divendres, 26 de març de 2010

Banda Aceh i Medan

Banda Aceh és una històrica ciutat situada a la punta nord de Sumatra. Era un port estratèic en la ruta de les espècies i va ser la porta d'entrada de l'islam a l'arxipèlag, però la història recent no l'ha tractada massa bé. D'una banda les tensions polítiques entre el govern centralista de Jakarta i els moviments independentistes acenencs van desembocar en un conflicte armat i imposició de la llei marcial l'any 2003, època en que tota visita a la zona per estrangers estava prohibida. De l'altra, els terratrèmols i el famós tsunami del dia de Sant Esteve del 2004, que van acabar amb la vida d'un quart de la població i van arrasar literalment la ciutat i voltants, però que van permetre el cessament de les hostilitats (es va signar un acord de pau el 2005) i l'arribada de cooperants estrangers per col·laborar en la reconstrucció. Oficialment els treballs de reconstrucció van acabar ara fa un any.



Nosaltres vam arribar-hi dos dies després d'un nou atemptat a Jakarta per part dels independentistes, cosa que va voler dir controls a la carretera demanant-nos el passaport a les tantes de la matinada. Sorprèn arribar a Banda Aceh perquè després dels mil revolts de les muntanyes, et trobes amb una ciutat molt plana, amb algunes parts molt noves que la diferencien de la resta de l'illa. A simple vista, gairebé res fa pensar en la tragèdia. La vida continua...

Vam passar tot un dia recorrent els punts d'interès, però tot just sortir de l'hotel ens vam perdre per un barri residencial i va començar un xàfec dels forts. Ens vam refugiar en un porxo, i quan van arribar els inquilins ens van convidar a passar. El mapa que ens van donar a l'oficina de turisme (per dir-ne d'alguna manera) ajudava més a perdre's que a trobar les coses, sort d'ells... Vam anar fins a un descampat on hi ha una de les empremtes més impactants del tsunami: un vaixell de grans dimensions que va acabar aterrant al mig d'un barri després que l'onada l'arrossegués des del port, 3 km més enllà. Suposem que l'han deixat allà perquè allò no hi ha qui ho mogui...



També vam visitar el recentment inaugurat museu del tsunami, que en la línia d'edificis conceptuals, té forma de vaixell, i s'hi accedeix per un túnel amb unes parets negres a banda i banda de 15m d'alçada per on cau aigua que representen l'onada, i que posa els pèls de punta. Ara com ara encara falten dues plantes per inaugurar, però a la primera hi ha una exposició amb fotos i les contribucions de les diferents ONG. De restes històriques a la ciutat en queden poques, la mesquita, preciosa, que va quedar intacta, i el Gundogan, un monument molt kitsch que el sultà va fer a la seva princesa, que enyorava les muntanyes del seu país...



I cap a la terminal per cercar un bus cap a Medan. Ja anàvem mentalitzats a passar fred, escoltar múscia a tot drap i no dormir... en arribar a la terminal (6 km des del centre que vam fer a peu amb les motxilles, digueu-nos matats!) vam regatejar per un bus que ni tan sols havíem vist i va resultar el millor que hem agafat a Sumatra! Còmode, amb aire acondicionat que no gelava, et donaven manta i no van posar música! A més, excepte en uns pocs trams, la carretera era molt recta i sense sots.

Vam arribar a Medan al matí, i teníem unes quantes hores fins a agafar el vol cap a Kuala Lumpur. Tothom (estrangers i indonesis) ens n'havien parlat tan malament (que si hi fa tanta calor, que si és tan brut, que si hi ha tants mosquits, que si la gent és tan pesada...) que havíem decidit passar-hi el mínim temps possible. No sabem si perquè ens ho esperàvem tan horripilant, o perquè estem curats d'espants o perquè després de gairebé un mes al país som immunes als “Hello Mister”, però no ens va semblar que n'hi hagués per tant... Per sort no era un dia gaire calorós, i on més mosquits vam veure va ser al McDonald's...Vam passejar amb les motxilles, mirant les quatre coses d'interès que ens trobàvem pel camí, i vam matar el temps en una bolera fins a l'hora d'anar a l'aeroport.



Ens vam acomiadar de Sumatra amb moltes ganes de tornar al país per descobrir les altres illes.

Més fotos aquí.

3 comentaris:

Montserrat ha dit...

Realment allò de "no hay mal que por bien no venga" ho tenen clar a Banda Aceh, el museu del tsunami és espectacular,però tothom te dret a alimentar l'autoestima encara que les voreres siguin intransitables o no volen aqui uns Jocs d'hivern i quan neva tot se'n va al carall?
Que tal els mosquits? millor o pitjor que les micromedusetes? He arribat a la conclusió que la Meritxell fa aquest viatge per alimentar bestioles "ONG MERITXELL
per la subsistència global de petits animalons"
Apa records de tothom que us te molta enveja i al col·le són molts...

Gemma ha dit...

Felicitats Oriol, de part d'en Dani i jo. Com ja saps som una mica desastres amb les dates. Així que tal i com diu la dita, més val tard que mai.
Molts petons.

Daniel ha dit...

Banda Aceh em fa recordar, històricament parlant, del port de Barcelona on tampoc el Govern Centralista Espanyol l’ha tractat bé, perdent pes específic en l’estratègia comercial i mercantil amb la resta d’Europa.
Dos qüestions que m’han cridat l’atenció; quan vareu passar el control i vareu dir que éreu catalans, no us van tractar també d’Independistes?? I els mosquits del McDonald’s tenien cara de pallaso??? Parapapapa!!!!