divendres, 30 de juliol de 2010

Koh Tao, trobada amb el destí

Els Metaltravellers i la MetalFriend, cansats de la nit al tren, l'espera a l'estació, el bus i les tres hores de ferri, vam arribar finalment a Koh Tao. Com que ja sabíem d'altres vegades que les coses es veuen més clares un cop has descansat i t'has instal•lat, vam anar de seguida a buscar un lloc per dormir els tres. Com també passa sovint, després de veure'n uns quants, ens vam quedar amb el primer que havíem vist.

Si una cosa ens va agradar de Koh Tao, és que les coses van anar sorgint soles, sense planificar-les, de la millor manera. La casualitat, o el destí, va picar a la porta més d'una vegada. La primera, la casualitat va voler que el bungalou ens l'hagués recomanat un noi basc al passar. Aquest noi estava malalt, i quan nosaltres anàvem cap a l'habitació, l'havien anat a veure una parella d'amics... a qui la Meritxell va reconèixer a l'instant. Eren l'Eva i el Sebas, de la web “viajar y buceo”, que en els temps en que la Meritxell recopilava informació pel viatge, ells estaven fent el seu i escrivien un bloc, que en tantes ocasions ens va servir de guia i/o d'inspiració. No exagerem al dir que, després de parlar amb ells una estona, teníem la sensació de que ens coneixíem de tota la vida.

Ells ens van presentar a un munt de gent a l'illa, gent que el destí va fer que ens uníssim per uns dies per sortir a sopar al millor restaurant casolà tai de l'illa, a fer unes birres, una graellada a la platja, festa fins la matinada, converses al bar... Una noia toledana a qui li havia tocat un viatge per Tailàndia en un concurs, i que havia vingut a veure a un amic, un parell de nois que acabaven d'arribar per convertir-se en instructors de submarinisme, xilens, argentins, madrilenys... però també franceses, australians... “La Comunidad”de Koh Tao ens va acollir per uns dies, i ens van fer sentir tan a gust, que ens va doldre i tot marxar.

La segona gran casualitat va ser una nit que vam conèixer a la Yanina, una noia que viu a Ushuaia i que és amiga de la Sandra, la primera persona que ens va allotjar amb Couchsurfing, la primera nit de viatge, fa disset mesos. Tot està interconnectat!

D'altra banda, durant el dia els tres fèiem el que més ens venia de gust: llegir, jeure a la platja del davant del bungalou, fer snorkel, migdiades eternes, postes de sol a la platja... encara que també vam anar d'excursió a altres cales, vam llogar un kaiak per anar fins a l'illa de Nangyuan, o comprovar a la pròpia pell els beneficis del massatge tailandès. L'illa és molt petita i plena de submarinistes, ja que és un dels llocs més barats del món per treure's una certificació. De fet, la nostra intenció era fer unes quantes immersions, però per sort ens van avisar que la visibilitat no era gaire bona, i que no ens ho recomanaven.

L'últim dia va ser molt dur! Primer perquè la nit abans la festa s'havia allargat fins a la sortida del sol... I els “buckets” (galledes) de Samsong (una mena de whisky tailandès) amb red bull tenen conseqüències... Segon perquè vam acomiadar a la MetalFriend, que havia de tornar a Bangkok i a la dura realitat de la feina a París... tot i que el seu ampli somriure ens va deixar tranquils, sabent que havia passat unes bones vacances amb nosaltres (nous sommes sûres que tu rentreras à Koh Tao un de ces jours...). I tercer al vespre quan l'Eva, el Sebas i una parella argentina ens van fer un comiat al port d'aquells que quasi fan saltar les llàgrimes! Chicos, nos volveremos a ver seguro!

Més fotos aquí.

dimarts, 27 de juliol de 2010

Retrobament a Bangkok

El contrast entre Laos i Tailàndia va ser fort, hi havia llocs oberts de matinada, publicitat per tot arreu, molta gent... i com que ens ho havíem passat tan bé a Laos, vam arribar a l'antic regne de Siam una mica a contracor. Era un país que no entrava en els plans visitar gaire a fons, però teníem assumit que hi hauríem d'acabar passant. El govern tai ens va facilitar les coses: si entres al país per terra, només et donen visat per a 15 dies, i per a nosaltres ja eren suficients.



Vam anar directament a Bangkok, ciutat que altres viatgers ens havien pintat tan bruta, sorollosa i caòtica que no ens atreia gaire... però finalment vam trobar que no n'hi havia per tant, i fins i tot podem dir que ens va agradar molt. És una gran ciutat, cosmopolita i amb molta vida. A més, arribar a Bangkok tenia un altre al·licient per a nosaltres: teníem visita!! La MetalFriend Elisabeth va venir a passar les vacances amb nosaltres. Aquell vespre vam posar-nos al dia de les nostres vides tot passejant pel carrer Kao San, la zona de motxillers per excel·lència, i vam posar-nos d'acord en què fer. El pla era fer una mica de visita cultural a Bangkok (sense estrés) i després anar a jeure a alguna platja, que tots tres necessitàvem desconnectar.



Dit i fet, al matí següent ens vam posar a passejar amunt i avall de la ciutat. El primer dia vam caminar sense parar visitant edificis remarcables i temples importants. El millor va ser que, just quan començàvem a tenir gana, ens vam trobar un lloc on repartien fideus i aigua gratuïtament al mig del carrer. Vam entrar al Vat Phu a veure el buda gegant reclinat, i no vam entrar al palau reial perquè aquell dia feien una cerimònia i no es podia accedir a tot arreu. Després de veure com tancaven els negocis a Chinatown, vam arribar al mercat nocturn de Patpong, on ens vam endur una decepció al veure que el bar Kiss (amb les lletres com les del grup), d'on sortia la melodia del “We're not gonna take it”era en realitat un bar de ladyboys i espectacles de ping-pong (no l'esport olímpic), com tots els de la resta del carrer.



De tant caminar, vam acabar rebentats i l'endemà, amb la calor que feia, vam decidir prendre'ns-ho amb més calma, així que per no caminar vam agafar el ferri per tot el riu, i després el Skytrain per veure la ciutat des de dalt, fins a la zona dels centres comercials. Després que l'Oriol s'ho passés com un nen a l'edifici de botigues de tecnologia, vam descobrir per casualitat el The Rock Pub, el bar heavy amb més solera de la ciutat, i després de tres mesos sense haver-ne trobat cap, no podíem deixar passar l'oportunitat de moure una mica les grenyes. Després unes birres més al terrat de l'hostal, que tenia unes bones vistes sobre el riu. I el tercer dia vam continuar passejant, vam anar a veure les vistes de la ciutat des de la muntanya daurada, i vam visitar el gran buda dempeus. Ens van quedar moltes coses per fer i per veure, però alguna cosa ens diu que hi tornarem...



Al vespre vam anar cap a l'estació per agafar un tren nocturn. Com que havíem reservat tard, només quedaven bitllets a butaca de segona classe, és a dir, sense aire acondicionat però amb ventiladors. Era prou còmode i la calor era suportable, l'únic inconvenient era la gran quantitat de mosquits que, empesos pels ventiladors, anaven plovent sobre nostre.

Més fotos aquí.

divendres, 23 de juliol de 2010

L'altiplà Boloven, la cirereta del pastís

De Champasak a Pakse, la ciutat més important del sud i de nul interès, amb la intenció de llogar una moto i passar quatre dies recorrent l'altiplà Boloven. Volíem fer un itinerari en cercle, però vam canviar els plans només arribar a Tad Lo, que era la primera parada, un poble al costat d'una cascada.



Quan havíem de buscar allotjament vam trobar una parella d'israelians que ens van dir que ells estaven en un lloc molt especial, i que com que marxaven, ens el podíem quedar nosaltres. L'espera es va fer llarga, perquè quèiem de son, però va valdre la pena. A l'hostal del Sr. Po, que també té bungalous i fins i tot habitacions amb bany a dins, hi ha la carismàtica cabana de bambú. La Meritxell se'n va enamorar a primera vista, l'Oriol va haver de dormir-hi per trobar-li l'encant. La cabana en si és molt senzilla, i les parets de bambú sembla que hagin de sortir volant quan bufa el vent, però és el primer allotjament amb “ànima” que hem trobat a tot Àsia, i transmetia bones vibracions. Tothom que passa per allà hi aporta alguna cosa, hi deixa el que no necessita, o arregla el que s'ha trencat, o decora... i del que hi ha, pots agafar el que necessitis. Té una cuina rústica a fora, que no vam poder resistir la temptació d'utilitzar, una batedora per fer-te els teus sucs... Un lloc ideal per jeure i contemplar com creix l'arròs al camp del davant. El lloc ens va atrapar!



Al contrari que a les 4000 illes, aquí hi volíem passar només una nit, i n'hi vam acabar passant tres, que amb molt de gust haguessin estat unes quantes més... Una menció especial a l'hospitalitat del Sr. Po, qui fins i tot un dia ens va ensenyar a cuinar els seus cèlebres rotllos de primavera, i a la Mama Pap, el restaurant més econòmic i amb les racions més abundants de tot el poble. I a més vam coincidir amb tot de gent molt maca, entre ells el Jordi de Caldes de Montbui, un noi basc, un andalús... També va arribar el regal d'aniversari de l'Oriol (amb una mica de retard, però va valdre la pena): una passejada en elefant. Laos era conegut com el país del milió d'elefants, tot i que ara la xifra del que queda està molt lluny del milió.



Els plans van canviar ràpidament, i en comptes de fer el circuit que teníem pensat, vam fer excursions amb la moto durant el dia, per tornar a Tad Lo a la nit, i l'últim dia si que vam fer la volta sencera. A la llista de perills de la carretera hi vam afegir les serps que la travessaven sense miraments. L'altiplà dels Boloven concentra un munt de plantacions de cafè, i tot de cascades disperses, i el clima és una mica més benèvol, gràcies a l'altitud. Vam gaudir molt de les hores a la carretera, els banys als rius, els paisatges, la gent... l'altiplà tenia tot el que ens agradava de Laos, corregit i augmentat, i ens va costar marxar.



L'última nit la vam passar a Pakse, on per sort vam trobar un hostal a molt bon preu i amb tv! Allà vam poder veure la final del mundial des del llit, i preparar-nos per canviar de país l'endemà. Ens va costar deixar Laos...

Més fotos aquí.

dimarts, 20 de juliol de 2010

Champasak

Sortint de les 4000 illes vam dirigir-nos a Champasak, perquè allà hi ha un dels temples en ruïnes més importants del país. És el Vat Phu, d'influència Khmer, i com que finalment en aquest viatge no anirem a Cambodja a veure els temples d'Angkor, el mínim que podíem fer era visitar aquest.



Per anar a Chamapasak havíem de travessar el riu amb barca, i després de dures negociacions vam aconseguir un preu just per passar, juntament amb dues noies fineses, un canadenc i una alemanya. Vam acabar dormint tots al mateix hostal amb vistes al riu, i anant junts a visitar el temple: la unió fa la força, i com més gent, més fàcil és negociar preus. Vam anar cap al temple quan el sol començava a baixar, per no morir-nos de calor, i la sorpresa va ser que un cop a la guixeta, l'entrada era més cara de 16.30h a 18h que de 8h a 16.30h, una cosa il.lògica totalment. Pagar més per menys hores, i amb el museu tancat? A sobre, va passar una família laosiana i vam poder comprovar que els turistes paguem 10 vegades més... Estàvem tan indignats que vam estar a punt de no entrar, però finalment ens ho van deixar a preu de dia.



El temple ens va agradar molt, perquè era diferent de tot el que havíem vist fins llavors. Està estructurat en tres nivells diferents, amb unes escales impossibles flanquejades per arbres. Vam pujar fins a la part més alta, on hi ha l'altar principal amb uns relleus molt treballats i uns gravats a les pedres en forma de cocodril, d'elefant i de petjada de Buda. El millor va ser la llum que hi havia a l'hora que es va pondre el sol.

Després, sopar a l'hostal i a dormir, encara que costava perquè aquella nit feia una calor insuportable. Ens vam llevar a la 1.30h per veure el partit de semi-final a l'hostal mateix, en companyia de 10 laosians que van sorgir del no-res, i que animaven a Alemanya en francès, una mica kafkià tot plegat.



Més fotos aquí.

dissabte, 17 de juliol de 2010

Vientiane i les 4.000 illes

La capital de Laos és Vientiane, i és molt probablement la capital de país més tranquil.la de tot Àsia, per no desentonar amb la resta del país. Situada a la riba del Mekong, és una extensió de cases baixes, relativament poc trànsit, molts temples i uns quants monuments nacionals.



Aquí vam poder fer couchsurfing de nou després de molt de temps, i vam estar a casa del Joey, un noi americà que està fent de professor d'anglès. Va ser una sensació molt bona poder estar en una casa després de tants hostals. A més, ens va deixar les seves bicicletes per poder moure'ns per allà, i també vam sortir amb ell als bars d'expats (els estrangers que estan vivint allà) per veure els partits del mundial.

Van ser uns dies d'allò més agradables i tranquils -per continuar la tònica general del país-, en que no vam arribar a veure tot el que se suposa que s'ha de veure de la ciutat pel que fa a monuments, però la vam viure d'una altra manera, menys de turistes i més d'habitants. Fins i tot l'Oriol va anar a provar de fer meditació en un temple, mentre la Meritxell ajudava a un monjo a practicar l'anglès.



De Vientiane vam decidir saltar-nos el centre del país i anar directament al sud, cap al que es coneix com l'arxipèlag de les quatre mil illes, a la frontera amb Cambodja. En aquest tram el Mekong arriba a tenir una amplada de fins a 14 km, i en època seca apareixen tots d'illots. També hi ha unes quantes illes permanents, i nosaltres vam anar a la de Don Det. Si la vida a Laos és relaxada, a les illes ja és el súmmum. Les hores passen a càmera lenta, i la millor manera de passar el temps és a l'hamaca esperant que passi la calor. Vam triar un bungalou amb vistes al riu, i ens vam dedicar a contemplar les musaranyes.

Don Det és l'illa amb l'allotjament més econòmic, i per tant amb més motxillers. La gent de l'illa és, com a tot Laos, amable i reposada, i sempre somriuen, però ens va donar la sensació de que era més difícil que en altres llocs establir-hi contacte sense més, només parlar per parlar. D'una banda suposem que veuen els turistes com un mal necessari, cosa comprensible, i per l'altra es passen el dia mirant serials tailandesos a la tele, i si els has de demanar alguna cosa sembla que els molestis, almenys aquesta és la impressió que ens vam endur. Tenint en compte que només fa 3 anys que hi ha electricitat les 24 hores a l'illa, no sabem què devien fer abans durant el dia...



L'endemà al matí ens vam trobar amb la noia italiana i l'anglesa de Nong Kiaw, i vam decidir llogar unes bicicletes per anar fins a Don Kon, l'illa del costat que està unida per un pont, on es poden veure unes cascades. El camí és molt planer, però sense gaires ombres i amb el sol que feia... Però tot va ser arribar allà i posar-se el cel negre i caure una tempesta que semblava que ens queia el cel a sobre. La tornada pels camins fangosos va ser més pesada, amb caiguda inclosa. Quan vam arribar al bungalou estàvem coberts de fang.

Teníem pensat quedar-nos uns quants dies més, pensant que aquell lloc idíl.lic ens agradaria més. Però la veritat és que al cap de dos dies vam decidir que ja en teníem prou. És una sensació difícil d'explicar, perquè no estàvem ni millor ni pitjor que en altres llocs, el lloc és bonic... però senzillament el cos ens demanava marxar.



Més fotos aquí.

dimecres, 14 de juliol de 2010

Gerres misterioses i festa de zombies

Les carreteres del nord de Laos no coneixen gaire el significat de la paraula “recta”. Tret d'això, les importants estan asfaltades, i els conductors són dels menys agressius i temeraris que ens hem topat. El trànsit és escàs i els paisatges, fantàstics. Els perills més grans que s'hi troben són les vaques, búfals o gallines que les creuen en qualsevol moment. Després d'un altre dia dalt d'una camioneta, ja érem a Phonesavan, província de Xieng Khuang.



Aquesta regió del país va ser una de les més castigades durant la guerra. Sí, perquè el que es coneix com a “guerra del Vietnam” també va tenir Laos com a camp de batalla. Amb l'agreujant de que era una guerra secreta de la CIA contra els que donaven suport als vietnamites. Com a llegat van deixar tota la zona sembrada de bombes i ferralla bèl·lica diversa. El pitjor de tot és que moltes no van explotar, i continuen sent un perill constant per a la població -molts continuen buscant la ferralla per vendre-la-, i un entrebanc de cara el seu desenvolupament. Tot i els programes de neteja i d'ajuda a les víctimes finançats pels EUA (què menys!), continua sent una zona força deprimida. Tot això ho vam aprendre als locals de dues organitzacions que tenen exposicions permanents a la ciutat, molt recomanables. Tret d'això, Phonesavan és poc interessant, i el més bonic està als afores.



Amb una moto vam passar el dia recorrent els voltants. Primer vam anar a la plana de les gerres, que com el seu nom indica és una plana amb tot de gerres de mides diferents escampades per allà. Es calcula que tenen uns 2.000 anys d'antiguitat, i no se sap del cert per a què servien. També vam anar fins a Muang Khoun, l'antiga capital de la zona que va quedar arrasada durant la guerra. A la tarda, quan anàvem a una altra localització de gerres va posar-se a ploure, i els camins de terra es van convertir en un fangar que va posar a prova les habilitats (i la paciència) de l'Oriol amb la moto. Com a compensació, al vespre el cel ens va regalar una posta de sol impressionant.

...

Tres de la matinada, l'Oriol surt del local on ha anat a veure el partit desafiant el toc de queda que impera al país. De cop, tot de zombies descalços avancen a trompicons. Aparentment joves, però amb els ulls vermells i la mirada perduda, tenen un sol objectiu: menjar!!! Sort que aquí les paradetes d'entrepans no tanquen mai!

Benvinguts a Vang Vieng, la capital del turisme de borratxera de Laos. Aquest poble és una mena d'esperpent amb tot de bars on posen “Friends” i “Family Guy” tot el dia sense descans, amb totes les cadires encarades a la tele. La gent (aclarim que la majoria són joves anglosaxons) venen fins aquí atrets per l'alcohol barat, la festa, i el divertiment local, el “tubing”, que consisteix en anar riu avall en un neumàtic de tractor, mentre els bars de la vora del riu et pesquen i t'ofereixen begudes de franc.



Sincerament, ens sentíem una mica fora de lloc. Ja portàvem dies veient gent amb els ulls vermells, fins que ens van parlar de la passa de conjuntivitis que hi ha al poble, a l'aigua del riu. Vam estar pensant si parar-hi o no, però d'altra banda també ens deien que els paisatges valien la pena. I si. Altre cop vam llogar una moto i vam sortir a fer una volta pels camps, salpebrats de rocs càrstics que alberguen munts de coves. Nosaltres en vam visitar dues: a la primera, dos nens van ser els nostres guies. No sabíem on ens ficàvem, i després d'haver vist el buda que hi havia a l'interior ens vam ficar més endins, per trossos tan estrets que amb prou feines hi cabíem i vam haver de reptar pel terra fangós de la cova. Va ser molt divertit!

La ruta amb moto no va poder ser tan llarga com volíem perquè la nit abans havia plogut i estava fangós i ple de bassals, així que vam anar a una altra cova, on hi havia un buda reclinat, i després s'obria una caverna gegant i fosca. El millor: als peus de la cova hi havia un rierol on et podies banyar i saltar a l'aigua des d'un arbre. Entre les coves, les relliscades, els salts i tot plegat aquell dia ens vam sentir com els Goonies!



A la tarda la nostra curiositat va poder amb nosaltres i vam anar fins a la zona del famós “tubing”, on música estrident que sortia dels bars espatllaven la bellesa del paisatge. Una pena.

Més fotos aquí.

diumenge, 11 de juliol de 2010

Luang Prabang

Amb els australians que vam conèixer a Muong Ngoi vam agafar una camioneta que al cap de gairebé 4 hores arribava a Luang Prabang, la segona ciutat més important de Laos, i la seva antiga capital. I és que, al contrari de la Xina, aquí les grans ciutats són una mica més grans que una vil·la a casa nostra. A més, només arribar vam poder comprovar que, si la vida a Laos és molt tranquil·la, Luang Prabang no n'és una excepció.

Ràpidament, ens vam adaptar al seu calmat ritme de vida assaborint cada moment a poc a poc. Tot i la calor que anava augmentant a mesura que anàvem baixant més cap al sud, vam passejar pels seus carrers ple de temples, restaurants i hostals, parant per refrescar-nos amb bons sucs de fruita així com l'omnipresent Beer Lao, una de les millors cerveses asiàtiques que hem provat fins ara. Un dels dies vam decidir escapar de la xafogor amb els australians per anar a capbussar-nos a la cascada de Kuangsi, a uns 30 km de la ciutat, un lloc molt idíl·lic amb aigua blau turquesa i unes piscines naturals d'aigua realment freda per ser en una zona tropical.

Al vespre, en el carrer principal, comença a haver-hi molt moviment ja que allà s'instal·la el mercat nocturn. Per una banda hi ha un carreró amb tot de parades oferint tot tipus de menjar a un bon preu: entrepans de tot tipus, crêpes (amb nutella!), carns i peixos a la brasa i també l'arròs i els fideus que no poden faltar en la dieta laosiana. Per l'altra banda, hi ha un gran carrer que s'omple de tendes on ofereixen tot tipus de souvenirs. I hem de dir que aquest ha estat un dels mercats per a turistes que més ens han agradat en tot el que portem recorregut perquè els venedors són molt amables, no t'estan a sobre per tal que els hi compris, el regateig no és una cerimònia que duri hores i els articles la veritat és que són molt bonics i no són d'aquell tipus que quan tornes de vacances no saps què fer amb ells. I això, juntament amb que tot és molt assequible crea una gran atmosfera per a que ningú marxi d'allà sense haver comprat alguna cosa. Nosaltres, per motius d'espai i pes no ho vam fer, però ens haguéssim volgut endur mig mercat...

Entre visita a temple i temple (tot el casc antic és patrimoni de la humanitat) vam travessar un pont de bambú per anar a passejar pel poble de l'altra banda. Realment el bambú serveix per a tot! I tot i que el pont no semblava gaire estable, vam passar sense problemes.

El dia que marxàvem vam aixecar-nos a les 5 del matí per tal de veure un dels rituals més famosos de la ciutat: amb la sortida del sol, centenars de monjos provinents de la gran quantitat de temples de Luang Prabang recorren els carrers d'aquesta on la gent del poble els hi dóna com a almoina menjar. Només sortir de l'hostal, no sabíem cap a on anar a veure-ho i de cop veiem que per la cantonada venen una vintena de monjos. Després de seguir-los una mica per un altre carrer comencem a veure com fileres de monjos van amunt i avall. És una cosa molt bonica de veure sobretot per com la llum de l'alba contrasta amb el taronja pujat de les seves túniques.

Més fotos aquí.

dimecres, 7 de juliol de 2010

Pobles del riu (nam) Ou

De Luang Nam Tha vam anar cap a Nong Khiaw, a la roba del Nam Ou, però el bus directe sortia abans de que el banc obrís, i sense passar pel banc no podíem agafar el bus ni res... així que vam agafar-ne un altre fins a Udomxai i allà canviar fins a Pak Mong. Quan hi vam arribar ja era massa tard per anar fins a Nong Khiaw, i ens vam quedar a fer nit allà. El poble no és més que una cruïlla on paren tots els autobusos que hi passen, i els negocis que estaven oberts eren tots de xinesos. L'endemà al matí vam conèixer dues noies, una anglesa i una italiana, i junts va compartir camioneta fins a Nong Khiaw. Quan hi vam arribar el paisatge ens va deixar amb la boca oberta, i de seguida vam buscar uns bungalous amb vistes al riu. A la tarda vam anar d'excursió fins a una cova propera, que havia servit d'amagatall als soldats durant la guerra d'Indoxina.



Al tornar al poble, la noia italiana va veure que dins d'una casa estaven celebrant una cerimònia de baassi per la mare i la germana d'un guia d'escalada, que l'havien anat a visitar i marxaven l'endemà. No sabem encara com s'ho va fer, però vam acabar tots a dins. Estàvem asseguts a terra en rotllana, i al mig hi havia un con amb flors i fils. El cap de família ho anava beneïnt, i ens donaven dolços. Quan va acabar, tots els membres de la família ens van començar a lligar els fils al canell, donant-nos benediccions i bons desitjos. Els laosians creuen que cada persona té 32 esperits. No sempre els tenim tots amb nosaltres, i no passa res, però quan s'ha d'emprendre un viatge o una nova etapa, cal invocar-los per assegurar-se de que hi són tots i tot anirà bé.



Amb els canells plens de pulseres de fil, que ens havíem de treure al cap de tres dies sense tallar-les, ens van convidar a tots a sopar -i això que encara s'havia afegit més gent a la festa- i van començar les rondes de Beer Lao, la cervesa local boníssima, i de Lao Lao, el whisky d'arròs. L'hospitalitat laosiana ens va aclaparar.

Elles es quedaven un dia més per pujar fins al cim més alt amb una parella australiana, i nosaltres vam anar l'endemà cap a Muong Ngoi, a una hora i mitja en barca riu amunt. El trajecte en si ja valia la pena, i de tant en tant paràvem a la vora del riu a recollir gent que semblava sortida del no-res, encara que si t'hi fixaves una mica, hi havia pobles dissimulats per allà. Si Nong Khiaw ens havia agradat, Muong Ngoi encara ens va agradar més, sobretot per la sensació d'estar en un lloc tan remot. Vam trobar un bungalou de seguida, i vam anar a caminar, a una altra cova i a un poblet que hi havia al final d'uns arrossars... això si que és viure on Crist va perdre l'espardenya! Al vespre, sopar en una terrassa sobre el riu per celebrar els setze mesos de viatge...



Ens hi podíem haver quedat molt més temps, però els dies a Laos són limitats i volem veure moltes coses, així que haurem d'anar una mica per feina. Si ho féssim tot a ritme laosià, en tindríem per un any!

Més fotos aquí.

diumenge, 4 de juliol de 2010

Zaijien Xina, Sabaidee Laos!

Havia arribat l'hora de deixar enrere la Xina després de més de dos mesos, tocava canviar de país. Però per a això ens esperava una pallissa de bus fins allà. Pel primer tram ens va tocar un bus amb lliteres força còmode, i vam dormir pràcticament les 14 hores de viatge. Que ens van semblar moltes més, perquè quan ens vam despertar el paisatge, la temperatura i l'ambient havien canviat radicalment: calor, xafogor, i moltes palmeres a la riba del Mekong. Un contrast molt gran i això que no havíem ni canviat de regió!

Un cop a Jinghong havíem de buscar la manera d'anar fins a la frontera, i just al cap de 20 minuts en sortia un que anava fins a Luang Nam Tha, la nostra primera destinació a Laos. Quina sort! Vam arribar-hi sense cap entrebanc, vam fer els tràmits de rigor en un costat i altre (sort que els països no es defineixen pels seus passos fronterers, perquè el contrast entre el de la Xina i el de Laos és molt bèstia), i vam notar que estàvem a Laos perquè de cop tot eren barraques de bambú i no hi havia gent per tot arreu, la que hi havia sempre somreia i tot anava a un ritme molt més relaxat.



A Luang Nam Tha, poble que no té grans atractius, ens hi vam estar tres dies en un hostal preciós. Així vam poder anar aclimatant-nos al país, ja que estàvem molt aixafats per la calor, i amb la guia que ens vam agenciar gràcies a l'intercanvi de llibres vam anar planificant una mica la ruta.



Vam caminar pel poble, però el que més ens va agradar va ser llogar una moto i recórrer les carreteres fins a Muang Sing, antic mercat central de l'opi de la zona. En aquesta zona del país hi viuen un munt d'ètnies diferents (que nosaltres som incapaços de distingir) i la gent ve a fer trekkings per les muntanyes. A nosaltres ens va fer mandra i ens vam conformar amb l'excursió en moto, i tot i que portàvem poques hores al país, vam caure rendits als seus encants. Arrossars, muntanyes, llacs... miris on miris tot és bonic i molt fotogènic. I la gent és amabilíssima, i el que més sorprèn, sembla que qui més qui menys parla anglès.



A les nits sopàvem al mercat nocturn, tastant les diferents especialitats laosianes -a quina més picant- tot acompanyat d'arròs enganxós, que s'agafa i es premsa amb la mà fent una bola i serveix per acompanyar els plats. Però de postres no perdonàvem unes creps, i per esmorzar unes baguets, tan difícils de trobar a la Xina i que aquí són molt corrents degut a la influència de la colonització francesa.

Més fotos aquí.

dijous, 1 de juliol de 2010

Últimes passes per la Xina: Shangri-la i Dali

Vam arribar a Shangri-la més tard de mitjanit, destrossats del llarg dia de caminada. Per sort la família americo-taiwanesa ens havia reservat un hostal, i per més sort encara a l'habitació compartida estàvem els dos sols.

Shangri-la està en una vall a més de 3000 metres d'altitud, i la fesomia de la gent i de la ciutat és clarament tibetana. Com que el Tibet no entrava en els nostres plans, això era el més semblant a què podíem aspirar. El clima es va aliar amb nosaltres, i va ploure fins a mig matí, cosa que va fer que no ens sentíssim culpables per quedar-nos dormint fins tard. Just quan vam sortir de l'hostal, va parar de ploure.

Vam anar a veure el monestir de Sumtsenling, el més important fora del Tibet. El bus ens va deixar a uns dos km de la porta del temple. De nou ens vam trobar amb un centre de visitants nou de trinca i un preu que triplicava el que deia la guia... Vam decidir només caminar pels voltants, que hi ha un llac i uns camins, però un cop vam ser a la porta, allà no hi havia ningú controlant els tiquets, així que quasi sense poder evitar-ho ja érem a dins. Vam passar una bona estona visitant els diferents temples, carrerons, i veient com la gent pagava als monjos perquè els beneïssin.

La part antiga de la ciutat no és gaire gran, i aviat està vista. L'arquitectura aquí també és diferent, amb pedra i fusta, per protegir-se bé del fred (que en feia!) També vam anar a un altre temple, i al museu que hi havia al davant. Al segon pis hi havia un institut de medicina tibetana, i el seu director ens va fer una visita guiada per allà, i al final ens va passar consulta. La Meritxell resulta que està perfectament, i a l'Oriol només mirar-se'l li va preguntar per la contractura que feia uns dies que arrossegava i li va recomanar uns remeis a base d'herbes per reforçar el seu Yang.

Vam decidir sopar alguna cosa típica tibetana i ens vam atipar amb un hot pot, una olla calenta on es va coent la carn, els bolets i les verdures. També vam tastar la carn de yak seca, que de gust ens va recordar molt la cecina de León, el te de mantega de yak (una beguda densa i untuosa amb regust a mantega). A la nit a l'hostal la sort es va acabar i ens van posar un company d'habitació que amb els seus roncs ens va impedir dormir en condicions. Ni els taps evitaven que els sentíssim!

El dia que marxàvem començava el festival més important de l'any, on fan curses de cavalls, i es veia molt moviment pels carrers, amb moltes noies amb barrets i vestits típics i texans a sota. El camí fins a Dali va ser llarg. Primer vam anar fins a Xiaguan, on la Meritxell va recórrer mitja ciutat per trobar l'estació de busos correcta per comprar els bitllets per l'endemà. Vam arribar a Dali que ja era fosc, calia trobar un lloc per dormir... De sobte un senyor que estava sopant ens va fer el gest de dormir, i ens vam quedar en el seu hostal. Pel mateix preu d'una habitació compartida en un alberg vam tenir matalassos tous, lavabo propi amb tassa i banyera, sabonets, raspalls de dents, xancles, tovalloles i tele! I sense company roncador. Un triomf! Érem els únics hostes i es van portar molt bé amb nosaltres.

Dali està situat entre el llac Er Hai i les muntanyes verdes. També és agradable per passejar, té canals a la part antiga, i una muralla... I si et quedes més dies pots fer passejades amb bicicleta per la vora del llac. El símbol de la ciutat és un temple que té tres pagodes molt altes, i que com podeu suposar, vam veure des de fora. També vam tastar un plat típic, una mena d'escudella amb carpa del llac, verdures, embotits...

Aquest era la nostra última destinació a la Xina, aquella mateixa nit vam agafar un bus amb llitera per anar tirant cap a la frontera. Ens vam adormir en un clima més aviat fresquet i a les muntanyes, i ens vam despertar amb una calor i una vegetació tropicals. Vam arribar a Jinhong, a la riba del Mekong, a les deu del matí amb la sort que just al cap de tres quarts sortia un autobús cap a Laos, i no ens ho vam pensar. Més de dos mesos després era moment de dir: adéu Xina!

Més fotos aquí.