dijous, 1 de juliol de 2010

Últimes passes per la Xina: Shangri-la i Dali

Vam arribar a Shangri-la més tard de mitjanit, destrossats del llarg dia de caminada. Per sort la família americo-taiwanesa ens havia reservat un hostal, i per més sort encara a l'habitació compartida estàvem els dos sols.

Shangri-la està en una vall a més de 3000 metres d'altitud, i la fesomia de la gent i de la ciutat és clarament tibetana. Com que el Tibet no entrava en els nostres plans, això era el més semblant a què podíem aspirar. El clima es va aliar amb nosaltres, i va ploure fins a mig matí, cosa que va fer que no ens sentíssim culpables per quedar-nos dormint fins tard. Just quan vam sortir de l'hostal, va parar de ploure.

Vam anar a veure el monestir de Sumtsenling, el més important fora del Tibet. El bus ens va deixar a uns dos km de la porta del temple. De nou ens vam trobar amb un centre de visitants nou de trinca i un preu que triplicava el que deia la guia... Vam decidir només caminar pels voltants, que hi ha un llac i uns camins, però un cop vam ser a la porta, allà no hi havia ningú controlant els tiquets, així que quasi sense poder evitar-ho ja érem a dins. Vam passar una bona estona visitant els diferents temples, carrerons, i veient com la gent pagava als monjos perquè els beneïssin.

La part antiga de la ciutat no és gaire gran, i aviat està vista. L'arquitectura aquí també és diferent, amb pedra i fusta, per protegir-se bé del fred (que en feia!) També vam anar a un altre temple, i al museu que hi havia al davant. Al segon pis hi havia un institut de medicina tibetana, i el seu director ens va fer una visita guiada per allà, i al final ens va passar consulta. La Meritxell resulta que està perfectament, i a l'Oriol només mirar-se'l li va preguntar per la contractura que feia uns dies que arrossegava i li va recomanar uns remeis a base d'herbes per reforçar el seu Yang.

Vam decidir sopar alguna cosa típica tibetana i ens vam atipar amb un hot pot, una olla calenta on es va coent la carn, els bolets i les verdures. També vam tastar la carn de yak seca, que de gust ens va recordar molt la cecina de León, el te de mantega de yak (una beguda densa i untuosa amb regust a mantega). A la nit a l'hostal la sort es va acabar i ens van posar un company d'habitació que amb els seus roncs ens va impedir dormir en condicions. Ni els taps evitaven que els sentíssim!

El dia que marxàvem començava el festival més important de l'any, on fan curses de cavalls, i es veia molt moviment pels carrers, amb moltes noies amb barrets i vestits típics i texans a sota. El camí fins a Dali va ser llarg. Primer vam anar fins a Xiaguan, on la Meritxell va recórrer mitja ciutat per trobar l'estació de busos correcta per comprar els bitllets per l'endemà. Vam arribar a Dali que ja era fosc, calia trobar un lloc per dormir... De sobte un senyor que estava sopant ens va fer el gest de dormir, i ens vam quedar en el seu hostal. Pel mateix preu d'una habitació compartida en un alberg vam tenir matalassos tous, lavabo propi amb tassa i banyera, sabonets, raspalls de dents, xancles, tovalloles i tele! I sense company roncador. Un triomf! Érem els únics hostes i es van portar molt bé amb nosaltres.

Dali està situat entre el llac Er Hai i les muntanyes verdes. També és agradable per passejar, té canals a la part antiga, i una muralla... I si et quedes més dies pots fer passejades amb bicicleta per la vora del llac. El símbol de la ciutat és un temple que té tres pagodes molt altes, i que com podeu suposar, vam veure des de fora. També vam tastar un plat típic, una mena d'escudella amb carpa del llac, verdures, embotits...

Aquest era la nostra última destinació a la Xina, aquella mateixa nit vam agafar un bus amb llitera per anar tirant cap a la frontera. Ens vam adormir en un clima més aviat fresquet i a les muntanyes, i ens vam despertar amb una calor i una vegetació tropicals. Vam arribar a Jinhong, a la riba del Mekong, a les deu del matí amb la sort que just al cap de tres quarts sortia un autobús cap a Laos, i no ens ho vam pensar. Més de dos mesos després era moment de dir: adéu Xina!

Més fotos aquí.

3 comentaris:

Montserrat ha dit...

Molt be això d'anar al metge sense llista d'espera!!Celebro que tingueu tan bona salud es clar que amb aquests menjars tan contundents si el colesterol no es dispara es que esteu fets a proba de bomba JA JA. Molt bonica aquesta part de Xina.
Vinga que continueu trobant gent tan acollidora i paciència amb els roncadors.

Gemma ha dit...

Ostres, ja canvieu de país?? Com passa el temps... Bé suposo que ara vindrà l'Índia. La Xina m'ha encantat, llàstima que facin pagar a per tot i no els importi gaire el turisme estranger. De totes formes veig que heu trobat gent molt maca i que us ha acollit molt bé.

Petons.

Daniel ha dit...

Us deuria costar respirar a Shangri-la a 3000 metres d’altitud per fer patejades abismals.
Continueu a l vostra dinàmica, us batejaré com els “metalsaltapeatgeters” i a sobre rient-vos a les cares dels turistes pringats que pagaven als monjos per beneir-los. Vosaltres sou la solució econòmica al nostre país amb retallades consistents i amb considerades apretades de cinturó. Si us dediquéssiu a donar consells, potser la gent viuria millor i no es malgastarien muntanyes de diners. Això de veure una versió barata del Tíbet no tu proposen ni les agències de viatges que no els hi passa pel cap d’oferir als client una proposta tant atractiva com la vostra. Jo tinc un deute pendent en provar la cuina tibetana ja que vaig veure un reportatge i em vaig quedar bocabadat i bavejant.
Si li haguéssiu fet mobbing al paio dels ronquets amb grans dosis de Heavy Metal potser aquella nit haguéssiu estat tranquils i solets.