divendres, 25 de juny de 2010

Lijiang

El camí que ens va portar des del Llac Lugu fins a Lijiang no va ser gaire tranquil. Gran part del trajecte estava en obres i cada dos per tres ens aturàvem, ara es forma un col·lapse, ara hi ha un accident en una corba i hem d'esperar a que la policia ens deixi passar... Resultat: més de 10 hores de camí per arribar a una bonica ciutat envoltada de muntanyes.

Lijiang és una preciositat, famosa pel seu centre històric (patrimoni de la humanitat) i tots els canals que recorren els carrers, subministrant aigua corrent a les cases. A diferència de totes les altres ciutats, aquesta no és una quadrícula amb totes les cases orientades al sud, sinó que les cases, d'estil Naxi, formen carrerons en zig-zag. Com en altres ciutats, el centre està reconstruït, però en aquest cas degut a un terratrèmol que va afectar la població el 1996.

I la veritat és que està tot reconstruït amb gust i les tendes de souvenirs (que n'hi ha milions) no aconsegueixen destrossar l'ambient de la ciutat. A més, el millor de tot és deambular pels carrerons i perdre-s'hi, literalment. I és que si t'apartes dels dos carrers principals inundats per marees de turistes, et trobes en petits carrers sense gairebé ningú, permetent-te gaudir tranquil·lament de la ciutat, amb la gent seguint el seu ritme de vida sense alteracions. De nit, encara és més bonic, tot i que hi ha un carrer on tot són bars amb música a tot drap que ni Lloret, la resta és molt tranquil·la, i il·luminada amb fanalets.

Quan en arribar ens vam posar a buscar allotjament, vam anar a parar sense saber-ho a un del més recomanats per la guia. I en aquest cas cal dir que la recomanació era justificada. Vam passar dues nits a l'hostal de la Mama Naxi, una dona molt enèrgica que es desvivia per fer que els seus hostes es trobessin a gust. El primer dia ens vam quedar al sopar comunal (per mandra de buscar una altra cosa) i per 15 yuans (2 €) no van parar de portar a la taula tot de plats típics diferents a quin més bo. A més a més va resultar que aquell diumenge celebraven el primer mes de vida del seu nét, una data molt important a la Xina i en la qual la família organitzava un banquet on estàvem tots convidats. Va ser curiós veure com funcionava: la gent arribava, s'atipava i marxava, i ja n'hi havia uns altres esperant per ocupar la taula i esperar que els servissin, i vinga treure menjar!

Passejant pel mercat ens va passar una de les coses més curioses fins ara. Vam trobar una parada on venien una cosa sospitosament semblant al pernil salat. Estupefactes, vam decidir comprar-ne un tros i tastar-ho allà mateix. Com que no teníem ganivet per tallar-ho fi, el vam atacar a queixalades i... estava boníssim!!! Era pernil! Molt tendre, però pernil. Els xinesos no compartien el nostre entusiasme, es quedaven de pedra i ens miraven amb cara de fàstic. Alguns fins i tot ens feien el gest de que ho escopíssim. Ens van arribar a fer dubtar... i si no era bo i aquella nit havíem de córrer al lavabo cada cinc minuts? Però no, no va passar res. Senzillament per ells allò era carn crua i no concebien menjar-se-la així. No saben el que es perden! És infinitament més gustós que els peus de pollastre -amb ungla i tot- que es mengen amb tant de gust, i que no són res més que tendrums (ho diuen uns que els han tastat).

Més fotos aquí.

2 comentaris:

Gemma ha dit...

Què fort, heu menjat pernil salat en una ciutat perduda de la Xina... Per cert, molt curiós el ritual de celebrar el primer mes de vida del nèt.
Petons.

Daniel ha dit...

Tot el que heu cremat aquest mesos ho heu recuperat amb el tiberi d’aquella dona que li va néixer fa un mes el seu net. Deu ser espectacular, rollo quan vas a un restaurant xinès que demanes un menú i no paren de portar-te coses, encara que en veritat t’ho porten tot de cop per a que acabis abans de menjar i puguin oferir una taula a uns altres.
Això del sopar comunal al preu simbòlic de 2 € s’ha de començar a implantar aquest costum en el nostre país, seria una solució a la crisis pel qui no poden ni sortir de casa.
I lo del pernil, jo que pensava que us faríem dentetes tot aquest temps i va i ho trobeu a la Xina que no saben apreciar l’embotit del bo; si tant els hi repugna menjar carn crua perquè la salen i la deixen assecar? Per després cuinar-la?. La ciutat Lijiang té molt d’encant, sembla com si estiguéssiu visitant un pessebre vivent amb tant de fanalets.