dissabte, 29 de maig de 2010

Qingdao i Dalian a través del golf de Bohai

Amb el nou visat a la mà vam començar a accelerar el nostre ritme de viatge ja que teníem una mica més d'un mes per endavant i moltíssimes coses de la Xina per veure. La següent parada de la nostra ruta va ser Qingdao, una petita ciutat costanera de gairebé 3 milions d'habitants que va ser colonitzada pels alemanys i que per això es caracteritza per presentar una arquitectura germànica i, sobretot, per ser l'origen de la cervesa més important del país, la Tsingtao. Hi havia moments en que passejant per allà teníem la sensació de no estar a la Xina!

A través de Couchsurfing vam conèixer la Kacey , que ens va acollir al seu pis/oficina. Només arribar ens va portar a un carreró on es poden degustar les millors especialitats de la ciutat. Al dia següent ens vam llevar aviat per tal d'aprofitar-lo al màxim i veure moltes coses. Vam recórrer els seus tranquils carrers i vam passejar per les seves platges, tot acompanyat d'un esplèndid dia.

Per arrodonir la visita vam anar fins a un carrer que com el seu nom indica és indispensable de veure: El Carrer de la Cervesa! Aquest carrer, a part d'estar pler de bars, pubs i tavernes oferint tot tipus de cervesa, té una decoració amb la mateixa temàtica bastant... al gust xinès... però que fa gràcia veure. En aquest carrer s'hi troba també la fàbrica-museu de la cervesa Tsingtao i que no vam poder visitar perquè ja estava tancat, però no el seu bar, així que vam poder degustar dos tipus de cervesa de la marca que no es venen als supermercats, la cervesa negra i la no filtrada. Boníssimes!

L'endemà marxàvem cap a Yantai. A les 6 del matí vam agafar un tren, aquest ja no d'alta velocitat (va fer uns 150 km en una mica més de 4 hores) i a l'arribar a la ciutat vam anar directament al port per tal de comprar el bitllet del ferri que ens permetria creuar el golf de Bohai i arribar així a Dalian. Vam comprar el segon bitllet més econòmic (per recomanació d'un home) i realment vam triomfar perquè vam estar en un camarot amb vuit còmodes llits (i sis sorollosos xinesos, això sí...) i que ens va anar molt bé per descansar.

A Dalian ens esperava el Pierre, un francès que està treballant allà uns mesos, i que viu a la zona nova (a mitja hora en metro del centre). És un barri tot nou d'aquells sorgits del no-res, amb un centre ple de bars i edificis peculiars... i molts sex-shops. L'endemà vam anar cap al centre, però va ser un dia d'aquells que sembla que tot surti al revés: no vam comprar el bitllet per on volíem anar després, perquè era 3 vegades més car del que ens esperàvem, i no vam saber trobar una alternativa..., el dia era gris, i la ciutat no tan maca com ens esperàvem. Vam anar cap a la costa, que això si que valia la pena. De Tiger Beach (ocupada en gran part per un parc temàtic) vam començar a caminar seguint el camí de ronda, esperant trobar un bus quan ens canséssim, però per allà no passava res.

Finalment ens va recollir una furgoneta (que ens va salvar, però també s'ho va cobrar!), vam arribar a la platja següent i d'allà vam tornar al centre. Un cop allà, per acabar d'aprofitar el dia, vam anar al Russian Street, un carrer amb paradetes de nines russes i altres coses inútils.

Quan vam voler tornar cap al barri del Pierre, on havíem quedat amb ell i altra gent de CS, el metro estava tancat. En quina ciutat normal el metro tanca a les 8 del vespre??? Total, que vam haver de recórrer 30 km en taxi. Com que ja no venia d'aquí, vam anar amb aquella gent a prendre unes cerveses i més tard amb el Pierre i el seu amic Ludovic a un bar amb noies ballant a la barra i un grup de filipins amenitzant la festa... per no oblidar!

Més fotos aquí.

divendres, 21 de maig de 2010

Suzhou i Nanjing

De camí a Nanjing vam parar a la ciutat de Suzhou, un lloc encantador ple de jardins, pagodes, llacs, canals, ponts... Al sortir de l'estació, intentant esquivar tot aquell que ens volia vendre un tour, ens vam equivocar i vam agafar un bus cap a la part nova de la ciutat, que estava ple de zones enjardinades molt ben cuidades que et fan pensar en el número de persones que deuen treballar en el manteniment dels carrers i els parcs...

Però l'autèntic encant de Suzhou és a la part antiga, que està molt ben conservada i convida a passejar-hi hores i hores. És una llàstima que per entrar a cada jardí et facin pagar -i no un import simbòlic-. És per això que com que quan portes tants parcs (amb pagodes) visitats els veus tots iguals, vam optar només per fer la fotografia des de fora. Per sort el seu atractiu principal, els canals, els ponts i els carrerons, són de franc.

Amb els peus inflats de caminar tot el dia vam agafar un altre tren bala cap a Nanjing, la capital del sud, i és que aquesta ciutat ha estat, en diverses ocasions, la capital de la Xina. Allà ens esperava l'Emmanuelle, una noia francesa que vam conèixer a les illes Perhentian, a Malàisia. Per sortir de la monotonia dels fideus i l'arròs vam anar a sopar a un restaurant francès i cap al llit perquè el dia havia estat duríssim. Potser el llit no era res de l'altre món, però després de tres setmanes en llits xinesos, vam agrair poder descansar en un matalàs de molles!!!

El primer dia teníem una missió especial: portàvem 20 dies a la Xina i ens en quedaven deu per a que expirés el visat, així que vam haver d'anar a la Policia a extendre'l per a un mes més. El problema va ser que trigaven 4 dies hàbils, i amb el cap de setmana pel mig, volia dir que havíem d'esperar 6 dies per a que ens tornessin els passaports. Per tant, teníem per endavant temps de sobra per poder visitar la ciutat a un ritme més tranquil (sí, encara més tranquil!).

La ciutat destaca sobretot per les grans extensions de muralla que encara queden dempeus. Aquesta mesurava originàriament 33 km que envoltaven la ciutat fent-la gairebé inexpugnable. Particularment, la porta de Zhonghua, la més gran de totes, que ha aguantat molts atacs mantenint-se actualment en un molt bon estat.

Una de les visites que més ens va impactar va ser la del museu memorial de la massacre de Nanjing, on es descriuen els fets ocorreguts l'any 1937, quan els Japonesos, en plena expansió imperialista, van decidir conquerir la Xina i van protagonitzar un dels episodis més tràgics de la història d'aquest país: van assassinar a 300.000 persones. És ben curiós perquè uns dels salvadors del poble de Nanjing va ser el partit Nazi alemany... El museu està molt bé i les explicacions en anglès per sort són molt bones (no com en altres llocs...), però surts amb un mal cos d'allà dins... I evidentment en cap moment s'esmenta que el govern de l'època, a la vegada que fugia cap a Taiwan, va tancar les portes de la ciutat deixant a la gent atrapada a dins a la seva sort, convidant-los a resistir per la pàtria...

Un altre dia vam anar a veure el pont de dos pisos que travessa el Yangtse, i que a l'època que es va inaugurar va ser una gran obra d'enginyeria 100% xinesa. També vam tenir temps per a passejar per altres zones de la ciutat igual d'interessants, com les ruïnes del palau Ming, la colorida i il.luminada (potser massa kitsch) zona on hi ha el temple confucià, amb el riu i moltes botigues, i la muntanya púrpura-daurada, on hi ha les tombes d'emperadors Ming i el mausoleu del Dr. Sun-Yatsen, el primer president de la República de la Xina (no la popular d'ara) i als quals no vam entrar perquè amb la boira que feia ens va fer mandra pujar 394 escalons per no veure res.
I amb els passaports ja en vigor fins a finals de juny, vam continuar el nostre trajecte cap al nord.

Més fotos aquí.

PS: Des d'aquí volem enviar un missatge d'ànims a un amic que està en hores baixes passant uns moments difícils: EURO! Anima't!!! Que els Metaltravellers et necessitem ben fort per continuar viatjant!!

dimarts, 18 de maig de 2010

L'Expo

Hem de dir que d'entrada teníem les nostres reserves sobre si anar-hi o no. No teníem gaire clar què esperar-ne, no havíem estat mai en cap, com a molt veure alguns pavellons que arquitectònicament semblaven interessants, però de nou la fatídica frase... “ja que hi som...” El sabíem és que no volíem anar-hi ni en cap de setmana ni en dia festiu per evitar massificacions. Després de sospesar els tipus d'entrades, vam decidir anar-hi només una tarda, i si ens agradava molt, ja hi tornaríem l'endemà.

A les 5 de la tarda érem allà per aprofitar el que quedava de dia. Teníem molt clar que allò és molt gran i no ho podíem veure tot, així que vam decidir que només entraríem als pavellons que a) no tinguessin cua, b) fossin de països on no hem estat i c) entraríem al d'Espanya, que per alguna cosa s'ha fet amb els nostres impostos.

Només entrar sorprèn la magnitud del pavelló xinès, és enorme! Però a aquella hora encara hi havia molta gent, així que el primer que reunia els nostres dos requisits va ser el de Turkmenistan, país que l'Oriol no sabia ni situar en el mapa, així que almenys no vam sortir d'allà sense haver après res. Després vam anar als de Qatar, Marroc, un pavelló conjunt que incloïa Palestina, Iemen i Jordània entre d'altres, Nepal. Vam canviar de zona i vam entrar en un dels pavellons temàtics de l'exposició, on hi havia una mostra que ens va deixar més que indiferents.

A aquella hora ja s'havia fet fosc i els pavellons es començaven a il.luminar. N'hi ha que són macos, o que tenen més o menys gràcia, però n'hi ha d'altres que... buf! No vam parar per descansar en tota l'estona. Després del de les Filipines, vam decidir fer una excepció al veure que al pavelló d'Austràlia no hi havia cua... però era una trampa! La cua estava a dins, per veure un vídeo. Vam voler sortir, però ens havíem d'esperar a que obrissin les portes, quan de sobte sentim un crit: “Balcelona!!” Vam al.lucinar: era el matrimoni amb qui havíem visitat els tulous feia una setmana!! Mira que coneixem pocs xinesos, i va i ens els trobem en un lloc tan multitudinari. Si algú vol fer el càlcul de probabilitats...

Després ja no hi havia cues per entrar gairebé enlloc, així que la condició b la vam obviar. Vam entrar al de Finlàndia, al de França, i també al d'Espanya -qui ha dissenyat els uniformes de les hostesses (i dels hostessos!) pobres?- Després ja només vam tenir temps de veure el pavelló conjunt dels països africans, i la resta els vam veure per fora, perquè ja estaven plegant. També ens vam topar de nassos amb la desfilada... quina pena! No sabíem si riure o plorar, és la cosa més kitsch que hem vist en temps!

Conclusió, si algú sap quin és l'objectiu d'aquesta mena d'exposicions, (a banda de l'especulació urbanística i els beneficis que porta a la ciutat que l'acull) que ens l'expliqui. Pot ser que el lema d'aquesta sigui més visible en els pavellons de ciutats que mostren bones pràctiques urbanes, i que nosaltres no vam visitar, però la resta?
Hi ha països que te l'intenten vendre com a destinació turística, altres que mostren quatre artesanies, o el que tenen, altres de conceptuals que no saps exactament què pretenen (Espanya, en el seu vídeo, és l'únic país dels que vam veure que ensenya una cosa negativa com ara els atemptats) i altres com el de França que es veu clarament que el que volen és guanyar quota de mercat xinès per als seus productes. Ells porten obres d'art del Museu d'Orsay, i Dinamarca la Sireneta, perquè diuen que és més ecològic portar-la allà que no que els 70 milions de persones que estimen que passaran per l'expo vagin a Copenhagen a veure-la...

Sincerament, no ens va descobrir grans coses. Potser per als xinesos és apassionant, però per a nosaltres.. No creiem que valgui la pena venir-hi expressament, perquè si una cosa queda ben clara, són les diferències entre països, a veure qui té més i la fa més grossa mentre d'altres comparteixen un pavelló entre 20.

Més fotos aquí .

divendres, 14 de maig de 2010

Xangai / Shanghai

Xangai és la segona ciutat més important del país, i en molts aspectes –com l'econòmic, és la ciutat més cara- la primera. Segons la guia té més gratacels que Nova York, i pot ser... però tot i que n'hi ha molts, no dóna en cap moment aquesta sensació. És una metròpolis de més de 20 milions de persones, amb molta presència occidental, però continua sent molt xinesa.

A més hi vam arribar tres dies després d'inaugurar-se l'exposició universal, el que vol dir que els preus dels hostals estan pels núvols. Per sort per a nosaltres el Gerard i la Patrícia tenien una habitació per a nosaltres. Aquest cop no era couchsurfing, perquè ja ens coneixíem de Canet, però podria haver-ho estat perquè s'hi van acabar apuntant!

Els dos porten uns mesos treballant a Xangai, i estaven molt ocupats, així que durant el dia ells marxaven a la feina, i nosaltres a caminar. I mira que en vam fer de quilòmetres! La ciutat és una barreja d'arquitectura moderníssima i barris més antics, alguns reconstruïts i que ara són més una atracció turística que una altra cosa, i altres de més autèntics, amb la seva gent en pijama i les cuines al carrer. És molt agradable passejar-hi, perquè no són tot cases molt altes com a Guangzhou, i hi ha districtes com la French Concession plens d'arbres i voreres amples. I parcs on la gent gran queda per ballar i jugar al diávolo. Tampoc vam trobar la circulació tan caòtica, però això potser és perquè ja ens estem acostumant a com de malament condueixen els xinesos i que poc respecten els vianants.

Una tarda la vam passar al museu, admirant -com no podia ser d'altra manera- peces de jade, mobles, vestits tradicionals i màscares, cal.ligrafia, porcellana... tot impressionant. Evidentment vam passejar pel Bund, el passeig a la vora del riu que van fer els anglesos i des del que es tenen bones vistes del districte financer de Pudong i els seus gratacels. També vam anar a l'Expo, però això mereix un post a part.

El cap de setmana... la veritat és que vam vegetar bastant. El temps no acompanyava, feia una pluja persistent, i els horaris del Barça (divendres bàsquet, dissabte futbol, diumenge altre cop bàsquet) feien que ens llevéssim tard i atontats. Però ja ens va anar bé descansar, poder cuinar unes bones truites per sopar i xerrar amb el Gerard i la Patrícia.

El dia abans de marxar vam anar a Qibao, un dels barris més pintorescos de la ciutat. Per ser dilluns déu n'hi do la gentada que hi havia. Vam passejar pels seus carrerons, era curiós perquè el carrer principal estava ple de gent i botigues de souvenirs, però si et desviaves una mica d'aquest, et trobaves a la gent normal en un ambient de poble, aliens al batibull del carrer del costat.

Estàvem molt a gust a casa d'aquell parell, però tocava continuar la ruta, sempre ens passa el mateix, a la que ens trobem a gust en un lloc, hem de marxar. Que dura la vida del Metaltraveller!

Més fotos aquí.

dimarts, 11 de maig de 2010

Wenzhou

Si ens hem trobat amb un problema, per dir-ho d'alguna manera, amb la Xina i la guia que tenim, és que en molts aspectes està obsoleta. I no perquè sigui vella (és l'edició més recent, del maig del 2009), sinó perquè aquest país avança a passos de gegant, sobretot en el camp de les infrastructures, i on l'any passat hi havia una carretera plena de revolts ara hi ha una autopista, i on no arribava el tren, ara n'hi ha d'alta velocitat.

És el que ens va passar per arribar a Wenzhou. Vam sortir ben aviat de Nanjing Xian en autobús i vam arribar a Fuzhou al migdia. Segons la guia, hi ha 7 autobusos al dia que triguen 4 hores en fer el trajecte. Però per sort un noi ens va dir que des de l'octubre també hi ha tren entre les dues ciutats, i que es triga hora i mitja. I a sobre més barat que el bus. De fet feia només 4 dies que s'havia estrenat el tram entre Xiamen i Fuzhou. A l'estació vam superar una altra prova, i vam comprar els bitllets sense cap problema... però per al cap d'unes hores. I és que aquí els bitllets és molt millor comprar-los sempre amb antel.lació perquè s'esgoten ràpid, i si a sobre, com en aquest cas, és un divendres abans d'un cap de setmana llarg, encara vam tenir sort.



Totes les guies recomanen no moure's per la Xina quan els xinesos tenen festa, perquè tots surten a la vegada i es col.lapsa tot. Ho vam poder comprovar l'endemà d'arribar a Wenzhou, al decidir anar a una muntanya propera amb la Sasha i el Jesse (la parella canadenca que ens allotjava) i uns amics seus. D'entrada no vam ni poder comprar els bitllets pel bus i vam acabar agafant taxis. Després hi havia un embús monumental a l'autopista. I per últim, quina gentada al poble! Un cop a la muntanya, com que vam optar per la ruta més costeruda, ja no hi havia tanta aglomeració. Una vegada més vam flipar amb l'estilisme de les xineses, capaces de pujar una muntanya amb vestit de festa i sabates de taló.



A Wenzhou no hi para gaire gent perquè no hi ha grans coses d'interès. I les poques que hi ha tampoc són gaire espectaculars i les vam veure en un dia, però ens quedava bé en la nostra ruta cap al nord perquè no volíem arribar a Xangai coïncidint amb la inauguració de l'Expo i el cap de setmana llarg. I ens ho vam passar molt bé amb ells dos, xerrant, cuinant, anant-nos a fer un massatge que destrossava l'esquena i sentint el punt de vista de dos professors d'anglès canadencs sobre els estudiants xinesos i la vida al país en general.



Va donar-se la casualitat que en el llibre de text dels alumnes del Jesse hi havia un article sobre Barcelona, i feia poc que els havia fet escriure una redacció comparant el que es deia en el text amb Wenzhou. Va ser interessant llegir les redaccions i l'article en concret, i llavors el Jesse ens va proposar acompanyar-lo a l'escola perquè els alumnes ens poguessin fer preguntes sobre la ciutat i sobre el nostre viatge. Vam acceptar, i tot i que al principi estaven una mica tímids, al final no paraven de fer-nos preguntes. Va ser molt enriquidor per a ambdues parts.



Per rematar Wenzhou, mentre fèiem temps per agafar el tren en un McDonald's i escrivíem aquestes línies, un noi occidental se'ns va acostar i ens va preguntar en anglès que què fèiem i d'on érem. Al dir de Barcelona va dir “No fotis!” I en un perfecte català ens va explicar que era americà, que havia viscut 8 anys a Barcelona i que ara vivia a Wenzhou. Ens va convidar a un concert al vespre, però no podíem perdre el tren...

Més fotos aquí.

dissabte, 8 de maig de 2010

Quanzhou i les terres Hakka

El dimecres del partit, tot i que l'Oriol tenia el cap en una altra banda (al Camp Nou més concretament), vam fer una excursió a Quanzhou, a prop de Xiamen. La ciutat havia estat un port molt important de la ruta de la seda marítima, però avui en dia ha perdut molta importància. La part bona és que el centre s'ha conservat tal com era i la ciutat sembla més un poble gran que les urbs monstruoses que hem anat veient fins ara.



El primer que vam anar a veure va ser el temple de Kaiyuan, amb les seves antigues pagodes bessones, un arbre mil.lenari i els altars de rigor. També hi ha un museu amb un antic jonc que van desenterrar fa uns anys. Després vam anar xino-xano (broma fàcil) cap a un altre temple, a un museu de titelles que ens va agradar molt, amb algunes de les peces que eren autèntiques obres d'art, i vam arrodonir la tarda i la tensa espera en una teteria.



Al tornar a Xiamen vam anar a acomiadar-nos del Leon, qui ens va fer un regal molt útil: un curs de mandarí en mp3 que ja estem seguint disciplinadament. I només esperar que es fessin les 2.45 de la matinada per veure el partit... Quin patir! Llàstima que aquest any no podrà tornar a ser...

De Xiamen volíem anar a visitar els Tulous, que són unes construccions circulars a les muntanyes on viuen diferents clans. Va ser tot una mica surrealista, perquè a l'estació de busos ens van dir que el següent bus no sortia fins al cap de 3 hores (cosa que ens suposava perdre tot el dia), però una senyora va venir i ens va portar a una finestreta diferent de les altres, ens va vendre un bitllet i ens va posar en un bus que sortia just llavors. Encara flipant no sabíem ni a on anàvem, sort que finalment vam trobar-ho a la guia (ens estem fent uns experts en reconeixement de caràcters xinesos).



Llavors un noi, un estudiant que parlava una mica d'anglès, se'ns va apropar i ens va dir que hi havia una altra parella que tenien un taxi contractat per anar a veure els tulous, i que si ens hi apuntàvem podíem compartir despeses. Ens va semblar perfecte, perquè no teníem cap pla concret i el preu era la meitat del que deia la nostra guia. I així ho vam fer. Un cop a Nanjing Xian vam pujar al taxi amb el matrimoni de jubilats xinesos i vam passar el dia visitant tulous. Les valls on s'ubiquen són precioses i els tulous són curiosos de veure. El problema que tenen és que cada cop menys gent jove hi vol viure i se'n veuen molts d'abandonats. Per sort (o per desgràcia) s'han convertit en una atracció turística, cosa que fa que com a mínim es puguin conservar.



De tornada a Nanjing Xian el John (el noi del bus) havia insistit que el truquéssim. A nosaltres ens va semblar fantàstic tenir un traductor, i a ell li venia molt bé practicar l'anglès, i a part no tenia res a fer. Va venir, ens va ajudar a trobar una habitació a molt bon preu, i després ens va portar amb el seu cotxe a veure la ciutat. No és gaire gran ni té grans coses a veure, però és un clar exemple del ràpid creixement dels pobles: la meitat de la ciutat és nova! Després ens va portar a sopar en un vaixell (com deia ell “cheap and good!”) i ens vam posar les botes. Resumint, que vam començar el dia sense res definit i ens va acabar sortint tot rodat, i a més a més vam continuar aprenent coses sobre el país de primera mà!



Més fotos aquí.

dimecres, 5 de maig de 2010

Xiamen

Per arribar a Xiamen vam agafar un bus nocturn des de Guanzhou: era un bus amb lliteres! Tres fileres, i nosaltres a la del mig. Tot i això, la il.lusió va passar ràpid ja que els llits eren curts (mida xinesa), durs i a sobre del lavabo sortia una flaira desagradable... Vam dormir com vam poder -la Meritxell, que estava a dalt, procurant no caure daltabaix per cap dels costats- i vam arribar a Xiamen ben d'hora al matí.



Un cop allà vam intentar trobar un bus cap a l'alberg. Estàvem intentant desxifrar els noms de les parades quan de seguida se'ns va acostar una noia que ens volia ajudar, i no només ens va acompanyar, sinó que va trucar a l'alberg on volíem anar, i que va resultar que estava ple. I els hotels eren caríssims! Finalment vam poder contactar amb el Leon de couchsurfing, un noi kiwi-alemany que està estudiant xinès i amb qui de seguida ens vam entendre molt bé. Després d'una merescuda migdiada, vam marxar cap a la platja, on vam poder observar una de les coses més horribles creada per l'home: una autopista que passa per la vora del mar!! Per sort no hi havia massa trànsit i vam poder passejar tranquil.lament.

Després l'Oriol va aprofitar per tallar-se els cabells. En una perruqueria on els perruquers semblaven els estilistes dels Tokio Hotel, li va costar fer-los entendre que ell el que volia era uns cabells molt curts! I amb el cap pelat, ja de nit, vam anar a passejar per l'illa de Gulang Yu, just davant de la ciutat. En aquesta illa els cotxes estan prohibits i antigament era el lloc on vivien els europeus i els mercaders, i es nota per l'arquitectura colonial de l'illa. La veritat és que es respira molta pau i és molt agradable de passejar-hi., sobretot al vespre quan els grups de turistes xinesos ja han marxat. També vam aprofitar per tastar, sense saber-ho, el seu plat típic: una mena de truita amb ostres boníssima!



Gulang Yu és el més destacable de Xiamen, que per altra banda és una ciutat molt moderna d'avingudes amples i edificis alts, però molt ben cuidada. L'endemà vam aprofitar el dia per anar als altres llocs dignes d'una visita: primer vam anar a veure el temple de Nanpu, un temple budista molt important a la zona i que té figures realment impressionants, totes daurades, amb diferents deïtats representades. Per unes escales vam pujar fins al cim de la muntanya per poder tenir bones vistes del temple i la ciutat. I després vam dinar i la Meritxell va agafar llibreta i bolígraf per acompanyar al Leon a una classe de xinès a la universitat! Entendre no va entendre gaire perquè el nivell era ja una mica avançat, però l'experiència va valdre la pena, i el campus està molt bé. Acabada la classe vam tornar a la universitat per prendre un tè amb l'Osham i la Bethany (el primer, amic del Johnny de Guangzhou). Després d'una agradable conversa, vam agafar les bosses per anar a dormir a casa de la Lu i l' Emy, també de couchsurfing, que ens van rebre amb els braços oberts.



El cas és que a Xiamen potser no hi ha grans coses a fer, però vam conèixer a tanta gent maca en un temps rècord que finalment vam allargar l'estada. El dimarts feia molt bon dia i vam aprofitar per passejar per la costa, (per la part on no hi ha autopista). Vam fer gran part del passeig marítim, caminar per la sorra, veure el parc d'atraccions, tornar a creuar-nos amb parelles de nuvis fent-se fotos... A la tarda vam tornar a Gulang Yu per veure-la de dia. Més tard ens vam trobar allà amb l'Emy i la Lu, vam degustar de nou la truita d'ostres i vam comprar gambes per al sopar. Ens tractaven massa bé! Nosaltres vam intentar fer un pa amb tomàquet, però només vam trobar pa de motllo dolç i elles no tenien res per torrar-lo, així que va quedar una mica trist el tema, però a elles els va encantar. Ho podem afirmar rotundament: el pa amb tomàquet és com aquella cervesa, allà on va, triomfa!



La principal preocupació per dimecres era trobar un lloc per veure el partit, i elles ens van deixar quedar-nos una nit més per poder-lo veure a la seva tele...

Més fotos aquí.