap, a la primavera ha de ploure. Per cert, si que esteu vermellets,no?Ara si que sembleu guiris, però guiris dels que venen aquí...Què tal el salmó?
Petons.
Gemma S.

Montserrat ha dit...

Bé aquí també ens repetim,QUINA ENVEJA!!! i no de la bona precisament...en fi continuarem mirant fotos i mossegant-nos les ungles.Aqui diu que demà arriba el fred, mes que res es que al final acabaras estrenant-te tu la jaqueta.Pel demés com sempre preparant el Nadal,final de trimestre,fent notes o sigui OJALÀ PUGUES ESTÀ PESCANT UN SALMÓ.Apa de tan en tan desintoxiqueu-vos els ulls que tantes meravelles creen addicció.

Daniel ha dit...

Prenc nota lo de la cervesa i jo també m’apunto per aprendre quan torneu.
Quan he vist el nom de la ciutat Wellington m’he recordat d’un jugador del Màlaga que li va fer la vida impossible al Messi aquesta temporada, fins i tot el molt mal per… el va trepitjar sense estar la pilota en joc. Tinc ganes d’anar al Camp Nou per a quan vingui el tal Wellington i dedicar-li una pancarta que posi: “Warrington, premio nobel a la deportividad”.Canviant de tema, cal dir que sou una mica pràctics i mantes ja que en comptes de pescar, compreu directament peix... si poguéssiu faríeu la volta al món en llit. La Gemma ha disfrutat molt amb les fotos del jardí botànic, sobretot dir-vos que French Pass és brutal. Per cert, visca la dieta pa bimbo!!!! Quins temps aquells....