dijous, 15 d’abril de 2010

Pulau Perhentian

Amb la Meritxell ja recuperada del tot de la mena de grip asiàtica que havia arreplegat, en gran part gràcies a les energies aportades pels cacaolats i el pernil salat que ens havien fet arribar, vam agafar un bus nocturn per anar cap a les illes Perhentian.

Malàisia té un petit inconvenient amb els busos nocturns, i és que el país (almenys la part peninsular) té una mida que fa que amb poques hores el recorris de punta a punta, així que el bus ens va deixar a les 5 del matí en una estació, i vam haver d'esperar dues hores a que sortís un altre bus fins on havíem d'agafar la barca cap a l'illa.



Les nostres expectatives eren molt altes, però com ens ha passat altres vegades, potser pel fet de no haver dormit, la calor i tot plegat quan vam arribar allà no ens va semblar ni paradisíac ni res. Primer, la barca ens va deixar a 100 metres de la vora, i vam haver de pagar una altra barca que ens acostés fins a la sorra, tot i que hi havia un moll. Al nostre bungalow hi feia una calor mortal, i el ventilador no anava perquè només hi havia electricitat a la nit, però sentíem el generador del costat com si el tinguéssim sota el coixí, i a sobre a la platja les palmeres no feien ombra i l'aigua estava tan calenta que no refrescava.

Però passada la primera nit, ho vam veure tot amb uns nous ulls, i si no hagués estat perquè ja teníem un vol comprat, ens hi hauríem quedat molts més dies (sort que vam mirar el bitllet, perquè estàvem convençuts que volàvem el dimecres i en realitat era el dimarts!). Poca cosa hi ha a explicar: tot el dia a la platja, de la sorra a l'aigua i de l'aigua a la sorra... Quina aigua cristal.lina... Quina sorra blanca... Quines palmeres... Aix...

Vam conèixer a una colla de gent amb qui vam estar de festa (si una cosa té aquesta illa, és que té moltes opcions per triar a l'hora de menjar o de beure alguna cosa): franceses, una danesa, un alemany, un català... però també malais.



La missió impossible de veure el partit va tenir uns moments d'esperança, quan l'amo d'un bar molt emocionat va dir que ens el posaria... però després d'haver-nos llevat a les 3.45 am per anar-lo a veure, el bar estava tancat i allà no hi havia ningú... així que ens en vam tornar a dormir. Sort que l'endemà al matí ens van dir el resultat, i l'excursió del snorkel va transcórrer amb un somriure més ampli als llavis. El que dèiem: un dels dies vam fer una excursió per anar a veure què hi havia sota l'aigua, i només per això ja va valdre la pena haver anat fins allà. Vam veure un munt de peixos i altres bèsties marines, coralls de mil colors... No ens cansàvem d'estar a l'aigua! Vam nedar amb taurons (petits), ralles, una tortuga... Fins i tot vam trobar al Nemo (i a tota la seva parentela). Preciós de veritat. Ens va faltar fer immersions, però ja hi tornarem...



El dia que marxàvem vam aprofitar fins a l'últim minut a l'aigua, mirant els fons amb unes ulleres i un tub que ens vam trobar al fons del mar el dia de l'excursió i que van molt bé. I és que ara passaran dies, setmanes, mesos! fins que no ens tornem a banyar en unes aigües així... Vam tornar amb un bus nocturn i vam anar directament a l'aeroport. A veure com ens en sortim amb la Xina, els xinesos i el xinès... Ni hao Hong Kong!



Més fotos aquí.

4 comentaris:

Mª Núria ha dit...

Guais els peixets de colors!!!

Gemma ha dit...

Ohhhh! Que guai el nemo i tots el peixets. I les platges i la sorra i les palmeres.... Per cert, us desitjo molta sort amb els xinesos! No tenen molt bona fama, així que ja ens explicareu.
Molts petons i a cuidar-se!

Montserrat ha dit...

Quina ràbia feu amb tan paradís,us acabarem agafant mania...preciosos els fons marins i per cert Meritxell ja et va preguntar el Nemo com tornar a casa?(tu ja m'entens)
Apa xino-xano cap a la Xina

Daniel ha dit...

En aquest post no faré cap mena de comentaris, perquè ara mateix em corre un ràbia i enveja per dins el cos... que... millor em callo. Per cert Oriol, no sé qui està més vermell, la sobrassada o tu!!