dimecres, 1 de setembre de 2010

Històries d'Udaipur

La primera impressió d'Udaipur va ser molt bona, perquè després del desert arribàvem a una ciutat envoltada de turons verds. Ja pel camí, en un autobús ple a vessar, havíem creuat unes muntanyes verdes amb tot de vaques al lloc que els correspon: els prats. Tot i que cal assenyalar que per primera vegada vam circular per una autopista, amb vaques pasturant per la mitjana i amb el conductor circulant uns 200 metres pel sentit contrari perquè havia de prendre la sortida de la dreta (tot i haver-n'hi una per la seva banda)

Però el millor de la ciutat no van ser les coses que hi vam veure, que valien la pena, sinó les que hi vam viure. Un dia anàvem a dinar decidits a buscar un lloc que no fos un restaurant en un terrat, perquè, a banda de només ser per a turistes, per experiència solen ser més cars i el menjar més dolent que en els altres llocs. I al tombar per un carreró vam veure una parella d'avis asseguts en un local, i no ens ho vam pensar dos cops. La senyora ens va preparar el millor curry que hem menjat fins ara a l'Índia. Quan ja anàvem per les postres, va entrar una parella de Barcelona i vam estar conversant una bona estona. La filla de la parella d'avis, la Meenu, una dona molt simpàtica i espavilada amb un anglès molt bo, ens va explicar que just aquell dia les famílies celebraven el Raksha Bandhan, la festa en que les germanes posen polseres als germans.

Nosaltres ens en vam anar a passejar pels voltants del llac, i casualment ens la vam tornar a trobar pel carrer al cap d'una estona. De seguida ens va convidar a anar amb ella a casa del seu oncle per estar a la celebració amb tota la família. Quan vam arribar a la casa, tots els nens, les cosines, les ties ens van sortir a rebre i ens van posar les polseres de rigor. Vam estar gravant-los i fent-los fotos amb la càmera, i no paraven de riure i d'explicar-nos coses, i quan els vam portar una bossa de caramels es van tornar bojos! La Meenu ens va explicar que s'havia separat del marit, i que ella i els dos nens aviat s'instal.laran en una altra casa (ara viuen amb els avis) on ella tindrà un parell d'habitacions per a hostes i un restaurant de cuina casolana obert a tothom, i també farà cursos de cuina. Si passeu per Udaipur i voleu allunyar-vos de la zona dels hostals per a guiris, aneu a casa la Meenu!

L'endemà al vespre vam passejar fins al Sunset Point per veure la posta de sol des d'allà. Quan tornàvem, que ja era mig fosc, ens vam equivocar de carrer just en el moment en que el monsó va decidir deixar-se caure. Semblava que aboquessin galledes d'aigua des del cel! Refugiats sota un balcó, la senyora de la sabateria del costat ens va convidar a passar a casa seva a esperar que parés la pluja, ens va oferir un chai masala (tè amb espècies) boníssim i unes pastes molt bones, i evidentment va fer sortir a tots els néts a donar-nos la mà.

Ens vam endur un bon regust de boca d'Udaipur, la ciutat està en un enclavament fantàstic, però aquest cop va ser la gent el que ens va captivar. I és que en aquest país més que en cap altre, gairebé tothom que se t'acosta és per intentar vendre't o demanar-te alguna cosa, i quan trobes a gent que et tracten com a persones i no com a euros amb cames, s'agraeix!

Més fotos aquí.

2 comentaris:

Daniel ha dit...

Ja era hora que trobéssiu a l’Índia gent més humana i hospitalària que no pas gent que us veiés com una simple inversió de futur. Dona gust de veure com les persones mostren la seva simplicitat i humilitat enfront d’estrangers desconeguts com vosaltres. Ja m’agradaria que tots els humans de la Terra es comportessin d’aquesta manera sense desconfiances i males interpretacions. Avui en dia, em sap greu el comentari, però la innocència només la conserven els nadons i els animals irracionals, desafortunadament.
No us vareu topar amb el protagonista d’Octopussy?? Us preguntava pel pop, no per en Bond!!!
Per curiositat i per ampliar els meus coneixements culturals, m’heu d’explicar els set nivells de reencarnació, si és que ho heu preguntat al poble hindú. Per cert, el Déu “Muntanya Paper de Plata” sembla que venerin a un entrepà de paté de foie gras...

Montserrat ha dit...

Es fantàstic trobar-se gent a qui li agrada compartir coses de la seva vida amb il·lusió i pel plaer de compartir,però es clar aquests son intel·ligents i no es dediquen a la política sino a fer feliços als altres.
Per aqui ja hem començat el curs i lamento dir-vos-ho però no us escapareu de la matraca de les eleccions.