diumenge, 4 de juliol de 2010

Zaijien Xina, Sabaidee Laos!

Havia arribat l'hora de deixar enrere la Xina després de més de dos mesos, tocava canviar de país. Però per a això ens esperava una pallissa de bus fins allà. Pel primer tram ens va tocar un bus amb lliteres força còmode, i vam dormir pràcticament les 14 hores de viatge. Que ens van semblar moltes més, perquè quan ens vam despertar el paisatge, la temperatura i l'ambient havien canviat radicalment: calor, xafogor, i moltes palmeres a la riba del Mekong. Un contrast molt gran i això que no havíem ni canviat de regió!

Un cop a Jinghong havíem de buscar la manera d'anar fins a la frontera, i just al cap de 20 minuts en sortia un que anava fins a Luang Nam Tha, la nostra primera destinació a Laos. Quina sort! Vam arribar-hi sense cap entrebanc, vam fer els tràmits de rigor en un costat i altre (sort que els països no es defineixen pels seus passos fronterers, perquè el contrast entre el de la Xina i el de Laos és molt bèstia), i vam notar que estàvem a Laos perquè de cop tot eren barraques de bambú i no hi havia gent per tot arreu, la que hi havia sempre somreia i tot anava a un ritme molt més relaxat.



A Luang Nam Tha, poble que no té grans atractius, ens hi vam estar tres dies en un hostal preciós. Així vam poder anar aclimatant-nos al país, ja que estàvem molt aixafats per la calor, i amb la guia que ens vam agenciar gràcies a l'intercanvi de llibres vam anar planificant una mica la ruta.



Vam caminar pel poble, però el que més ens va agradar va ser llogar una moto i recórrer les carreteres fins a Muang Sing, antic mercat central de l'opi de la zona. En aquesta zona del país hi viuen un munt d'ètnies diferents (que nosaltres som incapaços de distingir) i la gent ve a fer trekkings per les muntanyes. A nosaltres ens va fer mandra i ens vam conformar amb l'excursió en moto, i tot i que portàvem poques hores al país, vam caure rendits als seus encants. Arrossars, muntanyes, llacs... miris on miris tot és bonic i molt fotogènic. I la gent és amabilíssima, i el que més sorprèn, sembla que qui més qui menys parla anglès.



A les nits sopàvem al mercat nocturn, tastant les diferents especialitats laosianes -a quina més picant- tot acompanyat d'arròs enganxós, que s'agafa i es premsa amb la mà fent una bola i serveix per acompanyar els plats. Però de postres no perdonàvem unes creps, i per esmorzar unes baguets, tan difícils de trobar a la Xina i que aquí són molt corrents degut a la influència de la colonització francesa.

Més fotos aquí.

3 comentaris:

Montserrat ha dit...

Ja veig que la colonització també va deixar coses bones...i no us queixeu de la calor que esteu de vacances eh? i a mes no heu d'anar a una manifestació en plena entrada d'aire africà a qui se li acut un dissabte de juliol fer una manifestació? al Montilla es clar que com que és tan pasmat no sent ni fred ni calor, apa vaig a veure si ja s'han posat d'acord si només senyera o també pancarta que ara estan entretinguts amb això. Ves quin pais!!!A Laos segú que no tenen aquests problemes.

Gemma ha dit...

Ara acabo de mirar un mapa ja que no m'orientava. Pel que em sembla veure aneu cap a l'Índia,no? Pinta bé Laos, llàstima que només hi estareu de passada.
Petons.

Daniel ha dit...

No m’estranya que al “Xoriço” del Roldán el pillessin a Laos, segons les vostres opinions és un país tant encantador que dona ganes de perdre’s per aquells paisatges.
M’ha agradat molt la foto del camp d’arròs amb els contrastos de colors molt vius, us ha quedat perfecte!