dimecres, 8 de setembre de 2010

Adéu Àsia!





Alinea al centre
Moments compartits

Àsia, la tercera i última etapa del viatge. Era en la que teníem menys clar què faríem, però al final les coses van anar sortint soles, i nosaltres vam agafar un ritme diferent. Vam trobar grans diferències d'uns països a altres, però tots ens van fascinar per alguna raó o altra.

Però tot dura fins que s'acaba, i ha arribat el moment de tancar aquesta etapa de les nostres vides. Però el bloc encara no tanca, que ens queden unes quantes coses per dir!

Fotos curioses d'aquests mesos aquí.

dilluns, 6 de setembre de 2010

Repetint ciutats

Diuen que segones parts mai no són tan bones, però en el nostre cas, la segona estada a Calcuta va ser molt millor que l'anterior en tots els sentits

D'entrada no ens vam trobar malament cap dia, que ja compta. També ens va semblar que feia menys calor, però potser és que ja estàvem més aclimatats. Però el fet decisiu va ser la gran acollida que ens va fer l'Amrita, i el fet de poder estar-nos en una casa després de més d'un mes d'hostal en hostal, i a més, lluny de la zona dels hostals per a motxillers. Devia sonar estrany que no volguéssim anar cap a Sudder St., perquè quan un taxista ens va haver ofert 3 vegades anar cap allà i li vam dir que no, va fer una cara de: “I llavors on aneu?”



L'Amrita, que fins i tot es va agafar festa a la feina per poder estar amb nosaltres, ens va tractar tan bé, que ens va costar marxar d'allà. Gràcies a ella vam conèixer una cara de Calcuta que encara no havíem vist, la de la ciutat nova que s'està expandint a pas de gegant, els barris residencials... vam conèixer un munt de curiositats sobre la ciutat, xerrar pels descosits i fins i tot vam fer un passeig en barca de rem pel riu.



Nosaltres vam seguir amb la nostra tònica de caminar molt, i vam visitar algunes coses que no havíem vist l'altra vegada, com la casa-museu de Rabindranath Tagore. També ens vam fer addictes als dolços de Bengala, vam sortir a sopar... i una nit els pares de l'Amrita ens van convidar a casa seva. Els seus pares i la germana es van desfer en atencions cap a nosaltres. La seva mare va cuinar especialitats típiques de Bengala Occidental, entre elles un peix de riu boníssim! Ens vam sentir aclaparats amb tantes atencions, i va ser un final perfecte per al nostre periple pel subcontinent indi.



Això s'anava acabant, i teníem els dies comptats a Àsia. Concretament dos dies grisos plujosos, que vam passar a Kuala Lumpur, la ciutat per la qual més cops hem passat en aquest viatge: sis. I tot gràcies a (o per culpa de) Air Asia i els seus vols a bon preu. La sensació va ser una mica de tornar a casa, perquè ja ens hi movem com peix a l'aigua. A més, vam poder notar canvis en l'enllumenat, en els comerços... Però tot i haver-hi estat tants cops, encara ens quedava una cosa pendent: la visita a les torres Petronas per dins.



Per això la Meritxell va haver de llevar-se molt aviat el dia del seu aniversari. La visita és gratuïta, però les places limitades, i has de fer cua abans de les 8.30h del matí per agafar tanda. Vam agafar-la pel migdia, per poder dormir una mica més, i hi vam tornar després. La visita no és fins al pis 88, sinó fins al 41, que és on hi ha el pont que uneix les dues torres, i les vistes des d'allà, tot i el dia ennuvolat, eren una passada. Després, un bon dinar amb carn de vedella i bona música per celebrar-ho.

Més fotos aquí.

dissabte, 4 de setembre de 2010

Bundi i Orchha

Bundi era una ciutat important del Rajastan l'esplendor de la qual va passar fa molt de temps. Ara és un poble força tranquil, envoltant de turons i dominat per un fort molt elevat, que es reflecteix en un llac artificial. Com a Jodhpur, moltes cases estan pintades de blau. Altra vegada, sense haver-ho previst, vam coincidir amb la celebració del Teej, la mateixa de Jaipur. Però aquí la desfilada era diferent.



Des de la nostra llotja a la terrassa d'un bar, vam poder veure passar sota nostra una barreja de cavalcada de reis, pessebre vivent i processó de setmana santa a la hindú, (només hi faltaven els Bundi-Pastorets!) amb nens representant els principals déus hindús. Menció especial per a la banda que portava un batalló d'homes aguantant fluorescents com a il.luminació.



L'altra particularitat de Bundi són els pous esglaonats. N'hi ha més de 50, i alguns estan molt decorats. Ara com ara hi deu haver força sequera, perquè tots els que vam veure estaven buits, però així ens vam fer una idea de com de profunds són. El més important, el Rani Ji Ki Baori és tot un monument. Tot i la forta pudor produïda pel guano dels ocells, aquest pou ens va deixar bocabadats per la seva immensitat.



Després d'haver recorregut els seus carrers, vam agafar les motxilles per anar fins a Kota, on a la nit havíem d'agafar el següent tren i deixar enrere el Rajastan. Però abans, vam poder sopar en un restaurant punjabi un pollastre tandoori boníssim i molt tendre. Feia dies que només menjàvem cuina vegetariana!

Havent dormit al tren, vam baixar a Shivpuri, on vam agafar un bus de tres hores fins a Jhansi i allà, ens vam haver gairebé de barallar amb els conductors de rickshaws per tal que ens fessin un preu raonable per anar a Orchha. Aquest poblet envoltat de vegetació està ple d'enormes palaus, temples i cenotafis en un estat decrèpit que li dóna un caire molt especial. En un dia es pot veure tot, però no ens hauria fet res quedar-nos-hi més temps, perquè estàvem molt a gust.



Però no. Teníem un bitllet de tren que ens obligava a marxar l'endemà, l'últim tren de l'Índia. I per celebrar-ho, era el més llarg. 24 hores per tornar a Calcuta!

Més fotos aquí.

dimecres, 1 de setembre de 2010

Històries d'Udaipur

La primera impressió d'Udaipur va ser molt bona, perquè després del desert arribàvem a una ciutat envoltada de turons verds. Ja pel camí, en un autobús ple a vessar, havíem creuat unes muntanyes verdes amb tot de vaques al lloc que els correspon: els prats. Tot i que cal assenyalar que per primera vegada vam circular per una autopista, amb vaques pasturant per la mitjana i amb el conductor circulant uns 200 metres pel sentit contrari perquè havia de prendre la sortida de la dreta (tot i haver-n'hi una per la seva banda)

Però el millor de la ciutat no van ser les coses que hi vam veure, que valien la pena, sinó les que hi vam viure. Un dia anàvem a dinar decidits a buscar un lloc que no fos un restaurant en un terrat, perquè, a banda de només ser per a turistes, per experiència solen ser més cars i el menjar més dolent que en els altres llocs. I al tombar per un carreró vam veure una parella d'avis asseguts en un local, i no ens ho vam pensar dos cops. La senyora ens va preparar el millor curry que hem menjat fins ara a l'Índia. Quan ja anàvem per les postres, va entrar una parella de Barcelona i vam estar conversant una bona estona. La filla de la parella d'avis, la Meenu, una dona molt simpàtica i espavilada amb un anglès molt bo, ens va explicar que just aquell dia les famílies celebraven el Raksha Bandhan, la festa en que les germanes posen polseres als germans.

Nosaltres ens en vam anar a passejar pels voltants del llac, i casualment ens la vam tornar a trobar pel carrer al cap d'una estona. De seguida ens va convidar a anar amb ella a casa del seu oncle per estar a la celebració amb tota la família. Quan vam arribar a la casa, tots els nens, les cosines, les ties ens van sortir a rebre i ens van posar les polseres de rigor. Vam estar gravant-los i fent-los fotos amb la càmera, i no paraven de riure i d'explicar-nos coses, i quan els vam portar una bossa de caramels es van tornar bojos! La Meenu ens va explicar que s'havia separat del marit, i que ella i els dos nens aviat s'instal.laran en una altra casa (ara viuen amb els avis) on ella tindrà un parell d'habitacions per a hostes i un restaurant de cuina casolana obert a tothom, i també farà cursos de cuina. Si passeu per Udaipur i voleu allunyar-vos de la zona dels hostals per a guiris, aneu a casa la Meenu!

L'endemà al vespre vam passejar fins al Sunset Point per veure la posta de sol des d'allà. Quan tornàvem, que ja era mig fosc, ens vam equivocar de carrer just en el moment en que el monsó va decidir deixar-se caure. Semblava que aboquessin galledes d'aigua des del cel! Refugiats sota un balcó, la senyora de la sabateria del costat ens va convidar a passar a casa seva a esperar que parés la pluja, ens va oferir un chai masala (tè amb espècies) boníssim i unes pastes molt bones, i evidentment va fer sortir a tots els néts a donar-nos la mà.

Ens vam endur un bon regust de boca d'Udaipur, la ciutat està en un enclavament fantàstic, però aquest cop va ser la gent el que ens va captivar. I és que en aquest país més que en cap altre, gairebé tothom que se t'acosta és per intentar vendre't o demanar-te alguna cosa, i quan trobes a gent que et tracten com a persones i no com a euros amb cames, s'agraeix!

Més fotos aquí.