dissabte, 17 de juliol de 2010

Vientiane i les 4.000 illes

La capital de Laos és Vientiane, i és molt probablement la capital de país més tranquil.la de tot Àsia, per no desentonar amb la resta del país. Situada a la riba del Mekong, és una extensió de cases baixes, relativament poc trànsit, molts temples i uns quants monuments nacionals.



Aquí vam poder fer couchsurfing de nou després de molt de temps, i vam estar a casa del Joey, un noi americà que està fent de professor d'anglès. Va ser una sensació molt bona poder estar en una casa després de tants hostals. A més, ens va deixar les seves bicicletes per poder moure'ns per allà, i també vam sortir amb ell als bars d'expats (els estrangers que estan vivint allà) per veure els partits del mundial.

Van ser uns dies d'allò més agradables i tranquils -per continuar la tònica general del país-, en que no vam arribar a veure tot el que se suposa que s'ha de veure de la ciutat pel que fa a monuments, però la vam viure d'una altra manera, menys de turistes i més d'habitants. Fins i tot l'Oriol va anar a provar de fer meditació en un temple, mentre la Meritxell ajudava a un monjo a practicar l'anglès.



De Vientiane vam decidir saltar-nos el centre del país i anar directament al sud, cap al que es coneix com l'arxipèlag de les quatre mil illes, a la frontera amb Cambodja. En aquest tram el Mekong arriba a tenir una amplada de fins a 14 km, i en època seca apareixen tots d'illots. També hi ha unes quantes illes permanents, i nosaltres vam anar a la de Don Det. Si la vida a Laos és relaxada, a les illes ja és el súmmum. Les hores passen a càmera lenta, i la millor manera de passar el temps és a l'hamaca esperant que passi la calor. Vam triar un bungalou amb vistes al riu, i ens vam dedicar a contemplar les musaranyes.

Don Det és l'illa amb l'allotjament més econòmic, i per tant amb més motxillers. La gent de l'illa és, com a tot Laos, amable i reposada, i sempre somriuen, però ens va donar la sensació de que era més difícil que en altres llocs establir-hi contacte sense més, només parlar per parlar. D'una banda suposem que veuen els turistes com un mal necessari, cosa comprensible, i per l'altra es passen el dia mirant serials tailandesos a la tele, i si els has de demanar alguna cosa sembla que els molestis, almenys aquesta és la impressió que ens vam endur. Tenint en compte que només fa 3 anys que hi ha electricitat les 24 hores a l'illa, no sabem què devien fer abans durant el dia...



L'endemà al matí ens vam trobar amb la noia italiana i l'anglesa de Nong Kiaw, i vam decidir llogar unes bicicletes per anar fins a Don Kon, l'illa del costat que està unida per un pont, on es poden veure unes cascades. El camí és molt planer, però sense gaires ombres i amb el sol que feia... Però tot va ser arribar allà i posar-se el cel negre i caure una tempesta que semblava que ens queia el cel a sobre. La tornada pels camins fangosos va ser més pesada, amb caiguda inclosa. Quan vam arribar al bungalou estàvem coberts de fang.

Teníem pensat quedar-nos uns quants dies més, pensant que aquell lloc idíl.lic ens agradaria més. Però la veritat és que al cap de dos dies vam decidir que ja en teníem prou. És una sensació difícil d'explicar, perquè no estàvem ni millor ni pitjor que en altres llocs, el lloc és bonic... però senzillament el cos ens demanava marxar.



Més fotos aquí.

4 comentaris:

Mar ha dit...

Hola!

Després de dies desconnectada avui, entre Eivissa i Mèxic m'he posat al dia de laos i m'ha sorprès veure que és un país amb moltes coses per veure que valen la pena! Sempre m'havia passat bastant desapercebut... però molt xules les fotos i les coses que expliqueu :)

Jo ara a fer la maleta i 10 dies a Riviera Maya... Quan torni ja em posaré al dia amb Tailàndia :)

Petons!!!

Montserrat ha dit...

Mare meva!! espero que avans de tornar passeu per algun pais amb mes marxa sino la patacada a l'arribar pot ser bestial...a l'Oriol nomes li faltava fer meditacio JE JE i espero que la Meritxell no estresses al monjo amb la seva classe.Ah! i deixeu als pobres laosians mirar la tele que han de recuperar el temps, que les estrelles ja se les deuen coneixer totes.
Apa vaig a fer la maleta que els pringats tambe tenim dret a anar passar calor en un altre lloc.

Daniel ha dit...

Mira per on, ara m’ha sortit un germà espiritual i una cunyada solidària amb els monjos.
La veritat, diuen que en la vida de tot s’aprèn i que un es troba a sí mateix al llarg del camí quan realment tens ganes de saber que vols fer i ser amb la teva existència.
Deixant de banda la filosofia, les illes deuen produir una relaxació i pau absoluta, però el meu cos em demanaria constantment marxa, per aquesta raó jo no podria estar tampoc més de dos dies en aquell paradís. Una cosa, algú s’ha dedicat realment a comptar el número d’illes que habitaven allà o simplement van ver un càlcul a l’estil Guarda Urbana en manifestacions. I per cert, parlant de manifestacions Oriol, tu estaves indignat perquè no anava en representació o nom teu, però jo estava a Madrid en el festival Sonisphere amb el Jordi celebrant-ho d’una altra manera. Vosaltres podíeu anar davant de qualsevol ambaixada espanyola en protesta i indignació sobre la sentència de l’Estatut. Al menys en les noticies vaig veure que arreu del món es varen mobilitzar molts catalans.

Gemma ha dit...

Ai Oriol, quan tornis ja no et coneixerem.. Seràs un nou individu, amb molts idiomes, de color marró, ens ballaràs i cuinaràs menjars estranys i a sobre ens faràs cursos de meditació!!hua!!
Per cert, veig que penseu amb mi, sempre feu fotos d'animalets...
Petons,
Gemma.