dijous, 19 d’agost de 2010

Fervor patriòtic i espiritual a Amritsar

La continuació lògica del camí hauria estat anar fins a Jaipur, a quatre hores en tren d'Agra, però en un dels nostres rampells, vam decidir desviar-nos unes 15 hores de tren de no res per anar més al nord, cap a la regió del Punjab. Aquesta zona també és plana i verda, com tot el que hem vist fins ara. I ja hem decidit que les muntanyes les deixarem per una altra ocasió.

També hem decidit que no passarem per Delhi. Ningú ens ho ha recomanat, i quan vam passar-hi amb el tren, feia olor d'ous podrits. A més estan eixamplant una avinguda i és la pròpia gent la que ha d'enderrocar casa seva (o mitja casa)... pel que es veu és molt dantesc.



Així que vam arribar a Amritsar de bon matí, i ja vam percebre alguna cosa diferent. El Punjab és una de les zones més riques del país, i es notava en els comerços, molt més arreglats, la gent més educada... Vam anar directament cap al lloc més sagrat de la ciutat: el temple daurat. És el Vaticà dels sikhs, fàcilment reconeixibles pels seus turbants de colors (no es tallen mai els cabells) i els ganivets que els pengen de la cintura.



Doncs el temple daurat és el seu lloc més sagrat. I com que una de les principals doctrines del sikhisme és que s'ha de compartir tot el que es té amb tothom, independentment del seu origen i creença, ofereixen allotjament gratuït en dormitoris, i menjar també de franc a tothom que hi vagi. Per sort vam arribar que s'acabava de buidar una habitació i vam poder descansar del pal de tren.

A la tarda vam anar a veure una de les coses amb les que més hem flipat en el que portem de viatge. Amritsar està a 30 km de la frontera amb el Pakistan. Cada vespre, abans de la posta de sol, per fer el tancament de la frontera els guardes fronterers d'ambdós costats escenifiquen una cerimònia molt particular. Però el més sorprenent és que la gent ho va a veure i a animar.



Vam arribar molt aviat i ens vam asseure al costat reservat per als estrangers. De dins de l'edifici va sortir un animador, que incitava a les masses enfervorides a cridar “Hindustan Zindabad”(visca l'Índia). Després tot de noies fent corredisses amb la bandera, música a tot drap, balls de Bollywood... nosaltres al·lucinàvem! Paral·lelament, el costat pakistanès també s'anava omplint de gent, que cridaven “visca el Pakistan” i també cantaven. Finalment, després d'una mena de desfilada a un pas bastant ridícul, els guardes dels dos costats arrien les banderes respectives i tanquen les portes fins l'endemà. Ens vam quedar bocabadats... Tenint en compte la situació dels dos països respecte el Caixmir, més al nord, no ens va quedar clar si aquesta parafernàlia era un acte de fervor patriòtic pacífic o una manera d'incitar l'odi envers l'altre...



L'endemà ens vam quedar a Amritsar, pels voltants del temple daurat. El temple és preciós, al mig d'un llac sagrat, fet de marbre blanc amb incrustacions com el Taj Mahal i la teulada daurada. El millor és la tranquil·litat i l'hospitalitat que s'hi respiren: ningú et molesta pel fet de ser estranger, més enllà dels que es volen fer una foto amb tu, però sempre molt amables. I també s'hi respira espiritualitat, amb la gent banyant-se a les aigües sagrades, fent ofrenes dins el temple... Vam anar-hi a diferents hores per poder veure com canviava la llum, tot i que el dia no era gaire maco. Vam dinar al menjador comunitari, vam visitar el museu que explica la història dels sikhs (un poble molt castigat) vam passejar pels voltants...



La casualitat va fer que aquell dia s'instal·lés a la “nostra”habitació una parella de Girona. Junts vam anar a sopar, i a veure el temple de nit (encara més espectacular que de dia). Ens vam topar amb la cerimònia de Rahras Sahib i el moment de guardar el Guru Granth Sahib, el llibre sagrat. Després, sense saber gaire bé com, vam acabar col·laborant amb ells, plegant draps taronges que es fan servir per a les ofrenes, com uns peregrins més. Vam estar una bona estona plega que plegaràs, i quan semblava que s'acabava, ens en donaven més! Va ser el més semblant a una feina que hem fet en molt de temps... i a sobre ens van pagar amb dos caramels a cadascú!

Més fotos aquí.

4 comentaris:

Montserrat ha dit...

Realment preciós el temple daurat,i fantàstic per als Ratatravellers l'hospitalitat que van trobar que és pot pagar amb un somriure, unes fotos i ajudant a plegar draps.Això de la frontera si que és al·lucinant, en podrien aprendre a Melilla on s'ha organitzat la penúltima tangana,a mes es veu una frontera neta i arreglada o sigui com un bon teatre, en fi "pa i circ" a la manera índia.
Apa no perdeu el somriure que encara us queden moltes fotos.

Maria ha dit...

Metaltravellers!

Quina il lusio llegir-vos i recordar l' estada a Amristar.

Al final no hem aconseguit veure el Dalai Lama, alla adalt les plujes han fet molt mal i l home canvia les dates constanment! Pero hem estat a Mcleod Jang i hem parlat molt amb els refugiats tibetants i amb els monjos. Hem estat molt tranquils i uns quants dies sense suar, respirant la fresca de les muntanyes!!

Esperem que vosaltres us hagi anat molt be!! Us seguirem la vostra pista pel blog!!

Molta sort pel que queda de viatja i a la tornada a Barcelona (a veure si ens hi trobem)

Un plaer!!

Albert i Maria

Gemma ha dit...

Genial el temple daurat. Precios. I quina espiritualitat, tots a compartir. Molt curios trobar-se gironins,no?
Esteu molt autentics amb les vestimentes del pais.
Petons.

Daniel ha dit...

Vosaltres també vareu tenir que compartir coses amb els sikhs?? Lo de la frontera jo, amb la meva mentalitat simple, ho solucionava amb un partit de futbol cada dia. Així un dia guanyava un bando, i l’altre dia l’altre bando, així tots contents i cap a caseta. I sinó, un partidet de criquet, que els excita molt més, entre les dues seleccions nacionals, però representada pel poble i no per jugadors professionals, així cap té avantatge una respecte a l’altra. Per cert, els guardes de la Índia si es posen a ballar Heavy Metal us ventilarien una miqueta de la calor amb lo que porten al cap, jejeje.
Com no! En un temple on es respira tranquil•litat com el Daurat, us topeu amb gironins. Casualitat?? No crec, és com estar a casa, la nostra ciutat també és respira una calma i relaxació absoluta. No patiu que quan torneu a la nostra terra, ja us farem plegar la roba, i res de pagar-vos ni encara que sigui amb caramels, com bons catalans i de Girona que som. Ja sabeu, la dita diu que s’ha de compartir.... Aquí tots pensem que a tots dos se us ha oblidat el significat i sentit de treballar. Meritxell també et fan tapar-te el cap com a dona per entrar a un lloc sagrat?