divendres, 26 de març de 2010

Banda Aceh i Medan

Banda Aceh és una històrica ciutat situada a la punta nord de Sumatra. Era un port estratèic en la ruta de les espècies i va ser la porta d'entrada de l'islam a l'arxipèlag, però la història recent no l'ha tractada massa bé. D'una banda les tensions polítiques entre el govern centralista de Jakarta i els moviments independentistes acenencs van desembocar en un conflicte armat i imposició de la llei marcial l'any 2003, època en que tota visita a la zona per estrangers estava prohibida. De l'altra, els terratrèmols i el famós tsunami del dia de Sant Esteve del 2004, que van acabar amb la vida d'un quart de la població i van arrasar literalment la ciutat i voltants, però que van permetre el cessament de les hostilitats (es va signar un acord de pau el 2005) i l'arribada de cooperants estrangers per col·laborar en la reconstrucció. Oficialment els treballs de reconstrucció van acabar ara fa un any.



Nosaltres vam arribar-hi dos dies després d'un nou atemptat a Jakarta per part dels independentistes, cosa que va voler dir controls a la carretera demanant-nos el passaport a les tantes de la matinada. Sorprèn arribar a Banda Aceh perquè després dels mil revolts de les muntanyes, et trobes amb una ciutat molt plana, amb algunes parts molt noves que la diferencien de la resta de l'illa. A simple vista, gairebé res fa pensar en la tragèdia. La vida continua...

Vam passar tot un dia recorrent els punts d'interès, però tot just sortir de l'hotel ens vam perdre per un barri residencial i va començar un xàfec dels forts. Ens vam refugiar en un porxo, i quan van arribar els inquilins ens van convidar a passar. El mapa que ens van donar a l'oficina de turisme (per dir-ne d'alguna manera) ajudava més a perdre's que a trobar les coses, sort d'ells... Vam anar fins a un descampat on hi ha una de les empremtes més impactants del tsunami: un vaixell de grans dimensions que va acabar aterrant al mig d'un barri després que l'onada l'arrossegués des del port, 3 km més enllà. Suposem que l'han deixat allà perquè allò no hi ha qui ho mogui...



També vam visitar el recentment inaugurat museu del tsunami, que en la línia d'edificis conceptuals, té forma de vaixell, i s'hi accedeix per un túnel amb unes parets negres a banda i banda de 15m d'alçada per on cau aigua que representen l'onada, i que posa els pèls de punta. Ara com ara encara falten dues plantes per inaugurar, però a la primera hi ha una exposició amb fotos i les contribucions de les diferents ONG. De restes històriques a la ciutat en queden poques, la mesquita, preciosa, que va quedar intacta, i el Gundogan, un monument molt kitsch que el sultà va fer a la seva princesa, que enyorava les muntanyes del seu país...



I cap a la terminal per cercar un bus cap a Medan. Ja anàvem mentalitzats a passar fred, escoltar múscia a tot drap i no dormir... en arribar a la terminal (6 km des del centre que vam fer a peu amb les motxilles, digueu-nos matats!) vam regatejar per un bus que ni tan sols havíem vist i va resultar el millor que hem agafat a Sumatra! Còmode, amb aire acondicionat que no gelava, et donaven manta i no van posar música! A més, excepte en uns pocs trams, la carretera era molt recta i sense sots.

Vam arribar a Medan al matí, i teníem unes quantes hores fins a agafar el vol cap a Kuala Lumpur. Tothom (estrangers i indonesis) ens n'havien parlat tan malament (que si hi fa tanta calor, que si és tan brut, que si hi ha tants mosquits, que si la gent és tan pesada...) que havíem decidit passar-hi el mínim temps possible. No sabem si perquè ens ho esperàvem tan horripilant, o perquè estem curats d'espants o perquè després de gairebé un mes al país som immunes als “Hello Mister”, però no ens va semblar que n'hi hagués per tant... Per sort no era un dia gaire calorós, i on més mosquits vam veure va ser al McDonald's...Vam passejar amb les motxilles, mirant les quatre coses d'interès que ens trobàvem pel camí, i vam matar el temps en una bolera fins a l'hora d'anar a l'aeroport.



Ens vam acomiadar de Sumatra amb moltes ganes de tornar al país per descobrir les altres illes.

Més fotos aquí.

dilluns, 22 de març de 2010

Pulau Weh

Després d'un viatge etern i esgotador (tres minibusos i 20 hores en total) pel cor de les muntanyes Gayo, vam arribar a la punta nord de Sumatra, a Banda Aceh. Vam arribar tan fets pols que vam caure rendits al llit de l'hotel.

Però encara havíem d'anar més al nord, i vam agafar un ferry (lent, que és més barat) cap a Pulau Weh, l'illa més occidental del país. L'arribada va ser una mica decebedora, el lloc no semblava tan idíl.lic com ens l'havíem imaginat, i a sobre estava tot gairebé ple i ens va costar trobar un lloc per dormir. Tots els turistes que no hem vist durant aquestes setmanes a Sumatra estaven aquí reunits!



Després vam saber que això els havia passat a molts altres, però alguna cosa ha de tenir aquest lloc perquè atrapa. L'endemà vam trobar un bungalow com volíem i finalment ens hi vam quedar més dies del que prevèiem. Potser són les aigües cristal.lines, la tranquil.litat o la convivència i el bon rotllo, però alguna cosa fa que dormir en un bungalow sense lavabo o que hagis d'esperar gairebé dues hores perquè et portin el sopar no tinguin importància, el temps transcorre a un altre ritme.



A part de jeure a l'hamaca també vam fer altres coses, evidentment. Un dia vam llogar una moto per anar a voltar per l'illa, i vam passar el dia donant voltes. Ens vam acabar banyant en una cascada, perquè el punt fort de Weh no són les platges, sinó els fons marins. Les platges tenen uns colors increïbles, però els coralls amenacen amb tallar-te els peus i les mans a la mínima. D'altra banda, això és el que fa que des del balcó puguis veure els peixos de colors passant per allà. I quan et poses les ulleres i el tub... buah! Quina passada! Ho vam fer amb una noia madrilenya, l'Aitana, i ens vam animar tant que fins i tot vam creuar nedant fins a l'illot del davant. La llàstima va ser que a mig camí ens vam creuar amb una bandada de milers de micro-meduses que es van acarnissar amb la Meritxell.



L'endemà no ens vam poder reprimir i vam contractar dues immersions, perquè ja feia temps que no en fèiem. La primera va ser dura, perquè entre que havíem de recuperar la pràctica, i que vam anar a un lloc on la corrent marina era molt forta, més que submarinisme vam acabar fent escalada subaquàtica per les roques. Això si, quin munt de peixos de colors i formes diferents! A la tarda vam fer un dos per un i vam anar primer a un vaixell enfonsat i després a un volcà submarí (d'aquests no n'havíem vist cap encara!). Era un spa natural sota l'aigua, del terra sortien bombolles i aigua calenta, d'allò més agradable, encara que per allà de peixos pocs, tampoc els deu agradar la pudor de sofre.



I així van transcórrer els dies. El dissabte va arribar una parella de Barcelona, la Sònia i el Raimon i amb ells i el Roberto, un noi canari, vam passar un diumenge molt llatí: de bar en bar sense fer res més que xerrar en tot el dia i observar la fauna humana que poblava Iboih: l'alemany de les rastes fins al turmell, el londinenc fanàtic de l'Arsenal, la mestressa de l'hostal tenyint-se amb un raspall de dents, la dona boja apedregant un gos... Un esgotament!

Vam deixar l'illa a contracor, sobretot perquè havíem de matinar molt per poder agafar el ferry lent a les 8 del matí, i això suposava renunciar a veure el Barça en companyia a les 3 del matí si volíem dormir una estona!

Més fotos aquí.

Per als fanàtics del cine de terror: el dia que vam voltar per l'illa amb moto vam patir un moment “Que vienen los zombies y el coche no arrancaaaaa!!”. En una forta pujada vam veure un mico a la vora de la carretera, i l'Oriol va parar per a que la Meritxell fes la foto. Al cap d'uns segons veiem que el mico comença a acostar-se i el segueixen sis més amb cara de pocs amics. L'Oriol va intentar posar la primera marxa de la moto però no li va entrar fins que ja ens tenien rodejats. Amb un sentiment d'alleujament vam deixar enrere els micos-zombies que venien a per els nostres cervells (o el menjar que dúiem a sobre...)

dimecres, 17 de març de 2010

Volcans, selva i orangutans!

Vam deixar el llac Toba i vam dirigir-nos cap a Berastagi, que tot i semblar un nom basc, està a les muntanyes de Sumatra. Hi vam anar perquè ara ja feia temps que no pujàvem cap volcà, i ja començava a ser hora! Per allà a prop n'hi ha dos, i ens vam decidir pel fàcil.

Així que l'endemà ens vam llevar d'hora i vam anar tirant. La pujada no és complicada ni especialment dura, perquè gran part del tram es fa per carretera. A més ens vam trobar amb un grup d'escolars, i no podíem deixar que ens avancessin! Un cop a dalt s'arriba al cràter, que contenia una aigua verdosa i es veuen (i s'ensumen) les fumaroles.



El camí de baixada ja és una altra cosa, senzillament perquè en alguns trams no hi ha camí. El descens és força vertical i ens van quedar els genolls destrossats! Sort que a en arribar a baix al poble que hi ha als peus del volcà hi ha un munt de locals d'aigües termals que ens van ajudar a relaxar els músculs.

D'allà una altra jornada maratoniana de bus de Berastagi a Kotacane, i d'allà fins a Ketambe, un poble (més aviat quatre cases aliniades) al bell mig de la vall d'Alas. De la fresca i les muntanyes de Berastagi vam arribar a una vall plena de palmeres on feia més calor. Vam trobar un bungalow que estava la mar de bé i vam començar a investigar preus de guies per anar a la selva.



Ens vam prendre un dia de relax, banyant-nos al riu que teníem davant del bungalow i finalment ens vam decidir per fer una excursió de dos dies i una nit per la selva i així tenir l'oportunitat de veure orangutans en estat salvatge. Com sempre, els guies no ens garantien poder veure animals, però tot hi així vam córrer el risc! L'excursió la vam fer juntament amb una parella dels Estats Units, el James i la Laura, el guia Jhon i el portador, que no parlava anglès i no deia gran cosa.

El divendres ens vam llevar ben aviat i vam començar el camí fins al campament i ja vam començar a percebre que aquesta excursió no seria un passeig com la de Bolívia. El camí era costerut i havies d'estar massa pendent de no ensopegar ni relliscar, pel que no teníem gaire temps de parar a observar els voltants. Un cop preparat el campament i havent dinat vam anar a la recerca d'orangutans i al cap d'una hora de camí vam trobar un orangutan femella amb la seva cria! Ens vam sentir molt afortunats! Va ser molt bonic poder observar-los en llibertat. Els orangutans en estat salvatge només es troben aquí a Sumatra i a Borneo, i cada cop n'hi ha menys perquè els seus hàbitats es van destruint cada cop més. Són molt parsimoniosos, van com a càmera lenta, però molt intel·ligents. I són difícils de veure perquè sempre van sols, la densitat és de 5 per cada km quadrat i el parc de Gunung Leuser és immens...



A la nit, sopar i foc de camp mentre els micos jugaven sobre els nostres caps. En vam veure d'almenys quatre espècies diferents, a part d'altres bèsties, però el que més ens va agradar va ser el de cresta punky i riure histèric, jejeje.

Vam dormir contents aquella nit, a part que estàvem rebentats! A la nit quan estàvem dins la tenda sentíem tot de llamps i trons amenaçadors, però finalment on érem no va ploure gaire. L'endemà de bon matí vam començar a caminar, escalant i relliscant a cada pas, fins a unes aigües termals al riu. Estava molt bé perquè tenies el contrast de l'aigua calenta i de la freda del riu, però havies d'anar amb compte d'on posaves el peu, perquè en llocs l'aigua estava a 80 graus! D'allà vam continuar fins a una cascada en un racó de la selva. Per arribar-hi vam haver de travessar el riu diverses vegades, però amb la calor que feia ja venia bé remullar-se una mica. Va ser dur, això si.



Al vespre vam estar xerrant (i compartint whisky) amb en James i la Laura, i a dormir aviat, que tornàvem a tenir un dia molt llarg per davant.

Més fotos aquí.

dissabte, 13 de març de 2010

Llac Toba

De Bukittinggi vam agafar un autobús cap al nord, per arribar al llac Toba. Les 15 hores d'autobús ens feien una mica de pal, però preguntant a la gent, ens van dir que tampoc hi havia res entremig digne de parar-hi, així que a les 2 de la tarda ja estàvem dalt del bus. El principi no podia ser més prometedor: ens van posar un video amb els grans èxits dels Scorpions! El problema és que just darrere nostre, sota un seient, hi havia un subwoofer que feia que només sentíssim el baix i la bateria... Sort que després el van girar i no molestava tant. Tots els altres vídeos van ser també musicals, però de música indonèsia, i tots amb karaoke: en són uns fanàtics!

A les sis del matí arribàvem a Parapat, vam esmorzar mentre sortia el sol i esperàvem el primer ferry cap a l'illa de Samosir, al mig del llac Toba, el llac volcànic més gran d'Àsia. Un cop allà vam fer cap a la península de Tuktuk, el centre turístic de l'illa, i de seguida vam trobar un allotjament molt barat i molt decent (amb bany a dins i tassa de wc!), amb accés directe al llac. De fet l'habitació donava a un “resort” molt maco i elegant en el que les habitacions costaven moooolt més que la nostra, així que ens banyàvem allà i ens estiràvem a les seves gandules jejeje.

A Tuktuk cada casa és un hostal o un restaurant, però com que no hi ha gaires turistes hi havia molts més locals que foranis, i d'aquests, molts viuen allà emparellats amb noies indonèsies. Els Batak del llac Toba són molt extrovertits i amables, i a més són cristians, cosa que ens estalviava els crits de les mesquites a trenc d'alba. La majoria parlen una mica d'anglès, i així vam poder conversar amb la Rosita, la nostra veïna, o amb la Hita, del restaurant on anàvem a menjar gairebé cada dia.

Un dels dies vam llogar una moto per anar a fer la volta a l'illa. Vam començar tirant cap al nord, i després de visitar un poblat-museu a l'aire lliure on es conserven les cadires de pedra d'un rei, on es discutien els assumptes del reialme, i cases tradicionals, ens vam anar a banyar perquè feia molta calor. El que més crida l'atenció de l'illa, a part dels paisatges, són les tombes, que es troben per tot arreu i són molt vistoses. No tenen cementiris, i quan una persona es mor l'enterren a prop de casa fins que, amb els anys, la família reuneix els diners suficients per fer el funeral i reenterrar el mort (o morts) de la família. Són cristians, però abans que això eren animistes, així que els porten cigarrets i pastissos de tant en tant.

Quan vam arribar al sud de l'illa la carretera estava en un estat deplorable, cosa que ens va fer alentir la marxa. Després ens vam desviar per on no tocava... total, que se'ns va acabar fent fosc com sempre. Però vam poder veure l'interior de l'illa al vespre, que encara tenia més encant.

Estàvem tan a gust (i baldats del dia abans amb la moto) que ens hi vam quedar un dia més, deixant-nos endur per la calma i la tranquil·litat de l'illa.

Més fotos aquí.

dimecres, 10 de març de 2010

Bukittinggi, terra dels Minangkabau

De tornada a Bukittinggi ja hi havia habitacions lliures a tot arreu i vam poder triar. Ens vam quedar a l'hostal d'un alemany casat amb una indonèsia que ens va donar moltes recomanacions per fer aquells dies. La que volíem fer i no vam poder, va ser anar a veure una raflèsia, És la flor més gran del món i es troba en una reserva a prop d'allà. És un monstre de flor que fa diversos metres de diàmetre, però és clar, floreix quan vol, no quan a nosaltres ens anava bé, i no va poder ser.

Però vam aprofitar bé els dies. A part de fer compres de coses necessàries per Bukittinggi, lloc on es troba de tot, també vam passejar per allà. El centre neuràlgic és la plaça del rellotge, un regal dels colonitzadors holandesos, que van cobrir amb un sostre de punxes quan es va declarar la independència. També un dels dies vam anar a fer una volta pel canyó del poble. Va ser una bona caminada, la part més dura, pujar la paret quasi vertical per unes escales relliscoses i trobar el camí de tornada, ja que la vegetació se l'havia menjat. A l'altra banda del canyó ens esperava un paisatge ple d'arrossars i cases punxegudes, i al poble de Kota Gadang vam poder veure artesanies en plata, autèntiques filigranes.

Les cases són punxegudes perquè volen representar les banyes del búfal, símbol dels Minangkabau, els habitants de l'oest de Sumatra. Són una societat matriarcal, on la persona més respectada (i la que mana) és l'àvia del clan. És curiós perquè són musulmans, però són les dones les que tallen el bacallà. De totes maneres a Indonèsia la majoria són musulmans però moderats, així, només van tapades les dones que volen, però no hi ha segregació.

Un altre dia vam llogar una moto per poder anar a veure els pobles dels voltants. Els paisatges són preciosos, molt verds i fèrtils, amb terrasses d'arròs aquí i allà. Vam visitar els palaus del rei i la reina a Pagaruyung, el llac Singkarak i el centre cultural Minangkabau a Padangpajang, on una senyora molt amable ens va estar explicant coses de la seva cultura i ens va ensenyar la sala on celebren els casaments tradicionals.

Després de l'excursió vam acabar ben cremats pel sol, i tot i que volíem descansar, a Bukittinggi és difícil si no ets sord, perquè totes les mesquites criden a la pregària cinc cops al dia, el primer a quarts de cinc del matí. Però és que la que hi havia més a prop nostre no parava en tot el dia! Sort que l'última nit es van espatllar els altaveus i vam poder dormir d'una tirada!

Més fotos aquí.

diumenge, 7 de març de 2010

Llac Maninjau

Després d'una nit al bus (on vam dormir més del que ens esperàvem) vam arribar a primera hora del matí a Bukittinggi. Vam començar a buscar allotjament, però o estaven plens o eren massa cars. Finalment un home ens va dir que era pont i hi havia tres dies de festa, i la gent de les ciutats més baixes a la que poden s'escapen a Bukittinggi, a les muntanyes, per estar fresquets.

Ens va recomanar passar el cap de setmana al llac Maninjau, a dues hores de camí, o el que és el mateix, 36 km... I va ser un encert. El camí és llarg i tortuós, sobretot l'últim tram, on hi ha 44 corbes tancades que baixen fins al llac, d'origen volcànic. Això si, les vistes precioses: sembla que un tros de cel hagi baixat a descansar una estona a la terra.

De seguida vam trobar una pensió amb terrassa sobre el llac, i aquell dia ens vam dedicar a menjar i dormir, que estàvem molt cansats. Aquell parell de dies van ser molt relaxats, i moltes hores les vam passar a la terrassa contemplant com el llac canviava de color al llarg del dia, com els pescadors treballaven davant nostre tot escoltant heavy metal (un triomf!) i com els nens es banyaven al llac.

L'endemà vam anar a passejar pels voltants. Hi ha una carretera que dóna la volta al llac, i hi ha tot de pobles al voltant. Tothom ens continuava saludant a cada pas. Vam veure els arrossars, les cases punxegudes, i vam tastar la gastronomia local. Vam fer una pausa en unes tauletes sobre l'aigua per prendre alguna cosa. Vam veure que un grup d'adolescents prenien una beguda rosa, i la Meritxell no va poder evitar tastar-la: era “Fanta susu”, en un got, es posen dos dits de llet condensada i s'hi afegeix fanta de maduixa. Una barreja una mica estranya, però molt bona. També ens vam atipar de nasi goreng, mie goreng, sate, i un dia vam sopar fideus amb una mini llagosta d'aigua dolça. Al vespre es va organitzar un karaoke, però no ens vam veure en cor de participar-hi.

Recuperats gràcies a la tranquil.litar del llac, vam tornar cap a Bukittinggi.

Més fotos aquí.

dimecres, 3 de març de 2010

Primeres impressions d'Indonèsia

Va estar bé tenir el primer tastet d'Àsia a Kuala Lumpur, perquè només posar els peus a Indonèsia ja vam veure que allà les coses anaven diferent. D'entrada al ferri ens van posar tres pel·lícules d'acció: una de xinesa dos cops, el primer amb subtítols en bahasa i el segon cop en xinès (sort que l'argument no era gaire complicat i es podia seguir), i Rambo IV i Rambo III. Quant de temps feia!! Si ens arriben a posar “The Transporter” hauríem plorat d'emoció i tot! Del trajecte no gran cosa a destacar, anàvem a la part de sota del ferri i la finestra estava tan bruta que no es veia res. Tampoc és que hi hagués gran cosa a veure, l'estret de Melaka té una aigua tèrbola i pocs paisatges bonics.




El ferri ens deixava a Dumai, una ciutat que segons la guia que ens vam haver d'empollar a corre-cuita, no té cap interès. Ho vam corroborar en les hores que hi vam passar. Un cop arribats al port i feta la paperassa de rigor, de seguida ens va venir un “amic” per oferir-nos transport gratuït fins a la ciutat. El truc és que era el vehicle de l'agència d'autobusos on ens vendrien el bitllet per anar a la nostra següent destinació. Quan vam arribar allà el preu del bitllet no ens va convèncer (i això que no en teníem cap referent) i vam anar a buscar-ne un altre. Finalment en vam trobar un per la meitat de preu, segurament també el doble de cutre, però havíem de recuperar l'essència rata-traveller. I els altres tampoc es van queixar, així que perfecte.

Va ser un dia llarg, i una nit al bus encara més llarga. El bus no és que fos especialment incòmode, i tampoc anava ple del tot, però feia tant de temps que no anàvem en un bus nocturn amb la música a tot drap, per carreteres estretes i plenes de sots amb un conductor temerari... Ja ni ho recordàvem! A part, els indonesis fumen molt, moltíssim, i a tot arreu, i després de tants mesos a països on demonitzen el tabac, ens va costar adaptar-nos-hi.

En altres aspectes també ens vam adonar de que havíem deixat enrere el primer món: ja ens hem fet a la idea de no tornar a veure una tassa de wc fins que tornem a Malàisia (aquí el model imperant és el forat a terra amb galleda al costat), i hem tornat als matalassos durs com pedres, a la gent venent menjar de tota mena als autobusos i a uns estàndards d'higiene significativament més baixos que els d'Oceania. Hem desenterrat l'esterilitzador d'aigua per no haver d'estar comprant ampolles constantment i podem dinar i sopar cada dia sense haver de cuinar nosaltres. És clar que també hem tornat als preus baixos, cosa que el nostre pressupost està agraint enormement després de mesos en països cars.



D'altra banda, tothom ens saluda dient “Hello Mister”(a la Meritxell també) i ens miren com si fóssim d'un altre món, gairebé sempre amb un somriure d'orella a orella. I és que Sumatra, segons la guia, va desaparèixer del circuit turístic fa uns anys i no s'ha recuperat. Primer, degut a les companyies aèries de baix cost, que van tornar innecessari creuar l'illa per arribar de manera econòmica a altres destinacions més populars com Java i Bali, i d'altra banda, els terratrèmols, les erupcions volcàniques i els moviments separatistes de l'illa tampoc hi van ajudar gaire. Per acabar-ho d'arrodonir, el tsunami del 2004 va arrasar-ne la part nord ... El cert és que per ara d'occidentals només n'hem vist tres.

El que si que ens hem de posar les piles és amb el Bahasa Indonesia, per poder comunicar-nos millor amb la gent, i és que després de 4 mesos millorant el nivell d'anglès, ara hem de tornar a l'anglès apatxe per poder-nos fer entendre amb els pocs que el parlen! Sort que almenys l'alfabet és com el nostre.



Més fotos al següent post.