divendres, 21 de maig de 2010

Suzhou i Nanjing

De camí a Nanjing vam parar a la ciutat de Suzhou, un lloc encantador ple de jardins, pagodes, llacs, canals, ponts... Al sortir de l'estació, intentant esquivar tot aquell que ens volia vendre un tour, ens vam equivocar i vam agafar un bus cap a la part nova de la ciutat, que estava ple de zones enjardinades molt ben cuidades que et fan pensar en el número de persones que deuen treballar en el manteniment dels carrers i els parcs...

Però l'autèntic encant de Suzhou és a la part antiga, que està molt ben conservada i convida a passejar-hi hores i hores. És una llàstima que per entrar a cada jardí et facin pagar -i no un import simbòlic-. És per això que com que quan portes tants parcs (amb pagodes) visitats els veus tots iguals, vam optar només per fer la fotografia des de fora. Per sort el seu atractiu principal, els canals, els ponts i els carrerons, són de franc.

Amb els peus inflats de caminar tot el dia vam agafar un altre tren bala cap a Nanjing, la capital del sud, i és que aquesta ciutat ha estat, en diverses ocasions, la capital de la Xina. Allà ens esperava l'Emmanuelle, una noia francesa que vam conèixer a les illes Perhentian, a Malàisia. Per sortir de la monotonia dels fideus i l'arròs vam anar a sopar a un restaurant francès i cap al llit perquè el dia havia estat duríssim. Potser el llit no era res de l'altre món, però després de tres setmanes en llits xinesos, vam agrair poder descansar en un matalàs de molles!!!

El primer dia teníem una missió especial: portàvem 20 dies a la Xina i ens en quedaven deu per a que expirés el visat, així que vam haver d'anar a la Policia a extendre'l per a un mes més. El problema va ser que trigaven 4 dies hàbils, i amb el cap de setmana pel mig, volia dir que havíem d'esperar 6 dies per a que ens tornessin els passaports. Per tant, teníem per endavant temps de sobra per poder visitar la ciutat a un ritme més tranquil (sí, encara més tranquil!).

La ciutat destaca sobretot per les grans extensions de muralla que encara queden dempeus. Aquesta mesurava originàriament 33 km que envoltaven la ciutat fent-la gairebé inexpugnable. Particularment, la porta de Zhonghua, la més gran de totes, que ha aguantat molts atacs mantenint-se actualment en un molt bon estat.

Una de les visites que més ens va impactar va ser la del museu memorial de la massacre de Nanjing, on es descriuen els fets ocorreguts l'any 1937, quan els Japonesos, en plena expansió imperialista, van decidir conquerir la Xina i van protagonitzar un dels episodis més tràgics de la història d'aquest país: van assassinar a 300.000 persones. És ben curiós perquè uns dels salvadors del poble de Nanjing va ser el partit Nazi alemany... El museu està molt bé i les explicacions en anglès per sort són molt bones (no com en altres llocs...), però surts amb un mal cos d'allà dins... I evidentment en cap moment s'esmenta que el govern de l'època, a la vegada que fugia cap a Taiwan, va tancar les portes de la ciutat deixant a la gent atrapada a dins a la seva sort, convidant-los a resistir per la pàtria...

Un altre dia vam anar a veure el pont de dos pisos que travessa el Yangtse, i que a l'època que es va inaugurar va ser una gran obra d'enginyeria 100% xinesa. També vam tenir temps per a passejar per altres zones de la ciutat igual d'interessants, com les ruïnes del palau Ming, la colorida i il.luminada (potser massa kitsch) zona on hi ha el temple confucià, amb el riu i moltes botigues, i la muntanya púrpura-daurada, on hi ha les tombes d'emperadors Ming i el mausoleu del Dr. Sun-Yatsen, el primer president de la República de la Xina (no la popular d'ara) i als quals no vam entrar perquè amb la boira que feia ens va fer mandra pujar 394 escalons per no veure res.
I amb els passaports ja en vigor fins a finals de juny, vam continuar el nostre trajecte cap al nord.

Més fotos aquí.

PS: Des d'aquí volem enviar un missatge d'ànims a un amic que està en hores baixes passant uns moments difícils: EURO! Anima't!!! Que els Metaltravellers et necessitem ben fort per continuar viatjant!!

6 comentaris:

Gemma ha dit...

Quants dies pel tema visat. Suposo que haurà anat bé per descansar una mica,no?
Nosaltres el diumenge vam celebrar la lliga.. Visca el Barça i visca Catalunya.
Petons.

Merce ha dit...

jeeje!! yo m'apunto a lo d'animar a l'euro! que tinc unes llibres esterlines pendents de canviar al'espera de temps millors!!

Un petooooo!!!!

Montserrat ha dit...

Realment és ben trist que els països hagin de fer Memorials...i encara ho es mes que no serveixin per fer memòria, en fi.La propera guerra mes o menys mundial diuen que serà per l'aigua i com que la Xina en te molta ja podem començar a tremolar,això si em sembla que avans li haurem de fer un Memorial al pobre Euro que no aixeca cap i com que no es pot devaluar tothom li te molta mania. Dic jo que si tants diners falten perque no en fabriquen mes..crearien llocs de treball i tindrien el poble content.Apa passeu-ho be que ja us ho trobareu quan torneu JE JE

Daniel ha dit...

Goita que jo pagaria per veure un parc, estan flipats aquests charlies, i més quan vosaltres esteu acostumats a conviure amb la natura i gaudir de paisatges verds dia rere dia. Desconeixia completament aquesta història de l’invasió dels japos, sembla realment curiós el que ens heu explicat ja que no té cap sentit que el partit nazi ajudés a tot un país imperialista i, alhora, comunista, o encara que no ho fos en aquell moment, es passés al bàndol d’esquerres quan són els d’extrema dreta que et donen un cop de mà... ben curiós de veritat, o potser no sabeu llegir anglès jejeje.
Ja podeu plorar que ara, al fer el canvi de moneda, notareu el nivell de vida eh punyeters!! Veig que la crisi també arriba als metaltravellers@notengodinerouooo!!.com. Com sempre la vostra mandra supera les visites amb alçades consistents i desmesurades fora dels vostres ànims morals. Vinga que gairebé 400 esglaons no són obstacle d’un viatge mundial. En quan a les fotos, els dumplings fan una pinta... i Oriol, com podies patir en l’últim partit de lliga, ets el típic culer que dubta d’aquest brutal i genial Pep Team, els mal de caps i infarts han passat a millor vida amb aquest equip, Força Barça!!

Mª Núria ha dit...

Massacres, genocidis, matances, exterminis... allà on aneu sempre trobeu alguna cosa per recordar-nos a tots plegats que som uns cafres. Algun dia aprendrem a ser més civilitzats i tolerants? Potser vosaltres viatjant i nosaltres llegint-vos des d'aquí ens adonarem que no som pas tan diferents i que estaria bé viure i deixar viure.

Marc ha dit...

eiiii!!!
us vai veure el dimarts a casa la neneta!! cla k sempre feieu el mateix... el pobre oriol es va aixecar com 25000 cops a buscar aigua...
dewwww!!!